Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
La Fundació Joan Miró té els seus orígens en l'exposició antològica sobre Joan Miró que es va celebrar a l'Antic Hospital de la Santa Creu de Barcelona, el 1968. L'edifici que l'acull, que havia de ser nítid, acollidor i amb personalitat pròpia, és obra de l'arquitecte i amic del pintor, Josep Lluís Sert. Va ser inaugurat el 1975 i ha estat ampliat dues vegades: el 1986 i el 2001. Conté més de 104.000 peces, entre pintures, escultures i tapissos. Pel que fa als dibuixos, cal destacar que la Fundació conserva la pràctica totalitat de dibuixos preparatoris de Joan Miró, amb més de 8.000 referències. Situats a l'entrada, al pati o davant d'alguna pintura que hi sintonitzi, podem llegir el poema que Salvador Espriu li va dedicar, juntament amb un altre que David Jou va oferir al centre museístic.
Predicat des d'una pintura de Joan Miró
L'esmolada falç
ha llescat la lluna
com si fos de pa.
La talla rabent,
dura, cruel, seca,
una mà de vell.
Va llençant al riu,
a bocins i engrunes,
la llum de la nit.
A miques, a grums,
als ventrells dels peixos
de seguida put.
Quin esquer més bo!
Cuc a l'ham, podrida,
res com la claror.
En la fosca, sols
ulls endins febregen
brillantors de l'or.
Tots som ara cecs
i palpem feixugues
bosses de diner.
Molt tibants, ens fan
bruts serveis de grosses
natges de barram.
Gasius porcs, bastim
bordells amb les runes
del nostre país.
Al rar laberint
són colgats els ossos
d'aquell mort destí.
Qui retrobarà
fils, camins que drecin
a la llibertat?
Mai ningú, per sort.
Dels béns tenen cura
sabres i dragons.
L'únic important:
que no ens robin d'altres
lladres els cabals.
Rics i vils, cantem
la lluna, la bruna,
la buidor del cel.
Fundació Miró
Sobri, lineal, auster,
equilibri entre el ciment i la claror
i, a dins de l'edifici, la tempestat Miró:
astres, noies, gossos que udolen a la lluna,
camuflats d'arxipèlags d'esquitxos i continents sense
muntanyes,
com un món que s'enlairés o s'enfonsés
en la profunditat de la puresa dels colors
i en la intensitat tel·lúrica dels desigs,
i no en el nostre espai d'altures enganyoses.
Miró, saurí de corrents tumultuosos
—el negre, el blau, el vermell, el verd, el groc,
pouats de les capes freàtiques del món
en les masies on canten les collites de la vida:
blat madur, sang rebel, carbó nocturn,
blau d'oceà, negre taciturn,
verd lluminós de gespa dels estadis.
Jugar a sentir,
deixar-se omplir per la sorpresa,
fer cantar la llum en l'incendi i el llumí,
guardar els mots amb avarícia en un calaix de timidesa.
Aquest espai, com un balcó entre jardins
sobre la ciutat, tan grisa,
és un cau on els colors es refugien
per refer-se del desgast, per llepar-se les ferides,
i tornar a brillar, esclatants, sobre cendres i rutines.
Altres indrets de Barcelona: