Consolat de Mar o Llotja

Autor: Jacint Verdaguer i Santaló
Obra: L'aucell del paradís (Totes les obres I) , 2002
Pàgines: 408-409

Discurs dels Jocs Florals de Barcelona (Fragment)

Ell agermana i fa encaixar amistosament la musa d'Ausiàs March amb la musa de Mistral, recordant-los que en son amor, com en lo foc de la mateixa llar, s'escalfaren ambdues. I Zorrilla, lo gran poeta castellà de nostre temps, a qui ens plau veure honrant amb sa presèn­cia nostra festa, pot reconèixer en nostre don Jaume l'ombra de l'hèroe a qui ha dedicada sa darrera obra poètica. Si, com diuen del Cid, no obtingué victòries després de mort, n'obtingué en sa darrera malaltia, fent-se portar en llitera al camp de batalla. Com la de l'hèroe castellà, sa espasa es deia Tisó, i no donà menys terribles colps als sarrains, amb sola la diferència que lo que ell guanyà una vegada l'Espanya i la religió mai més ho tornaren perdre. La Tizona del Cid i el Tisó de Jaume I són les dues plomes d'or amb què Castella i Catalunya han escrit ses dues colossals i glorioses epopeies.

Un mot d'un trobador del seu temps afegirem encara, com a punt final, a nostre humil discurs: «Era — nos diu Mateu de Quercy, en sa sentida elegia a la mort del Conqueridor—, era de poques paraules i de grans fets.» I quina altra definició daríeu vosaltres de la raça cata­lana, de què és ell, ensems que el rei més gran, lo tipo més perfet, i la més hermosa i gegantina personificació? Sia, doncs, ara i sempre, son nom nostra bandera; sia sa llengua, sa sang i sa fe, nostra fe, nostra sang i nostra llengua; i els fills de Catalunya, d'eixa terra que ell eixamplà amb sa espasa i amb sos braços a la mida del seu cor, podrem creure que l'esperit del gran rei viu entre nosaltres, amb més raó que del fantàstic rei Artús ho creien los antics bretons. No, puix nostra mai prou estimada Catalunya viu encara, don Jaume no és pas mort!

Autor: Josep Yxart i Moragas
Obra: Àngel Guimerà , 1974
Pàgines: 19-20

Per alguns espectadors, la cerimònia podrà tenir bastant de pesada. Lo vast saló de Llotja, amb sa llum difusa i plujosa de Catedral, no és pas lo més a propòsit per a fer relluir los colors alegres dels trajos; lo sol de Maig a fora enlluerna esplèndid; a fora, els cotxes brunyits de les autoritats, seguits de la guàrdia a cavall amb sos plomalls que voleien; a fora, els gallardets, la música, les flors; però, a dins, certa obscuritat en la massa atapeïda entre l'esvelta columnata gòtica o ribetejant de negre la galeria; certa buidor en l'altíssim enteixinat. La gentada impacient veu enllà al fons un tablado a on se mouen los actors: puja la comitiva oficial, i la curiositat s'entreté un moment amb aquelles figures amb creus i galons; se proclama la reina, i el públic, en peu, esclata en aplausos, la mira passar cap al dosser comentant sa bellesa i son aire; mes després d'això... ara s'adelanta l'un, ara crida l'altre amb veu que ressona en lo vast local, buida i fonda, seguida d'unes quantes palmades i dels acords d'una orquestra llunyana i intermitent. Sols quan per sort llegeix algú de forts pulmons, lo públic pot dar sortida a son entusiasme, ja frisós de fer soroll... Però després, baixen los senyors del tablado a l'escampada, mentre cremen los plecs en la safata i prou. La gent s'ha vista, s'ha parlat, s'ha divertit amb lo que ha pogut sentir, i fins un altre any.

Mes per als iniciats, quant diferents les impressions, allà en la primera joventut! Aquella mateixa cerimònia, vista de prop, és coneguda per parts dies abans, com si hagués estat ensajada; aquella mateixa sala amb son altíssim enteixinat porta a la memòria vagament records de grandeses en consonància amb les que retreuen els versos; les flàmules i banderes gremials bateguen joioses; la música llunyana té quelcom que fa vibrar lo pit i ennuega la gola; té l'aire embaumat de flors, una fragància especial que sols aquell dia se sent:

aquell perfum de cel que allí sentia

no l'he sentit mai més;

lo vast tablado al fons, l'alt sitial de la reina, lo dosser de vellut roig amb tocs d'oripell entre les gegantines plantes que l'adornen, són verament lo trono de la glòria, d'una delícia sens nom. Quan lo secretari crida al poeta, los mateixos aplaudiments d'usança li semblen atronador i unànim estrèpit. I al trobar-se, com en un escenari, al mig d'uns quants pams del tablado per ell sol, se li cobreix lo cor. Hi ha més: de la cerimònia, tot porta doble intenció; de tot se'n sap la significació secreta; la memòria del jurat, sols verament intel·ligible per a uns quants, conta amb circumloquis les dissidències interiors del Consistori; se refereix a parladuries que han sigut entreteniment dels joves literats tota una setmana. Les lectures de les poesies tenen l'interès d'una verificació o d'un coteig: algunes se saben de cor abans de llegir-les públicament... I a fe són boniques tantes il·lusions en els primers anys; és bonic sentir aquella alenada de glòria, i la sobreexcitació cerebral que fa somniar allí mateix amb altres poesies, i l'esgarrifança de fred a l'oure repetit lo nom de pàtria. Pàtria, en lo discurs del president que dóna autoritat de sèria tasca de cultiu de la poesia amb altes raons que tiren cap a la política; pàtria, en los versos vibrants que exalten sols amb sa música; pàtria, en lo discurs de gràcies, que té una paraula dolça per a tothom!

Autor: Joan Maragall i Gorina
Obra: Poesia completa , 2010
Pàgines: 244-245

Glosa (fragment)

Jo no sé com, pro un vent de profecia
corre sobre eixos monts d'ací i d'allà;
¡jo no sé quan, pro vindrà un dia
que el Pirineu regnarà!
Vosaltres els del mar cap a Baiona,
vosaltres els de Pau i d'Argelers,
vosaltres de Tolosa i de Narbona
i los del bell parlar provençalès;
i tu, Aragó més alt, i tu. Navarra;
¡oh! catalans que a l'altre mar sou junts,
alceu els ulls al mur que ara ens separa:
s'acosta el dia que serem tot uns...

«Aquelles muntanyes — que s'abaixaran
i les amoretes — que pareixeran».

Pareixerà l'Amor — damunt la cordillera,
sos raigs resplendiran en la blavor,
i la que fou barrera
serà el trono reial de la unió.
Nostra parla suau, que s'acolora
als mil reflects de nostres valls semblants,
d'uns amb altres es prou entenedora:
tots ens obrim els braços — quan ens diem germans.
Tots davallem de la mateixa alçada,
tots bevem l'aigua de les mateixes neus,
nostres cançons tenen igual tonada,
i nostres crits desperten — idèntics tornaveus.
De mar a mar només hi ha uns Pirineus.
Jo hi tinc l'amor i és ell el qui m'inspira.
Donzelles i fadrins ja m'entendran:
¡un jorn cremà el Pirene — en fabulosa pira,
i si ara un cor aimant — és la nova guspira,
d'un nou incendi els cims s'abrandaran!

«Aquelles muntanyes — que tan altes són,
me priven de veure — mos amors on són».

Autor: Josep Carner i Puig-Oriol
Obra: Ofrena dins Poesia , 1957
Pàgina: 318

L'estranya amor

V

¿Qui pot dir-nos, encisera,
on és ara el vostre encís,
en infern, en paradís
o durada fetillera?
Però mai no serà pau
l'agonia que em turmenta,
que onsevulla que siau
poc valdreu a qui us esmenta.
Com mos ulls entelaria
un besar que us des a vós!
I el nom vostre, si el sabia,
com em fóra piadós!
No em valdran, dama exquisida,
nada en segles llunyedans,
aquests ulls d'embadalida,
aquests llavis sanguejants;
ni em valdrà dama exquisida,
l'alta gorja, tan florida
de besades de galants.

Autor: Santiago Rusiñol i Prats
Obra: L'auca del senyor Esteve , 1966
Pàgines: 192-193

—Escolta, Ramonet, digue'm la veritat: on vas?

—Ja ho sabeu: a Llotja.

—La veritat: què hi feu a Llotja?

—Dibuixar.

—I què més?

—Res més. Per ara res més.

—Què vol dir per ara res més?

—Vui dir que més endavant puc pintar, puc esculpir.

—I per fer això que tu dius, ¿com és que no menges de gust, no treballes de gust, et distreus i ho estàs per la teva feina?

—Per la meva, prou que hi estic.

—Com és que no mires per al teu nom?

—Més de lo que vostè es pensa hi miro.

—No és veritat. Com és que sempre rumies?

—Perquè l'Art és una passió.

—Parla clar. Aquí hi ha algun secret que no me'l dius.

—No n'hi ha cap. És que l'Art pot més que nosaltres.

—I què és això de l'Art?

—Ja li vaig dir que no em pot entendre.

—Explica-m'ho.

—És impossible d'explicar-l'hi. Aquestes coses no s'expliquen: se senten, s'hi neix, i un les va estimant, estimant, fins que ve un dia que ja no pot abandonar-les.