Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aquest col·legi va obrir les seves portes el 1881, amb un grup inicial de 108 alumnes. El 1932 es va convertir en escola municipal arran de la dissolució de la Companyia de Jesús, a la qual va ser retornat el març de 1939. Des de la seva fundació, els jesuïtes de Casp han format prop de 25.000 alumnes, molts dels quals han destacat en àmbits diversos de la societat catalana. Aquest és el cas d'Agustí Calvet, Gaziel, i Josep Maria de Sagarra, dels quals podem llegir textos evocadors del record que tenien de la institució escolar.
El meu fracàs total al pensionat de Sarrià vingué a desbaratar el projecte que a casa tenien fet els pares, en el precís instant que, després d'haver-lo preparat molt temps, els devia semblar que ja era dut a terme. Els dos fills, tancats nou mesos seguits al col·legi, durant set anys almenys; i els pares, mentrestant, lliures del tot: aquest era el pla perfecte. I vet aquí que el menut dels dos nois, el més poqueta cosa, havia fallat en absolut, fins al punt de no quedar altre remei que treure'l de la presó i retornar-lo a casa. ¿Què en farien, ara, d'un enze semblant, a remolc tot el dia?
S'apressaren a trobar una solució al menys allunyada possible de la que acabava d'anar-se'n per terra. I aqueixa solució era el migpensionat que els mateixos jesuïtes tenien a Barcelona. El canvi anà molt ràpid. Els meus pares, de perfecte acord amb els dos col·legis, em tragueren de l'un i, sense perdre temps, em ficaren a l'altre. Tot quedà enllestit entre 1896 i 1897, entre sortida d'any i cap d'any.
En el seu establiment barceloní, els bons pares hi rebien alumnes de dues menes: migpensionistes i externs. Jo vaig ingressar-hi, naturalment, de migpensionista. Els nois d'aquesta categoria entràvem al col·legi a les vuit del matí, just per oir la missa diària, i en sortíem a les vuit del vespre, després d'haver preparat les lliçons i els deures per a l'endemà. Tornàvem a casa, doncs, només el temps de sopar i dormir unes vuit hores. Però hi havia la festa del dijous a la tarda, des de les tres, i la del diumenge, a partir de les onze del matí, sortint de l'ofici, la comunió i la Congregació, sense comptar-ne algunes altres de periòdiques. I, sobretot, allò era una altra cosa!
Així com el de Sarrià fugia del món tant com podia, isolat allà dalt de la muntanya i tirant sempre cap a bosc, el del carrer de Casp, de Barcelona, estava submergit en plena ciutat, que el voltava per totes bandes. Per força havia de ser sociable. El barri on està situat era, i és encara, el barri dels grans despatxos i magatzems de la indústria fabril catalana, base econòmica del país: barri damunt el qual sembla assentar-se tota la dreta de l'Eixample, on llavors vivia burgesament la flor de la burgesia de Catalunya. Els carrers de Casp, Claris (ara Via Laietana) i Llúria, que emmarquen l'edifici dels Jesuïtes, amb els seus pròxims veïns, sentien ressonar de sol a sol els carros de transport dels cotoners, llaners o seders, carregats de troques de filat i peces de teixit. Totes les voreres eren interceptades pels carretons que descarregaven i carregaven, entrant i sortint dels magatzems profunds. A primera hora de la tarda, de tres a cinc, la zona en pes anava plena de l'aroma intensa del tabac havà, que fumaven els amos i grans encarregats, sovint en mànegues de camisa, mentre vigilaven des dels portals el tràfec, i de la fortor dels caliquenyos que tots els mossos, fins el més humil, anaven xuclant, amb l'espatlla encorbada sota l'embalum dels fardells. El col·legi estava encastat, com un ingredient més, en aquell torró urbà, fabril i comercial, de fi de segle, el de "Barcelona és bona si la bossa sona".
En acabar el segon any del batxillerat, els meus pares varen constatar que la ganduleria que ens creava un mínim esforç pedagògic no podia anar ni amb rodes. El senyor Martí i Barjau era perfecte, però la nostra vida de desvagats també ho era.
Aleshores s'ideà una solució mixta: el senyor Martí i Barjau continuaria venint una hora diària, i continuaríem matriculant-nos i examinant-nos a Reus, però la cultura, l'educació i l'orientació espiritual, les aniríem a caçar al carrer de Casp, en el col·legi dels jesuïtes.
Els Pares de la Companyia de Jesús, per a acceptar-nos, havien de sotmetre'ns a un examen previ, i aquesta cerimònia no deixà de fer-me una certa impressió: tres eclesiàstics que jo no sabia qui eren, cada un amb el bonet de quatre becs al cap, i amb una amabilitat sibil·lina, començaren a fer-me preguntes i a cargolar-me delicadament. De seguida s'adonaren que en matemàtiques anava bastant coix i que en llatí no podia aguantar-me damunt les cames. Això produí un contratemps, i a mi em deixà més que disgustat i avergonyit; encara que jo no en tenia la culpa, si només m'havien engegat un raig de llatí per satisfer les exigències del germà del bisbe d'Astorga. Després de posar-hi taps, i d'algunes reserves, els jesuïtes acabaren acceptant-me, i el dia quinze de setembre, que era quan començaven els estudis, vaig iniciar-me de debò en les batalles de la vida real i en llurs incòmodes conseqüències. Dec afegir la trista particularitat que, restant nosaltres a la torre de Santa Coloma fins ben entrat el mes d'octubre, el meu nou règim escolar m'obligava a llevar-me a quarts de sis del matí, agafar la tartana fins a Sant Adrià de Besos i el tramvia fins a la plaça d'Urquinaona, per poder ser al col·legi a un quart de vuit i evitar que em tiressin la porta pel nas; perquè els qui arribaven més tard d'aquella hora ja no eren admesos sense justificació de la família.
Altres indrets de Barcelona: