Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Edifici construït el 1903 per Josep Majó Ribas, que va ser durant més de cent anys la seu del diari La Vanguardia. Consta de planta baixa i quatre pisos i es caracteritza pels esgrafiats verdosos de motiu vegetal que ornamenten tot el parament de la façana. L'edifici va ser convertit en hotel l'any 2007. En l'entrada, si hi podem accedir, o bé al davant de l'edifici podem llegir dos fragments de la Història de La Vanguardia, de Gaziel, pseudònim d'Agustí Calvet (Sant Feliu de Guíxols, 1887-Barcelona, 1964) que dirigí el diari entre 1920 i 1936, en què valora les crítiques i els atacs que Joan Puig i Ferreter (La Selva del Camp, 1882-París, 1956) dedicà al comte de Godó i al diari en la novel·la Servitud, de la qual també oferim diversos fragments per a ser llegits. El segon text de Gaziel relata l'actitud de l'amo del diari davant la vaga declarada pels seus treballadors fins al punt de fer escriure un editorial sense que ho sàpiga el director Miquel dels sants Oliver, que encén els ànims dels vaguistes. El tres fragments de la novel·la de Puig i Ferreter parodien un homenatge que els redactors del rotatiu reten al comte del tot ridiculitzat.
Va ser una iniciació gairebé al·lucinant. L'escriptor Joan Puig i Ferreter, que formà part alguns anys de la redacció del diari, com a traductor del francès a la seva secció estrangera, escriví i publicà, després d'haver-ne estat donat de baixa a conseqüència de la vaga sindicalista durant la qual morí Miquel dels S. Oliver, una novel·la, Servitud (Memòries d'un periodista), on volia pintar La Vanguardia per dins. Tots els personatges de l'obra tenen la seva clau; vull dir que són retrats més o menys reeixits de la gent de la casa. A la meva magnífica biblioteca particular —que em fou robada totalment, en bloc, l'any 1936— n'hi havia un exemplar on cada nom suposat portava al marge, anotat de la meva mà, el del personatge real. Avui, passats ja tants anys i amb les polsegueres que hi ha hagut a Espanya, no sé pas si jo podria encara identificar-los tots, ni crec que ningú més sabés fer-ho, havent desaparegut ja del món la totalitat gairebé dels qui un dia ens aplegàvem en aquell diari.
El cert és, però, que Puig i Ferreter, de la missa, en sabia a penes l'introit, perquè es pot dir que no havia passat dels entrants de la casa. Per això la seva pintura, a estones graciosa i a estones amarga o cruel, és —i només podia ser— superficial i externa. Dins La Vanguardia ell era un senzill mariner, i encara dels que només hi anaven, a treballar i fugir, unes hores cada nit.
L'endemà, Oliver, en obrir La Vanguardia a casa seva, abans d'encaminar-se al seu despatx de l'Ateneu, on passava tots els matins, hi trobà un editorial no escrit per ell, sinó per algun irresponsable comminat per l'amo. Era una insensatesa. I poques hores després, a la tarda del mateix dia, es congriava davant de La Vanguardia una espessa manifestació popular, amb crits hostils i alguna pedregada, que obligaren a abaixar a corre-cuita les portes de ferro del carrer de Pelai. L'esvalot fou tan gros que, tot i haver fet els funcionaris de l'oficina de Godó el que varen poder per endur-se'l ben endins, i malgrat la seva sordesa gairebé absoluta, hagué esment del que passava al carrer: l'aspecte de la turba irada no en deixava cap dubte. Llavors, fora de si, volgué sortir al balcó de totes les maneres, empenyent i violentant els qui s'hi oposaven. I en veure la manifestació hostil, el trànsit parat, la rastellera dels tramvies, la multitud gesticulant amb fúria i el rebotre de les pedres contra La Vanguardia tancada, li agafà un nou rampell de follia, com li sovintejaven ja massa; i, traient-se de la butxaca un pistolet automàtic, que tenia la dèria de dur a sobre, sempre carregat, l'encarà a la gentada. Va ser un miracle que ningú del carrer no se n'adonés; l'esglai dels qui el voltaven fou, però, tan gran, que, sense consideracions de cap mena, li prengueren l'arma i l'entraren per força dins el pis. Godó es va tancar al seu despatx, sense voler veure ningú, cridant i desfogant-se com una criatura rebeca; i els manifestants, després d'esbravar-se també i de veure comparèixer un escamot de policia, es dispersaren lentament, mentre La Vanguardia tornava a entreobrir les portes.
—El senyor marquès surt de seguida —digué. I es retirà. Moments després, s'oïren uns passos insegurs i trontollants. Era don Hilarió que venia per un ample passadís. Els redactors prengueren una actitud cerimoniosa, estirant llurs cossos com per a una parada. Entrà el marquès. Era un home petit, contrafet, tenia un braç arrapat al cos, com mort, i la mà li penjava inerme. Em semblà un ésser insignificant en el qual tot denotava feblesa i curtedat d'enteniment. Dues coses em cridaren l'atenció: la seva testa extremadament petita, com la dels simis, i la inexpressió del seu rostre. Els ulls eren tèrbols i apagats; el front era estret, sense força; la boca, sense gràcia ni vida, amb les dents negroses i els llavis descolorits. En conjunt, aquell home, poderosíssim pel seus milions, feia una mica de pena
Don Hilarió respongué amb una modèstia, que de no ésser tan excessiva, hauria semblat vera. Amb paraula evidentment estudiada, digué:
—Moltes gràcies, moltes gràcies, senyors. La seva felicitació, entre les moltes que he rebudes, és la que més m'ha commogut. Jo no l'he demanat aquest títol, però ja que se m'ha donat, tampoc no m'he atrevit a refusar-lo, perquè això hauria estat orgull i no modèstia. (Més tard em varen dir que aquesta frase l'havia agafada del director de La Llanterna). Jo, per tant, no n'estic orgullós. Per a mi no existeixen les vanitats. Jo seré el mateix de sempre per vostès...
Després d'aquest discurset, pronunciat en castellà, don Hilarió restà parat com un rellotge que ha acabat la corda. Tampoc ningú no digué res més, fora el senyor Rodalins, que xiuxiuejà quatre paraules a l'orella del senyor Estopa. Es va fer un silenci engorrós. Don Hilarió mirava ara l'un ara l'altre, com un senyor que no acaba de comprendre ço que passa. Al seu rostre hi havia una expressió de desconfiança, que després li vaig veure moltes altres vegades. Sentia, dins de la seva consciència, que aquells homes no podien estimar a ell ni el periòdic? En conjunt, guanyaven uns sous miserables. Homes de certa petita cultura, de certes ambicions, estaven subjectes a treballs de nit pesats i precaris com són els del periodisme, i tots havien de recórrer a d'altres mitjans que el periòdic per a poder viure i encara amb estretesa. Menys el senyor Rodalins, tots anàvem vestits inelegants i fèiem aquella cara tan mústiga i teníem aquell aire encongit i desconhortat dels proletaris de la ploma.
El marquès havia romàs dret, com els redactors, als quals no havia invitat a asseure's. Aquests es miraven els uns als altres com preguntant-se què calia fer, i miraven al marquès i aquest a ells, com molestat de llurs mirades. Varen ésser uns segons d'aquells que semblen hores d'angúnia.
El senyor Rodalins, veient que el silenci es prolongava, que ell no tenia res més per a dir i don Hilarió tampoc, mormolà confús:
—Crec que ja ens podem anar...
L'un darrera l'altre tornàrem a estrènyer la mà de don Hilarió, repetint tots les mateixes paraules que havia dit el primer:
—La meva enhorabona, la meva enhorabona, la meva
enhorabona...
Don Hilarió responia mecànicament, com nosaltres
mateixos:
—Gràcies, gràcies, gràcies...
En ésser a l'escala, digué el senyor Rodalins:
—Ha estat un acte commovedor.
—Una cosa trista i ridícula! —respongué En Guibernat.
I En Dolcet:
—Com us deia, Rojals, ja ho veieu, ni un mal cigarrot. I En Veguer, que ja no podia ésser oït dels addictes:
—És que la mà de donar deu ésser la que té morta. Per tant,
deixem tota esperança!
—Almenys hi hagués un augment de sous —sospirà En Perera.
Altres indrets de Barcelona: