Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Va ser la primera cocteleria de Barcelona, situada al carrer Tallers 1 i fundada el 1933 per Miquel Boadas, nascut a l'Havana. Allí treballà al mític Floridita i va voler traslladar un ambient semblant a Barcelona. De seguida, aconseguí ser un pol d'atenció de públics selectes i de la bohèmia barcelonina i hi foren assidus, entre molts altres, Josep Maria de Sagarra i Josep Pla. Sagarra, en el número 1 de "Mirador", va batejar la secció en què col·laborava com "L'aperitiu" i el primer article, del qual podem llegir uns fragments, va ser una exaltació del còctel, la cocteleria i la modernitat de tot plegat en aquella Catalunya urbana, a punt de ser republicana. Nèstor Luján, reconegut gastrònom i assidu a les cocteleries rememora el record de les que freqüentava amb els redactors de "Destino", entre elles la Boadas. Per la seva banda, Màrius Carol en un fragment de Les seduccions de Júlia ens en sintetitza la història.
L'aperitiu (Fragment)
En els temps anteriors als nostres temps, l'hora del cafè i de la penya del cafè era l'hora màxima de l'home civilitzat; l'hora espiritual, lliure, pirotècnica per excel·lència. Avui dia aquesta hora potser s'ha diluït una mica, ha perdut un punt de congestió, perquè han sortit altres hores que li han vingut a segar l'herba sota els peus.
Jo em guardaré de dir mal d'aquest moment social produït al volt de tres elements tan vius com són "cafè, copa i puro", aquestes tres coses que són una sola cosa i que jo proposaria que s'escrivissin així, en una sola paraula: "cafècopaipuro". Aquest mot sembla el cognom d'una poetessa peruana, sembla també que designi una deïtat terrible, sanguinària, completament oceànica. Sembli el que sembli. no es pot negar que com a paraula fa un gran efecte i escau a la importància del que vol significar, perquè la 'persona que no hagi filtrat la meravellosa essència del cafè, la copa i el puro es pot dir que el seu pas per la vida ha estat inútil. [...]
Davant d'aquesta hora tan necessària per al govern dels pobles i per a la procreació, hi ha una altra hora més moderna, més lleugera, més d'"estranquis", i més transparent, que és l'hora de l'aperitiu.
Aquesta hora, tant si és al migdia com al vespre, i especialment però al vespre, té un cert aire d'alliberació, i d'alegria com a conseqüència. L'home ha plegat el treball, ha finit una aventura complicada, ha posat un punt a la mandra, a l'odi, al desinflament escèptic. L'home estira les cames, olora l'aire. Un aire de gasolina, de mitges de seda i de paper de periòdic. És l'aire més civilitzat que es porta.
L'aperitiu pot ser en el bar tancat o en la terrassa lliure. L'ànima davant de l'aperitiu sent un oasi entre la feina del dia i la feina de la nit que comença amb el sopar. La feina de la nit acostuma a ser més viva, més fina, més inhumana que la del dia, però sempre més selecta. Les coses que s'escriuen i es pensen a la nit moltes vegades van escotades i duen brillants com les senyores. De dia el pensament sua una mica com la pell, encara que sigui al ple de l'hivern. En l'aperitiu es paladegen els projectes nocturns sense donar-los massa importància.
En l'aperitiu es recull l'extracte del dia, amb una malícia peculiar. Si l'aperitiu és a la terrassa, els ulls fan col·lecció d'ànimes, col·lecció de geps, col·lecció de bufandes. Si és en el bar, els ulls fan col·lecció de llavis de senyora, col·lecció de vermells de llavis i tot això es distret i profundament educatiu.
En l'aperitiu hi ha molta més inventiva que en el cafè; les cocteleres treballen com la imaginació d'un director de cinema. Les begudes s'adapten a tots els colors i els vasos a totes les formes. En l'aperitiu hi ha una promiscuïtat de sexes però sense descompasar-se. Les converses són més vagues o més dinàmiques que a l'hora del cafè, però són tallades pel silenci; les idees i la manera de parlar adquireixen formes geomètriques de crestall que roden i no s'aturen. Hi ha l'aperitiu en companyia i soroll de daus, o de fulles de diari, o sospirs d'amor rentat amb aigua mineral. Hi ha l'aperitiu de l'home sol, del gustador perfecte, que va plorant llagrimetes invisibles davant d'un vas de "Picon" carregat, de color de sang de cavall o d'un "Pernod" de color de "Pernod". Aquests són els bons.
A l'hora de l'aperitiu coneixen les ànimes, la llista de les begudes consumides, és el termòmetre precís que marca entre la imbecil·litat i la grandesa. Per la mena d'aperitiu, es coneix l'estat, les aficions, el temperament i la religió de la persona, se li coneix el grau d'artritisme i fins la gravetat de les seves tares més íntimes. En fi, en l'aperitiu hi ha uns reflexos tan ideals que sembla que les estrelles baixin una estoneta per jugar amb nosaltres, i ens saltin del nas al cor...
Em direu: a què ve tot això? Ve simplement que en una publicació com aquesta que tens als dits, estimat lector, jo veig en cada secció, en cada article, en cada títol, una referència a aquelles hores de què parlava. Déu faci que no hi vegi mai una "hora tonta!".
Doncs entre aquestes hores veig també l'hora de l'aperitiu, i demano que m'hi deixin ser, demano que entre les columnes de lletra impresa m'hi deixin posar la meva tauleta de terrassa o el meu tamboret de bar. Des d'aquest lloc farem el nostre aperitiu cada setmana, deixarem parlar als amics i a les amigues reals o imaginaris, entre els companys d'aperitiu hi haurà qui durà a la butxaca un llibre fresc, com un lluç acabat de pescar, qui hi durà un aparell de tortura, qui hi durà la camisa d'una dona... és igual, tot servirà per a la nostra conversa o per als nostres monòlegs. Tindrem diaris de darrera hora, revistes que facin bonic, si pot ser amb moltes fotografies de gossos i de mitges de seda. De tant en tant plorarem, parlarem dels antics i sobretot procurarem treure tot el suc de la nostra beguda i tot el suc de l'hora del aperitiu.
I per avui perdoneu, perquè el barman s'ha entretingut massa, encara no tenim les begudes a taula i els companys discuteixen al corredor, però estic veient que s'acaba l'hora que destinàvem pel primer aperitiu del Mirador.
L'aperitiu s'havia imposat d'una manera tan irreductible que àdhuc Josep Maria de Sagarra va titular Aperitiu la seva gran secció de Mirador. Sovint hi escrivia un llarg elogi del bar com a institució, i dels alcohols que servien d'incentius per a menjar. Ja no es tractava del burgès i ben entès «anar a fer el vermut», que era acompanyat normalment de patates fregides o de cloïsses o d'anxoves salades, sinó de prendre, amb una consciència deliberada i sàvia, alcohols considerables. El nostre espai per prendre l'aperitiu eren els voltants de la plaça Catalunya i el començament de les Rambles, perquè la redacció de Destino era a Pelai 28. Els locals, el Cafè de la Rambla, del qual ja hem parlat, el bar Solera i sobretot Boadas, aquest últim a la Rambla cantonada Tallers; el Catalunya, que estava al carrer Bergara tocant a la plaça Catalunya; el Luna, que també era a la plaça Catalunya; una mica més lluny el Navarra i, finalment, el desaparegut Clàssic, que era freqüentat per alguns dels qui escrivíem a Destino i que estava a Diputació pràcticament tocant al Passeig de Gràcia. Allí ens reuníem les penyes del matí i de la tarda. [...]
La cervesa, infernal, només s'imposava a l'estiu i havia de ser molt fresca. Pels bons còctels, s'havia de ser client de Can Boadas o d'un altre lloc distingit, per poder-los apreciar en la seva viva autenticitat. Les combinacions a base de la ginebra autòctona solien ser agressives i perverses.
El ritual dels aperitius durava molt en aquell temps. Així doncs, calien beuratges que es poguessin beure lentament, com era el picón, com era el pernod, com podia ser el vermut amb una bona ginebra o, com va ser després, i continua sent, el whisky escocès. Aquesta dedicació esmerçava unes bones dues hores pel cap baix abans de l'àpat en companyia dels amics.
No calia, doncs, ni cremar-se la gola amb ràpids còctels, o refrescar-la excessivament amb tèrboles cerveses. Hi havia temps. Ara la gent no fa tertúlies abans de dinar. No té ni temps de dinar, molt sovint. S'ha acabat. I pensar que segons el meu amic Joan Cortés era l'únic instant del dia en què els ciutadans presentàvem un rostre humà!
En Xavier li va explicar que la dona que l'havia convidada era la Maria Dolors, la filla de Miquel Boadas, fundador del local, que va obrir el bar tres anys abans de la guerra civil i la imatge del qual va quedar immortalitzada per Germán Monzó en un retrat situat davant la barra, just al costat d'un dibuix d'Opisso, que recreava l'ambient dels primers anys. I també li va explicar que poques coses havien canviat, al Boadas, tal com s'apreciava a la foto antiga que també penjava d'una de les parets de fusta noble del local, que mantenia una clientela tan fixa com la decoració. El seu daiquiri era considerat el millor de la ciutat, fet amb rom blanc lleuger, una mica de sucre de llima —sense llimona— i gel picat. Tant al punt com el que preparen al Floridita, la qual cosa no era casualitat, perquè el pare de la propietària no sols havia nascut a l'Havana, sinó que s'havia instal·lat prop de la Rambla després d'haver treballat en el cèlebre bar de copes cubà, on Hemingway va estar a punt d'acabar amb el rom de Cuba. Per tot això, Miquel Boadas era considerat el primer creador d'una cocteleria a Catalunya.
L'arquitecte, que era un home que coneixia la ciutat com el millor cronista, li va explicar, a més a més, que era situat en un carrer amb molta història, que havia rebut el nom de Tallers perquè s'hi agrupaven els talladors de carn des de l'edat mitjana, l'ofici dels quals era considerat maleït i, per tant, s'exercia fora de la ciutat antiga, igual que la prostitució, que es practicava en aquests confins, fins que el rei Pere va donar l'ordre d'expulsar les meretrius.
—Després van ampliar la muralla fins al límit del carrer, amb la qual cosa es va convertir en un passadís on s'instal·laren diversos bordells. Un orde religiós que tenia casa i capella aquí, va decidir traslladar-se, venent recintes a un particular que no va tenir cap problema a utilitzar els llocs sagrats per fer festes i berenars que solien acabar en desenfrenades bacanals.
—¿No em perjudicarà la reputació, prendre'm aquest daiquiri? —va fer broma la Júlia, mentre obria la porta del local, que estava igual que feia vint-i-tants anys, quan hi havia entrat mig estabornida.
Van prendre's, no un, sinó dos daiquiris, i ella li va explicar el motiu del retorn a la ciutat, mentre ell li va prometre regalar-li una edició del Diari d'un geni dedicada per Dalí, aprofitant que li havia consultat, junt amb altres arquitectes, por fer unes reformes al museu.[...]
Es van estar més d'una hora en aquest triangle de dotze tamborets que és el Boadas, o sigui que l'arquitecte encara va tenir temps d'explicar-li que era un dels espais més literaris de la ciutat, que havia tingut Josep Maria de Sagarra i Josep Pla de clients.
Altres indrets de Barcelona: