Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Josep Janés Oliver, abans de 1939, va fundar l'editorial Janés, amb seu al carrer dels Àngels, número 22, al Raval. Després de la Guerra Civil, el juny de 1940 va reprendre l'activitat editorial en castellà, associat amb l'escriptor falangista Félix Ros, un dels que l'havia avalat per treure'l de la presó. Poc després es va instal·lar al primer pis i, després, als baixos de la casa núm. 316 del carrer Muntaner. Janés, de generositat proverbial, auxilià intel·lectuals represaliats pel franquisme encarregant-los obres i traduccions, de vegades impublicables per raons de censura i, per tant, destinades a ser desades en un calaix. Podem llegir textos de dos d'aquests represaliats a qui Janés va donar feina: Josep Rius i Vila i Joan Bonet i Martorell, que treballà com a traductor de Janés i en féu una biografia. També ens podem servir d'una anotació de dietari de Maurici Serrahima, que il·lustra el projecte per part de Janés de crear una revista i l'ambient d'ignorància o cinisme que hi havia en determinats cercles intel·lectuals i polítics en la immediata postguerra.
Va donar-me el domicili: Carrer de Muntaner 316. Va pregar-me d'estar alerta i que sobretot no el comprometés. Cruells sabia i sap com sóc d'impulsiu i a vegades mancat de reflexió. Però, Janés era Janés. Calia que el veiés.
A peu des de Torrijos, trencant carrers, vaig arribar-me al carrer de Muntaner 316, cap allà a les quatre de la tarda. Pel camí, anava repassant el meu passat amistós amb Josep Janés i Olivé i cada vegada mes m'anava convencent que no podia rebre'm altrament de com sempre ens havíem tractat: fraternalment.
Vaig trucar a la porta del pis on tenia instal·lada llavors la incipient editorial que anava imposant-se. M'obrí la porta l'amic Palazon (e.p.d.). Des de la seva alçada, mig corbat, obrí uns ulls com unes taronges. I, astorat, va exclamar:
—Rius? El Joan? Vaig a avisar el Josep! I ara, quan ho escric, se'm neguen els ulls de llàgrimes. No puc resistir l'emoció de la gran abraçada de Janés i encara em sembla tenir-lo recolzat sobre meu i dient-me convulsivament:
—Però, Joan, d'on surts? M'havien dit que t'havien afusellat! Que content que estic de poder-te veure! Però, vigila...!
Jo n'estava ben convençut que aquell gran cor que era Josep Janés i Olivé, aquell incommensurable amic dels seus amics, s'alegraria de veure'm. I no vaig quedar defraudat.
Va deixar-ho tot. Llavors l'editorial era al mateix pis on vivien amb l'Ester, la seva esposa. Féu portar cafè i conyac i amb ells i l'amic Palazon i altres col·laboradors seus que se li havien integrat com en els seus bons temps, passàrem una de les tardes més belles de la meva vida.
L'editorial de Josep Janés i Olivé, primer al pis i després als baixos del carrer de Muntaner, 316, més que una editorial era una tertúlia continuada d'amics, que treballaven tots amb una franca camaraderia. Era una mena de continuació dels vells temps de «Quaderns Literaris», del «Diari del Comerç», de «La Rosa dels Vents». Allí no es plantejaven mai conflictes socials ni exigències salarials de cap mena.
Si hagués de definir tot el conjunt que formava part de l'editorial Janés d'aquells temps heroics, jo diria que, en el millor sentit de la paraula, era formada per tota una colla d'arreplegats. Arreplegats de tots els camps, perquè a can Janés hi havia de la mateixa manera un poeta castellà tan fi com Fernando Gutiérrez, com el mateix Manuel Cruells o jo, per exemple.
Allí es feia la feina sense exigències ni imposicions de cap mena. Janés no en sabia, de manar. Pregava, demanava sempre, i un simple prec seu era molt millor que qualsevol ordre de qualsevol empaquetat director d'empresa, amb fums d'importància. D'allí i de la manera més senzilla del món i també de la manera mésimprovisada, sortien títols i mes títols, col·leccions i més col·leccions de llibres de tota mena que revolucionaven les arts gràfiques de presentació, de llibres que a les mans d'en Janés, adquirien una bellesa fins llavors desconeguda al nostre país.
Una ullada general als vells catàlegs de Janés, editor de la postguerra civil, ens donaria idea de l'amplitud de coneixements que tenia l'editor-poeta sobre la literatura mundial de tots els temps, i veuríem de quina manera vetllava per donar a conèixer els valors contemporanis que ell, amb totes les través hagudes i per haver, maldava de fer conèixer al públic lector d'Espanya que era molt
lluny d'estar al dia dels valors mundials contemporanis. [...]
Janés, com tot en ell, en qüestions econòmiques era d'un infantilisme sorprenent. Per les seves mans, generosament foradades, s'escapaven els beneficis i el que no eren beneficis com en una riuada de pluges abundants. Endogallat sempre per bancs i lletres i combinacions de crèdits, resolia les coses ben bé al dia, de la manera que podia, sense ordre ni concert, i actuava aclucant-se ell mateix els ulls per no voler viure el seu daltabaix, que anà sempre trampejant amb la seva cara d'una bonesa inefable que feia addictes els mateixos creditors.
A can Janés —nosaltres en dèiem familiarment l'editorial, radicada al carrer de Muntaner, 316— hi feia cap tothom: de Luys Santamarina a Josep Pous i Pagés, pomposament titulat en aquells darrers anys de la seva vella vida «Cap de la Resistència», d'una resistència tan irreal com fictícia, d'acord amb les activitats d'aquells exiliats de la nostra guerra civil que no saberen, ni han sabut viure mai de realitats.
18 de juliol de 1945
He aprofitat que és festa i que estic sol a casa per anar, havent dinat, a can Sagarra; li volia parlar de l'afer de les publicacions en català. Ahir vaig trobar en Sebastià Juan Arbó al tren de Sarrià i em va dir que en Janés em volia veure per parlar-me de la seva futura revista. Només en tenia una referència per en Pere. Bé: hem parlat amb en Josep de la reunió; en Janés l'havia convocada, i, a mes d'en Josep, hi havia en Rubió, en Riba, en Pous i Pagès, i pels joves en Palau Fabre, i no sé si algú altre. S'hi va produir una tendència a la reserva, fins en els qui, com en Josep, havien estat partidaris de publicar com fos. Potser van predominar els puritanismes d'alguns dels altres. (¿No hi pot contribuir, en el cas d'en Josep, l'edició de bibliòfil clandestina, en camí, de Shakespeare?) Cal dir que els motius hi eren: començar per admetre una sola revista en mans d'en Janés —ja ha donat el títol a Madrid, Panorama— que, per molt que ens fiem, no se sap qui hi escriurà —botiflers?, gent de Destino?— ni què s'hi podrà dir, i això quan encara no sabem si es podran publicar llibres de totes menes, o de quines menes, és molt insegur. En Sagarra m'ha contat la versió d'en Janés de com va anar la cosa, a Madrid. Sembla que en un sopar on hi havia escriptors, editors i fins autoritats algú va brindar per l'Adriano del Valle, perquè havia guanyat la flor natural als Jocs de Manresa, en castellà. Quan va brindar en Janés, sembla que va dir que ho feia amb tristesa, perquè abans, a Catalunya, els Jocs Florals eren una festa de la poesia i de la llengua pròpies, i ara no. Abans que uns quants dels presents exterioritzessin la protesta que es veia venir, la major part dels altres van aplaudir, i així la van tallar. Després, en Janés va ésser felicitat per alguns dels que l'havien aplaudit. En va resultar una entrevista d'en Janés amb l'Aparicio, cap de premsa i propaganda, que li va proposar que s'emprenguessin les publicacions en català i, concretament, la d'una revista; li va dir que es comprometia a no posar-hi dificultats de circumstàncies ni de censura si només s'hi parlava de literatura. En Janés diu que va respondre que si l'havia de començar amb retrats del Caudillo, pròlegs al·lusius, etc. no hi havia res a fer i ell no se n'encarregava, i que li fou assegurat que res d'això no caldria. Sembla, a més, que en queixar-se en Janés de la situació de la llengua en general, l'altre li va dir: «¿Pero, en las escuelas, no se enseña el catalán?...». Cinisme, o bé fabulosa ignorància. Van parlar, també, diu, de publicar llibres i de la ràdio, i li va dir que aquest era el criteri inicial de la Falange, malauradament abandonat. Tot això va servir de base a la reunió de l'altre dia. L'actitud va ésser, en general, de reserva. Molts factors. La por de prendre iniciatives i de comprometre's inútilment. La por del que diran els de fora, que ja han acusat de col·laboració els qui han publicat en castellà. I, bé cal dir-ho, una explicable prudència. En realitat, què ofereixen? Tot queda prou imprecís. Van dir a en Janés que llanci la revista, que trobarà gent jove per a una primera etapa, i que els «consagrats» ja hi escriuran, en tot cas, més endavant. En Riba li va arribar a dir que la fes amb els de Destino: això fóra un error absolut, a part que molts a qui el mateix Janés ho ha proposat —Millàs-Raurell, Benet (pintor), Soldevila, etc.— ja li han dit que escriurien a condició que no hi escriguin els de Destino.
Em va citar al seu piset de l'entresol del carrer de Muntaner. L'únic col·laborador que tenia en els seus somnis editorials era en Lluís Palazon. En una habitació de mals endreços em va ensenyar tot el que havia fet fins aleshores. Aquelles col·leccions d'«El grano de arena», «Cristal», etc., editades moltes d'elles amb restes de paper que podia haver de sobrants de fabricació dels paperaires, amb paper de barba fins i tot, mentre que es pogués imprimir. Tot allò sols era un assaig. El seu cervell treballava a ple rendiment. Portava una idea que l'obsessionava: que el llibre no sols fos adquirit pel seu contingut, que només era apreciat per un públic molt reduït, si no per la seva presentació.
Va començar a voltar-se de col·laboradors eficients, als quals havia contagiat el seu optimisme per a fer reeixir la seva idea i poder veure convertit en realitat el seu pensament.
Un dia em va portar un original. Era «Lo que no conté en la historia de Sant Michele». Per ella sola no valia gran cosa, ja que existia editada «La historia de Sant Michele» per una altra casa i que veritablement era una obra definitiva.
Però Janés, emparant-se en el prestigi d'Axel Munthe, la va editar amb un sentit estètic completament fora d'aquell temps. En Narro li va fer uns dibuixets al·lusius i unes vinyetes que valoraven el contingut de les historietes. El resultat fou que al cap de quinze dies va venir a que li compongués el llibre de bell nou. Era el primer llibre que exhauria en quinze dies i els primers diners que de debò li proporcionava el negoci editorial. Jo, per intuïció, no havia distribuït el metall, i al cap de dues setmanes sortia la segona edició.
Altres indrets de Barcelona: