Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El 31 de desembre de 1881, Josep Maria Bocabella va adquirir uns terrenys de l'illa de cases compresa entre els carrers de Mallorca, Marina, Provença i Sardenya per 172.000 pessetes, amb diners obtinguts d'almoines, per aixecar un temple dedicat a la Sagrada Família (Sant Josep, la Mare de Déu i Jesús). Posà l'obra en mans de l'arquitecte Francesc de Paula del Villar, el qual va traçar un projecte neogòtic amb una església de tres naus amb creuer i un absis amb deambulatori. El dia de Sant Josep del 1882, el bisbe Urquinaona hi posava la primera pedra, coincidint amb la proclamació al Concili Vaticà I de Sant Josep com a patró de l'Església Universal. Tanmateix, desacords entre l'arquitecte i el promotor van fer que les obres fossin assumides per Antoni Gaudí amb un nou projecte amb una gran torre central de 170 metres dedicada a Jesucrist, i augmentant les dimensions del temple. El 1891 es van començar les obres de la façana del Naixement, l'única que Gaudí veié acabada només amb la torre de Sant Bernabé, amb una part del costat de l'Epístola i del mur exterior de l'absis.
Precisament davant aquesta part original i antiga del temple escau de llegir un fragment de "Lo naixement" de Jesús Infant, de Jacint Verdaguer , tenint en compte el paral·lelisme que en el text de Ricard Torrents, que també proposem llegir, s'estableix entre el "poema temple" del poeta i el "Temple poema" de l'arquitecte. Les lectures les podem complementar amb un fragment de l'article que Joan Maragall dedicà a glosar i descriure l'incipient portal de la Façana del Naixement; una nota de dietari de Joaquim Renart que tracta de l'acabament de la torre de Sant Bernabé cinc mesos abans de la mort de Gaudí i una glossa de la simbologia del portal a càrrec d'Armand Puig. Per la seva banda, Luis Goytisolo a Recuento fa una descripció detallada i plena de filigranes de les diferents parts de la façana.
La façana del Naixement expressa «la il·lusió i el goig de la vida». Tot en ella és líric, radiant i exuberant, tot palpita i es mou, com si la pedra fos viva. La natura sembla esclatar. No hi ha forats balders ni espais buits en la grandiosa composició. Tot es trasbalsa quan Jesús neix, quan entra a la vida el Senyor de la vida. Gaudí vol expressar l'emoció i l'estupor de la nit de Nadal davant la meravella de l'amor: l'infant de Betlem resulta ser el Déu infinit. Per això, la natura esclata: els animalons (sobretot els ocells) i les flors exulten, i la façana es converteix en un pessebre monumental, d'estètica aparentment barroca, però de fet entranyable i popular. Hi ha carenes i pics de muntanyes que imiten les formes úniques del massís de Montserrat, hi ha caramells de gel que evoquen la relació entre el Nadal i l'hivern. El cert és que Gaudí ha volgut expressar l'estremiment de la natura davant el naixement de Jesús i alhora la humilitat de l'encarnació. Per això, la seva obra sembla «excessiva». D'aquí que el millor referent sigui Francesc d'Assís, el qual, també de manera «excessiva», va voler que a Greccio se celebrés l'eucaristia de la nit de Nadal en un estable petit i sense cap condició, per tal de reproduir el miracle del naixement de Jesús. El gran nombre d'àngels músics i d'àngels cantors i les paraules de l'himne angèlic (Gloria in excelsis Deo et in terra pax hominibus bonae voluntatis; "glòria a Déu a dalt del cel i a la terra pau als homes de bona voluntat"), gravat damunt les portes centrals de la façana, proclamen el miracle, són l'Evangeli del naixement del Fill de Déu. Uns altres àngels l'expliciten: Jesús est natus. Venite adoremus ("Jesús ha nascut. Veniu, adorem-lo").
De Gaudí se sol subratllar que era home de molta lectura, però que no sentí la necessitat d'expressar-se en escriptura i que, per això, no escriví sinó unes poques pagines. En canvi, sembla poc estudiada la necessitat que sentí de literaturitzar la seva arquitectura penetrant-la d'«escriptura». Així, a l'Obrera Mataronense i a la Casa Vicens decora estances amb inscripcions d'intenció social i pensaments de vida familiar. El coronament de ferro forjat del Palau Güell conté una al·lusió a un episodi de la Crònica de Ramon Muntaner, relatiu a Jaume I, i el mur lateral recorda una passatge de L'Atlàntida de Verdaguer. El convent col·legi de les Teresianes o el castell palau de Bellesguard exhibeixen diversos emblemes.
Com les catedrals medievals, que oferien als fidels illetrats els relats bíblics, de la creació del món al judici final, transcrivint-los en figuracions de pedra, fusta i vitralls, així mateix el temple de la Sagrada Família, a més de mostrar emblemes, conté una enciclopèdia de la història del món tal com la Bíblia, l'Evangeli i l'Església l'han transmesa.
Martinell, a «El templo poema», després de definir la Sagrada Familia com «el gran poema que [Gaudí] concibió para ser perpetuado en "literatura pétrea"», alerta dels perills de barrejar «lo literario con lo plástico», cosa que Gaudí, diu,va saber superar. Això no obstant, no cal abandonar l'intent d'examinar si l'emoció que ens transmet la lectura de la trilogia Jesús Infant com un «poema temple» es comparable amb la que rebem de la contemplació del «temple poema» de la Sagrada Família. No es tracta pas de veure l'obra de Gaudí com una il·lustració de la de Verdaguer, o a la inversa. En realitat cada obra manté la seva autonomia. Es tracta simplement de veure si l'emoció de l'art de l'un i de l'altre és de la mateixa estofa, si els versos i les pedres tenen res de comú en la creació d'art i en la seva comunicació.
Verdaguer fou l'autor privilegiat que arribà en el moment adequat per a omplir l'espai buit generat per les aspiracions dels catalans i «construir-hi» els grans poemes que no tenia la llengua catalana. Gaudí tingué el privilegi singular de poder «compondre» la catedral moderna de la capital del seu país. A més a més l'un i l'altre posseïen, d'una banda, la capacitat de concebre el grandiós, i, de l'altra, de copsar el minúscul. Tots els gèneres els eren a l'abast. Verdaguer escrivia amb igual domini poesia èpica i lírica, poemes heroics i balades, prosa de viatges i prosa de denúncia. Per a Gaudí no existia discontinuïtat entre el palau i la font, la catedral i l'altar, la nau i la xemeneia, el campanar i el banc de fusta, la volta i el trencadís, la campana i el bàcul de bisbe, com el que dissenyà per al seu amic Torras i Bages.
Lo naixement (fragment)
Corpresa per l'amor de l'etern Pare
que dins son cor se torna amor de Mare,
pren en ses mans al Déu que la creà:
humil l'adora amb sos puríssims llavis,
i Ell que plorava ja nostres agravis
amb aquell bes d'amor s'aconhortà.
Amb fi llenç i candíssim embolcalla
l'hermós Anyell que bela entre la palla,
i amorosa l'estreny sobre son cor,
i entre sos braços, tendra i amorosa,
com l'hòstia santa en son altar la posa,
les entranyes fonent-se-li d'amor.
Aprés li mostra el pit, casta poncella
de rosa que entre lliris s'esbadella
per dar son calze de rosada al sol.
Font de l'aigua puríssima i sagrada
amb què el Déu d'Israel que l'ha sellada
de Salomó els jardins arrosar vol.
Aquell que l'univers omple de vida,
del sol esplèndid a l'humil calcida,
aquella mar d'on brollen tots los rius,
com los coloms que ronquen dintre l'heura
si en eixa font davídica s'abeura,
com floriran, Betlem, tos regadius!
A la rosa penjat de sa mamella
xucla mel l'infantó com una abella:
tremolen de plaer les flors del prat,
Àngels i Sants de baix en baix s'ho diuen,
los set cels s'estremeixen i somriuen
veent somriure al bell cim la Trinitat.
Mes, ¿què hi veuen al fons d'aqueix misteri
que en lo porxe blavós de l'hemisferi
los Serafins s'aboquen a mirar?
Hi veuen la bellesa sobirana
caiguda al clot de la misèria humana
com una estrella en fanguillós joncar.
El temple que naix (fragment)
El temple naixent ja té un portal: no té porta ni teulada, però ja té un portal que mira cap als barris dels treballadors. No pot encara aixoplugar, però ja en fa l'acció; ja convida a entrar, i això que tampoc té encara dos. No hi fa res. Tot just naix, i ja convida. Convida les generacions presents a comunió amb les generacions que han de venir, amb les que han d'omplir les futures naus de futures oracions.
Com seran les naus? ¿com seran les oracions? ¿quin son tindran els cants en la grandiosa caixa de pedra? Qui sap!... Però el temple ja convida, segur de la comunió amb aquella fe més alta. Convida el portal, guaitant cap al barri dels treballadors.
Aquest portal és meravellós. No és pas arquitectura, és poesia: vol parlar. No sembla pas una construcció dels homes. Sembla la terra mateixa, la pedra, esforçant-se en perdre la seva inèrcia i volent i començant ja a significar, a donar confosament imatges, figures o semblances del cel i de la terra, amb una mena de barboteig de pedra.
És un barboteig de pedra volent dir: Nadal. Allí les bèsties més humils de la terra, amb els àngels del cel, i amb el ramatge dels boscos, i amb la tosca de les grutes més profundes, i els símbols rústics de les idees més altes forcegen per vèncer i desembarassar-se de la penya on dormien sense forma, i la vencen i es configuren i apareixen cantant la Creació com un acte d'eterna renovació, com un Nadal etern. Des de les pesades tortugues que amb prou feines se destaquen de terra com mig aixafades sota el pes que aguanten de tot, fins a les místiques palmes triomfants en l'altura, tot sembla que contempli al Jesús, a l'infant que acaba de nàixer, a l'etern Infant que naix sempre.
Així s'aixeca el portal de Nadal, guaitant cap al barri dels treballadors. Al damunt seu i més enllà no hi ha res acabat encara: el cel blau, els camps, el sol, el vent i els aucells coronant amb l'alegria de llurs cants i de llurs vols la lenta formació del temple.
24 de gener 1926
El venerable Gaudí ha donat fi a un dels dotze campanars que s'han d'aixecar al Temple de la Sagrada Família i, fora la bastida, ha quedat al descobert l'obra d'en Gaudí que el vent i la llum dels segles han de patinar i unificar. Avui l'he vista, relluint l'or del mosaic en donar-li el Sol de posta que daurava la gran massa del temple en construcció. És difícil judicar per un detall el que resultarà el conjunt, i més si aquest conjunt és resultat d'una concepció verament moderna de la qual no trobaríem parell per a comparar.
Particularment, no m'entusiasma. He fet esforços per dibuixar aquest campanar, per retenir-ne la seva forma i la seva decoració, i no ha estat possible. Tota forma i detall s'escapaven. La creu superior, a dues cares partides, abocant-se cada una a l'espectador i resultant sempre estèticament tortes, no sé si em convenç. No critico; dic només l'efecte que m'ha fet per primera vegada.
Hem voltat el temple. Hem revist el gran Portal del Naixement, del qual ningú no gosarà dir que no tingui grans encerts i grans belleses: la porta del Rosari, els pinacles sempre variats, les bestioles de pedra, detalls i més detalls que el geni del vell Gaudí ha anat abocant esmerçant-hi glòria i vida.
Saludem amb joia l'acabament d'aquest campanar que marca una fita en la història del gran Temple de la Sagrada Família, futura catedral de la nova ciutat.
En retornar a casa i enfocar el carrer València, allà al lluny es retallava la silueta del monument a Clavé, model d'arquitectura i estatuària detestables, tipus mona de Pasqua, que ens fa acceptar qualsevulga modernitat en art per avançada i fauve que sigui.
Altres indrets de Barcelona: