Generalitat de Catalunya. Pati dels Tarongers i Saló Daurat

Autor: Jaume Massó i Torrents
Obra: Cinquanta anys de vida literaria 1883-1933 , 1934
Pàgina: 51

Un dia, En Pijoan, parlant amb En Prat de la Riba, va insinuar-li la idea de la creació d'una institució d'alta cultura. En Prat va cridar-nos En Rubió i Lluch i a mi. Tots quatre vàrem convenir que la novella institució podria dur el nom d'Institut d'Estudis Catalans. En principi va pensar-se en les persones, qüestió difícil, i en la del local. La fiscalia s'anava traslladant, a poc a poc, al nou Palau de Justícia, però la cosa anava llarga. En Pijoan va possessionar-se d'una torre quadrada que encara varen demanar per a posar-hi En Rull, condemnat a mort. A l'últim varen desembarassar aquell humil recés, i En Pijoan va fer-lo decorar al seu gust. Allí dalt, que és on ara En Fabra té el seu despatx, va néixer el primitiu Ins­titut. Mentre s'esdevenia això, treien envans i runa de la fiscalia i desembarassaven tot allò que podien. Resultava una sala immensa, de la qual no sabíem ben bé què fer. Vagament, amb tot, la destinàrem a sala de lectura; però ens semblava massa gran i que ens costaria passar molts pressupostos per a omplir-la de llibres. Els primers nomenats varen ésser: En Rubio i LIuch, president; En Puig i Cadafalch, vicepresident; En Miquel S. Oliver, En Pere Corominas; En Josep Pijoan, secretari; i jo, arxiver-bibliotecarí. Tot seguit varen adherir-se En Joaquim Miret i Sans i En Guillem M.a de Broca. En la primera junta que vàrem cele­brar, en una habitació de baix, entre altres acords importants vàrem prendre el de l'adquisició de la Biblioteca Aguiló, que va tenir lloc el dia 5 de juliol del 1907.

Autor: Gaziel
Obra: Tots els camins duen a Roma , 1964
Pàgines: 236-237

La segona cambra, i la més gran, era la «sala daurada», perquè les altes i nobles llibreries de fusta severa que folraven gairebé totalment les parets tenien a les seves volutes abarrocades alguns tocs d'or, que lluïen suaument damunt la pau de les rengleres de llibres i carpetes. Se'n deia també la «sala de Mossèn Cinto», perquè hi era guardat el fons del gran Verdaguer, recentment adquirit, amb tots els manuscrits i la biblioteca deixats en morir pel nostre incomparable poeta modern. A la mateixa sala eren custodiats altres llibres de valor excepcional, com el Cançoner dit d'Aguiló, i manta peça raríssima, que els entesos es passaven de mà en mà, com els canonges es passarien la custòdia. Al centre de la cambra hi havia una taula molt gran, de roure, amb potes d'estisora, i tot de poltrones de fusta i de cordeta trenada, a l'estil de Mallorca, al voltant. Entorn d'aquella taula tenien les seves juntes setmanals els sis membres de la Secció Històrico-Arqueològica, i en aquelles poltrones asseien les còrpores il·lustres. Jo els assistia sempre, com a secretari que preparava la tasca i després estenia les actes.

La docta sala tenia dos finestrals que donaven al carrer del Bisbe, amb festejador de pedra picada a banda i banda. Davant de cada finestra, una taula petita i un parell de poltrones permetien als erudits consultar les peces úniques de la biblioteca, i a nosaltres, els joves macips, vigilar-los discretament, perquè ja és universalment sabut que la passió i la cobejança del bibliòfil no reconeixen límits. A la segona tauleta d'aqueixes, la de més al fons, posada al costat del finestral que queia damunt mateix del carreró silent de la Pietat —en el qual ressonaven, igual que pesants gotes d'aigua, com al fons d'una antiga cisterna, les lentes batallades de la catedral—, solia asseure's, quan venia a visitar privadament l'Institut, Enric Prat de la Riba. Hi venia sovint, tant com li'n deixaven lleure els seus quefers immensos. Era com un d'aquells governants medievals, amics i protectors de la saviesa, que de tant en tant anaven a cercar repòs i alè, després de les batalles, a l'ombra d'un claustre silenciós o en la pau industriosa de l'escriptori d'un monestir allunyat del món. L'Institut, per ell, tenia d'una cosa i de l'altra. A penes se li presentava una avinentesa, s'escapolia de la Mancomunitat, sobretot a darrera hora del matí o al caient de la tarda. Els serveis del govern, els diputats, els visitants de nota, el cercaven debades: s'havia fos tot d'una. I era que, fent-se precedir d'un ordenança fidel, abandonava de sobte el despatx presidencial, creuava ràpidament el Pati dels Tarongers, s'enfilava per una escaleta interior i es feia obrir, entre replà i replà, una portella mig secreta que donava al lloc més amagat de l'institut, per on es passava a la seva «sala daurada». Deia al seu acompanyant que no revelés a ningú on ell era i li assenyalava l'hora que havia de tornar a recollir-lo. L'home es retirava i Prat anava de dret a asseure's vora aquell finestral.

Moltes vegades, en haver d'entrar jo a la cambra per a algun quefer del servei, me l'havia trobat allí, sense poder esbrinar si acabava d'entrar-hi o si ja feia estona que hi era. Així que em veia, m'adreçava un senyal amistós, perquè m'hi apropés, i llavors em demanava detalls de la feina que l'Institut duia entre mans, de les publicacions que preparava, dels llibres nous comprats, de les revistes rebudes, de les visites que ens feien molts savis estrangers i de la copiosa correspondència d'informació i d'intercanvi que sosteníem. Era incansable a preguntar, i per les respostes que jo li feia i les mostres de tota mena que de l'activitat cultural li donava, el veia fruir intensament. Sovint, si li parlava d'alguna nova publicació valuosa que s'havia rebut, em demanava per veure-la, i quan la tenia damunt la tauleta la fullejava lentament, amb les seves mans molsudes i delicades, de prelat i de mecenes. Altres dies, després de parlar amb mi una llarga estona, com de costum, jo m'adonava que ell perdia de mica en mica el fil de la conversa i s'anava abstraient, com endut per un somni. Llavors jo el deixava sol, i tot allunyant-me veia que es quedava absort, recolzat al respatller de la poltrona, vora el finestral de vidres menuts i carrats, amb voravius de plom. S'estava així, immòbil, mitja hora llarga, a voltes més (de tant en tant jo treia el cap, per si em necessitava), la mirada perduda en l'etèria llunyania on les torres bessones es torraven, com panotxes, al sol del migdia, o s'anaven fonent i coronant d'estrelles dins la penombra precursora de la nit. Sovint, quan jo tornava a veure si volia quelcom, ja no hi era. Se n'havia anat silenciosament, com havia vingut.

Autor: Jordi Rubió i Balaguer
Obra: Mestres, companys i amics , 1991
Pàgina: 24

Quan de vegades i sense avisar el qui ho era de la Diputació pujava a les sales que l'Institut ocupava a l'antiga Fiscalia de l'Audiència, amb entrada pel carrer del Bisbe, els macips el rebien i li explicaven la feina que feien. Gaziel deia que eren com els aprenents dels Mestres Cantaires de Wagner, llavors tan estimat pels joves. El President somreia escoltant les seves il·lusions i assabentant-se de les tasques que els membres de l'Institut els havien encomanat. Els uns treballaven en història del dret, uns altres a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, uns n'hi havia que mostraven al President els llibres nous i les revistes rebudes de l'estranger per compra o en canvi, o els manuscrits i incunables que aprenien a catalogar. Més enllà a un laboratori encabit a uns recambrons damunt de la capella de Sant Jordi, netejaven la ceràmica ibèrica sorgida de les excavacions que iniciava la Secció Arqueològica de l'institut. El benèvol somriure del President era el major estímul per als macips. Ell els anava coneixent i sabia organitzar la forma de donar eficàcia a aquelles vocacions que tot just apuntaven. Uns volien anar a París a estudiar filosofia, d'altres tenien una pensió de la «Junta para ampliación de estudios» per aprendre història del dret o arqueologia, o anirien a defensar els començos tan incerts de l'Escola Espanyola d'Història a Roma, fundada pel Centro de Madrid i l'Institut de Barcelona, uns altres anaven a fer de lectors d'espanyol a l'estranger... Tots, un dia o altre, els cridava Prat de la Riba. Volia que li expliquessin el treball que feien al camp que havien escollit, fidels a l'esperit que els mestres, quan ho eren de debò, els havien inculcat.