Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
A tocar el Portal de Sant Antoni, el 1433 es van iniciar les obres de l'església i convent amb el nom del sant. Els frares es dedicaven a l'atenció dels afectats pel "foc sacre" que, aleshores es confonia amb la lepra. A finals del segle XVIII, poc després que el convent va ser abandonat, el 1806,Carles IV va donar la propietat perquè els escolapis hi construïssin una escola, que s'inaugurà el 1815. la carta d'Àngel Guimerà adreçada al director que hi proposem llegir narra la impressió que li fa descobrir que l'escola on ell va anar i va estar intern, havia desaparegut a causa de la destrucció incendiària que sofrí el centre durant la Setmana Tràgica. També hi escau la lectura d'un fragment d' El dia que va morir Marylin, de Terenci Moix i un altre de les memòries de Josep Maria Benet i Jornet, ambdós també exalumnes de l'escola.
Juliol de 1909
Reverend senyor don Ramon Piera.
Distingit senyor meu de tota ma consideració: moltíssimes gràcies per la vostra carta en la qual teniu la bondat de demanar-me per a la biblioteca de les Escoles Pies alguns exemplars de les meves obres. Jo vos enviaré totes les que tinc, gustosíssim i ben honrat de contribuir amb la meva pobresa a formar una altra vegada aquella biblioteca magnífica, que prou la veig encara en mon pensament al costat de la classe de Física en una sala llarga, plena de misteri i mig fosca a l'hora en què vaig entrar-hi.
Són tantes les coses que recordo de la meva estada a les Escoles Pies de Barcelona!
En elles, amb el P. Riera vaig començar la mecànica dels versos: dels "pareado" en amunt, fins al "soneto": un Napoleón Bonaparte. Com devia ésser!
El llibre de poesies que vaig conèixer va ésser del P. Arolas, a qui encara tinc per poeta inspiradíssim, i que si hagués vingut al món més endavant, hauria estat un gran poeta català! El P. Martra, en aquells anys director del Col·legi, s'havia empenyat en ensenyar-me a recitar: mai va sortir, i un dia em va prendre el llibre. Però ja el tenia a l'ànima. Pobre P. Arolas!
D'ençà d'aquell temps, no he passat mai pel que és ara Ronda de Sant Antoni, que no hagi clavat els ulls amb emoció... d'enyorament en una finestra del col·legi la meitat d ela qual havia estat meva dos anys arreu. En ella hi criava un eura, que mai havia passat de tenir set fulles, i per aquella finestra veia de cap a peus la muntanya de Montjuïc, que encara aleshores enllà del col·legi no hi havia cap casa.
Qui m'ho havia de dir que, anys a venir, en aquella mateixa muntanya que jo em mirava indiferents, s'havia d'aixecar un fill de la meva fantasia, un dia per a mi memorable, representant la germanor entre tots els homes! La germanor entre tots els homes!
I al passar un vespre, dos mesos després, per la Ronda de sant Antoni, de les Escoles Pies tan sols vaig trobar alguns panys de paret enlaire; i a l'altra banda de la meva finestra hi vaig veure estrelles!
És vostre servidor afectíssim que la m. v. besa.
Àngel Guimerà
Evoco el col·legi, Jordi. Que n'era, d'enorme, aquella mena de buc capellanístic, amb tantíssimes cel·les distribuïdes en tres pisos! De cada una estant, de totes les aules que anàvem canviant d'un any a l'altre, vèiem els arbres de la Ronda, sense fulles a la tardor, guarnits de fullam vellutat quan sonava la primavera. Cada cop que anàvem al wàter, amb permís previ, recorríem els passadissos, immensos i tristos, i el simple canvi ja es convertia en una mena d'aventura. I a l'altra banda dels grans finestrals, sempre tancats per no desfer la idea de gran presó, el pati s'amarava d'una solitud punyent, ja fos sota la gotellada tardorenca, ja sota el sol que preanunciava les vacances. Les parets i el terra semblaven tenir un color metàl·lic, i es veia la part del darrera de cases molt velles, amb un decorat de roba estesa, gallines a les galeries i vellets que prenien el sol. I va ser sobre aquelles cases atrotinades, en el cel dels primers anys cinquanta, que vam descobrir el zepelín.
Al parvulari, al col·legi dels Escolapis de Sant Anton, el record és viu; jo tenia sis anys; vestits tots els nens amb camisa blanca, pantalons curts, potser espardenyes, i amb l'afegit d'algun element de cartró confeccionat per nosaltres mateixos i que ens identificava com a "Personatges". Vaig figurar al festival de fi de cur. Any 1946 0 1947. Cançons amb coreografia, recitats, escenificacions didàctiques... Tot allò, divertit i excitant, fa, en el record, olor d'Institut Escola, i en efecte, aquelles mestres de parvulari, les millors persones dedicades a la docència tenir, provenien de l'Institut Escola. Entre els números en els quals vaig participar, recordo, sobretot, aquell on jo era el Sol, on un altre marrec era la Terra, un altre la Lluna i el darrer un Núvol. Jo era el Sol, entesos? El rei, l'hòstia. Em sentia excitat i feliç. Acabat l'espectacle vaig córrer a rebre les merescudes lloances de la mama, de les tietes, potser de la germana... que formaven part d'un públic entregadíssim. "Oh, nen, que bé que ho has fet! Et movies amb una gràcia...! El millor. Una altra vegada crida, no hem sentit RES del que deies". Quan anys després, molts segons sentia el temps aleshores, mentre cursava segon de batxillerat, em van triar pel paper de sant Tarsici a la breu i insuportable obra del mateix títol, no en sé res més, me'n recordava d'aquell fatídic RES i juro que dalt de l'escenari vaig cridar. S'obria la història amb un servidor sol i adreçant, apedregant el públic amb un monòleg que deixava les coses ben clares. [...] Se'm va sentir i vaig triomfar; vaig quedar reivindicat de l'espina que duia clavada. Què carai!
És a dir, dalt de modestos escenaris havia fracassat primer i m'havia emborratxat de glòria més tard. En tot cas, les dues vegades havia estat receptor passiu de la decisió dels altres. Després d'això, ja, tornar a actuar va ser decisió meva. És a dir, relativament meva. De fet, gens meva, si procuro ser sincer.
Altres indrets de Barcelona: