Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
L'edifici Fòrum, edificació triangular de 180 metres de costat i 25 metres d'alçada, obra de l'equip suís d'arquitectes format per Jacques Herzog i Pierre de Meuron, és una construcció singular de Barcelona ubicada al Parc del Fòrum, zona on es va celebrar el Fòrum Universal de les Cultures l'any 2004. Des del 2011 acull el Museu Blau de Ciències Naturals, que és una part integrant del Museu de Ciències Naturals de Barcelona. Va ser construït al lloc on hi havia hagut el castell del Camp de la Bota, desaparegut als anys seixanta del segle XX. La seva edificació per a l'esdeveniment del Fòrum 2004 formava part del procés de regeneració del litoral de Barcelona que incloïa la cobertura de la depuradora del Besòs i la construcció d'una placa fotovoltaica, del port de Sant Adrià de Besòs i del Centre de Convencions Internacional de Barcelona. L'edifici s'estructura al voltant d'un auditori amb capacitat per a 3.200 persones, que travessa els tres pisos d'alçada fent la funció de pilar central. Dos textos extrets de Farsa, de Màrius Serra, i de Maletes perdudes, de Jordi Puntí (Manlleu, 1967), ens poden servir de lectura en aquest indret.
—El Fòrum és una enganyifa colossal —sentencia pel micro el rei de l'Speaker's Córner—. Per això al final tothom se n'esborra. I comença a donar noms de personatges que havien estat anunciats però que al final, per naps o per cols, no hi han vingut. L'últim fiasco, el del mag David Copperfield, ha provocat una pluja de sarcasmes que els humoristes fa dies que exploten.
Copperfield havia de ser l'estrella del diàleg que duu per títol La transcendència social de la màgia en els temps de Harry Potter, però en l'últim instant el mag que ha fet desaparèixer l'estàtua de la Llibertat ha dit que no. Que no ve. Com tantes altres personalitats de primera fila, però en aquest cas, sense cap pretext.
—Creus que si l'esperit del Fòrum fos tan evident la gent no hi vindria? —rebla el ciutadà calb de metre setanta.
La moderadora es dóna. Fa veure que li contestarà només per recuperar el micròfon, però quan el té es limita a agrair amb un formulisme la participació de tothom i tanca la sessió d'avui a l'Speaker's Córner sobre la comunicació en els temps globals. Després desconnecta l'equip de so i desapareix.
—Sembla que tinguin ordres d'amagar el cap sota l'ala —diu la periodista del minidisc—. De seguida que la cosa es torça, fugen.
El cas Copperfield fa pudor. De seguida que se n'ha sabut la baixa, ha començat a circular una versió extraoficial segons la qual no és el mag qui es nega a venir: la direcció del Fòrum n'ha cancel·lat la participació després de conèixer-ne les intencions.
—Diuen que volia fer desaparèixer l'edifici Fòrum —ha transcendit, amb aquella gran capacitat de transcendència que només tenen els rumors.
L'edifici emblemàtic del Fòrum de les Cultures es un triangle blau enorme amb una piscina al sostre que, normalment, està seca.
—El que hauria de fer desaparèixer és el Fòrum sencer —ha estat el clam unànime dels esperits col·lectius que generen els estats d'opinió per la via de la banalitat humorística—, amb l'equip directiu al capdavant.
—I, de passada, que també faci desaparèixer el nen maco que se'l va inventar —han arribat a sentenciar en privat les veus més atrevides, prou mordaces per estripar la mordassa que genera qualsevol al·lusió a un president de la Generalitat.
—Però potser que no faci desaparèixer la depuradora —ha matisat el grup de conscients que sempre es malfia del broc gros—, si és que no fa desaparèixer tota la merda, també.
La qüestió és que el Fòrum Universal de les Cultures de Barcelona s'ha quedat sense Copperfield, però la seva baixa no ha provocat la suspensió del diàleg sobre la transcendència social de la màgia en temps de Harry Potter, al qual ja s'havia inscrit en ple el peculiar gremi català d'il·lusionistes, prestidigitadors i mags, encapçalats pel mag Hausson i el Gran Morelli.
Dues setmanes més tard, una tarda especialment agradable de juny, en Bundó va completar la recuperació imaginària del seu pare. Ell, el Tembleque i en Gabriel tornaven amb la DKV d'una mudança a Badalona. En passar per la carretera de Mataró, just després del pont del Besòs, en Bundó va demanar-los si podien parar un moment al Camp de la Bota.
—Voldria veure el lloc on van pelar el meu pare —va anunciar.
El Tembleque va quedar blanc i va aturar la furgoneta al costat d'un descampat. En un acte reflex, es va senyar. Després va dir-los que, si no hi tenien inconvenient, ell no els acompanyaria. Ho aprofitaria per visitar uns vells coneguts del barri de Pequín. Als anys quaranta, abans de casar-se i endur-se'n la seva mare a viure a Sant Adrià, ell mateix havia crescut en una d'aquelles barraques encalcinades, sense aigua corrent ni lavabo, que es veien més enllà del castell de les Quatre Torres. De matinada, quan tot just despuntava el sol, des del seu llit havia escoltat més d'una vegada el ressò sinistre de les ràfegues dels afusellaments, portades pel vent, i després, encara més tètric, l'espetec dels trets de gràcia. Els comptaven i sabien quants n'havien mort d'una tacada. De dia jugaven a pilota a la platja, descalços, i es tallaven la planta dels peus amb els casquets de les bales —igual que petxines—. Hi havia nens del barri que en feien col·lecció i després els anaven a vendre als Encants.
En Gabriel i en Bundó van baixar de la furgoneta al costat del castell. L'aire salat del mar els va embolcallar amb una intensitat ofenosa. El sol de juny, que es començava a pondre lentament rere les fàbriques i els primers blocs de pisos de la Mina, tenia l'atmosfera d'una claror rogenca i il·lusòria. El mateix castell, amb les quatre torres i els merlets tan ben retallats, s'alçava allà al davant amb una presència encartonada, com un diorama. Deixant enrere un grup de barraques, els dos amics van caminar fins a tocar de l'aigua i després van resseguir la platja un centenar de metres. En el punt on el Tembleque els havia assenyalat que començava el Camp de la Bota, en Gabriel va seguir caminant i en Bundó es va aturar. Amb la sabata va dibuixar una ratlla recta d'uns deu metres, llaurant la sorra humida i enduentse amb força totes les pedretes que en sortien. No sabia per què ho feia. El so de les onades, en aquella hora de la tarda, es repetia amb una cadència tan sinuosa i embafadora que li va fer venir arcades, però no va vomitar. Al lluny, a les barraques, un grup de criatures jugaven i de tant en tant xisclaven totes alhora. Els seus esgarips feien pensar en un estrany crit tribal. Dos gossos van posar-se a bordar alternativament, incansables, amb uns lladrucs congestionats. Quan van callar tots dos, de sobte, es va fer un silenci nou i en Bundó va sentir-se immensament sol. Va tancar els ulls i en aquella solitud del Camp de la Bota, tan dolorosa, tan absoluta que no tenia fissures, hi va reconèixer en un instant tota l'herència del seu pare. Va ser la primera vegada a la vida —i segurament l'única— en què va sentir-se'l a prop de veritat.
Altres indrets de Barcelona: