Gran Price (Sant Antoni)

Autor: Salvador Espriu i Castelló
Obra: La pell de brau (Poesia completa) , 2013
Pàgina: 333

 

 

XXV

 

Direm la veritat, sense repòs,

per l'honor de servir, sota els peus de tots.

Detestem els grans ventres, els grans mots,

la indecent parenceria de l'or,

les cartes mal donades de la sort,

el fum espès d'encens al poderós.

És ara vil el poble de senyors,

s'ajup en el seu odi com un gos,

lladra de lluny, de prop admet bastó,

enllà del fang segueix camins de mort.

Amb la cançó bastim en la foscor

altes parets de somni, a recer d'aquest torb.

Ve per la nit remor de moltes fonts:

anem tancant les portes a la por.

Autor: Joan Colomines i Puig
Obra: El compromís de viure (Apunts de memòria) , 1999
Pàgines: 341-342

El Festival fou un èxit esclatant. Sorprenent. El Price era ple a vessar. El públic cridava «Llibertat! Amnistia!», però escoltava respectuós les lectures dels poetes i dels actors. Un acte ine­narrable, que innova una nova estratègia de lluita oberta, com­binada amb una gran rigorositat literària. Una gran lliçó de treball ben fet. Unes magnífiques fotografies de Josep Ribes Puig-Agut. Un enregistrament a cura de Pere Fages. I un film de l'equip de Pere Portabella, Carles Santos i Esteve Bou. I la visió d'una policia desbordada, desconcertada, incapaç d'intervenir i humiliada.

De fet, fou un encàrrec debatut i acordat a la Comissió Coordinadora només dos mesos abans. Sembla impossible aconseguir un espectacle com aquell, de gran qualitat, en tan poc temps. I movent figures de primera línia: Montserrat Carulla, Carme Sansa, Maria Plans, Maria E. Arquer, Núria Candela, Feliu Formosa, Ernest Serrahima, Enric Casamitjana, Alexandre Aixelà, Josep M. Casanovas, Josep Torrents, sota la direcció de Josep Anton Codina i de Francesc Barceló com a ajudant, i amb escenografia de Frederic Amat. Els cito tots perquè s'ho mereixen. En les pauses de la lectura, i quan la gent cridava compassada per la llibertat i per l'amnistia, les actrius i els actors es comportaren amb una dignitat esborronadora.

Feliu Formosa fou el responsable de la tria d'autors, que suma­ren 79, i Josep A. Codina, de la dels poemes. La primera part consistí en un muntatge de poesia molt ben resolt, impressionant. La segona, en una lectura de poemes de Carles Riba, Joan Salvat-Papasseit, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Màrius Torres, Josep M. de Sagarra i Josep Carner, que era a Barcelona però no estava en condicions d'assistir a l'acte. I la tercera, en una lectura personal de poemes d'Agustí Bartra, Pere Quart, Salvador Espriu, Joan Teixidor, Rosa Leveroni, Josep Palau i Fabre, Joan Brossa, Gabriel Ferrater, Jordi Sarsanedas, José M. Llompart, Jaume Vidal Alcover, Xavier Amorós, Joaquim Horta, Francesc Vallverdú i jo mateix. També vaig rebre l'encàrrec d'introduir l'acte, i Joan Oliver el clogué magníficament. La gent l'aplaudí amb fervor.

La intensitat política esclatà durant la recitació del poema de Bauçà «Al final s'ha comprovat». Hi va haver moments d'una intensitat poètica que posava els pèls de punta, com quan Gabriel Ferrater, quequejant, llançà al vol el seu poema «Gosa poder». Vaig intuir la intensitat humana d'aquell acte quan vaig veure una enèrgica Rosa Leveroni dalt de l'entarimat; la dignitat moral, amb un Espriu que no perdé mai la condícia; la capacitat d'entusiasmar, amb un Pere Quart desbordant; l'esperit de servei de Joan Teixidor i Joan Vinyoli; el valor de la simplicitat, amb el poema de Brossa sobre els mossos d'esquadra; la capacitat èpica d'Agustí Bartra, amb el seu retaule dedicat al president Companys.

 

Autor: Xavier Amorós i Solà
Obra: Plou, però plou poc , 2007
Pàgines: 134-135

El 25 d’abril s’havia celebrat a Barcelona, en aquell immens local desaparegut on es concentraven multituds a veure com¬bats de boxa o de lluita lliure, en aquell local (diguem-ho d’una vegada), el Gran Price, situat al centre de Barcelona, s’hi va celebrar el Primer Festival Popular de Poesia Catalana. Hi va acudir una gernació, la immensa majoria gent jove. Tinc entès que la cabuda del local és de 3.000 persones i se n’hi van encabir 500 més. Els càlculs em van assegurar que eren correctes, que con¬venia saber la veritat. Va quedar gent al carrer que no van poder entrar, però no es va moure com a adhesió a l’acte que es feia a l’interior del Gran Price. També hi havia nombrosos grups de policia armada, de moment, quiets i si¬lenciosos. L’acte va estar molt ben organitzat. La comissió organitzadora la formaven Joan Colomines Puig (escriptor i polític d’una gran energia i valentia), Josep Pedreira, escriptor i editor d’origen gallec, Francesc Vallverdú, el poeta i el també poeta Joaquim Horta; els dos darrers eren del PSUC, clandestí, no cal dir-ho.

Autor: Gabriel Ferrater i Soler
Obra: Les dones i els dies , 1968
Pàgina: 189

 

 

Cançó del gosar poder

Gosa poder ser fort, i no t'aturis:

gosa poder ser vell, que si tens fills

un testament els fermarà ben curt.

Gosa poder que no t'agradi massa

d'anar testat per un món que s'espera.

Si et sobren fills, avia'ls una guerra.

Gosa poder donar feina a xarnegos.

Amb el teu sou, compraran vi prou agre

perquè en tres anys els podreixi les dents.

No et faci por: tu pren l'opi dels rics

(d'opi, te'n ve d'Escòcia i de Roma).

Gosa poder tenir enemics a sou.

Tu, vailet nou, confia en anys futurs.

Prou temps tindràs de fer-te amics virgilis

que et llegaran eneides a salvar.

Gosa poder fer-te persona augusta

quan tindràs temps. I avui, Octavi, noi,

gosa poder degollar Ciceró.

Barbat Alfons, emperador d'Espanya,

cosí d'un Sant i Savi tu mateix,

mira-t'hi bé, que en vindran de més savis

a historiar-te, i diran que ets mal rei:

els has perdut una bruta batalla

que ells han gosat poder-se-la fer seva.

Mira-t'hi bé, general, que una pàtria

gosa posar molta esperança en tu.

No gosis, no, poder perdre batalles.

Però tampoc no et cal guanyar-les totes.

Si tens napalm per sembrar camps del Nord,

gosa poder perdre guerres de Sud.

Autor: Miquel Bauçà i Rosselló
Obra: Obra poètica 1959-1983 , 1987
Pàgines: 54-55

Al final, s'ha comprovat, els camells

arriben a passar pel subtil cós d'una àguila.

Han batut el repte que els féu Crist

amb una sorprenent facilitat. Crist

no es va fixar en la gran perícia dels camells.

I el més trist és que solament ells troben

tota la salvació i la trustifiquen i ningú pus...

Els camells, un cop passat el cós de l'agulla,

s'estiren, s'espolsen, es fan netejar les potes,

peten de mans, demanen la premsa, el cafè, la copa,

el puro de la redempció, la colometa de la pau

i l'amnistia per tothom.

Hem d'admetre i no sense una certa pena

que ens han fet una gran jugada i tot això per culpa

de Crist, de l'angelical i bona fe de Crist.

Ara tot es tan confús, tan torbador...

Ara les nostres millors amigues són les seves estimades,

com Na Justícia, Na...

Pertot arreu un es troba amb els seus representants

armats o amb creus i vestits de negre per espantar-nos

i tots aquests ens produeixen un tristíssim cansament

que ens amera del matí fins al vespre.

N'hi ha de camells segurs que, tirats de frac,

ens somriuen, ens deixen ensumar la flor que duen al trau,

ens donen feina i ens gratifiquen per Nadal.

Els camells insegurs, en canvi, fan mala cara,

tiren potades i duen el gep excitat. És cosa sabuda

que entre ells no es miren

amb massa bona cara. Tots es belluguen,

corren, es paren trampes, es foten la punyeta,

s'associen, es barallen, s'armen, es desarmen,

fan guerres, amnisties, armisticis,

fan mites, ens enganyen, colonitzen, maten negres,

independitzen, fan negocis.

Autor: Anna Murià i Romaní
Obra: Reflexions de la vellesa , 2003
Pàgines: 284-285

Més enllà de la poesia

Sí, molt més enllà...

Era el festival dels grans anhels. Era una rebel·lió de l'esperança cansada d'esperar, trepidant, ansiosa de llum...

«La llum salvada»... Llum, més llum, volien tots, com diuen que volia aquell geni de Weimar a l'hora del tomb enigmàtic. Tots, en aquells moments, eren genis de la vocació més noble, tan clara, tan simple i a vegades tan difícil, la vocació de ser humà. Tots. Quants? No ho sé, una gentada, els de dins del Price i, a fora, els que no hi cabien, i encara els escampats per la ciutat, pel país, que hi estaven atents. Parlo per impressions, per emoció evocada, no he cercat dades.

Feia tres mesos que havíem tornat de l'exili. Agustí Bartra i jo. Imagineu-vos la nostra commoció! Trobar-nos al mig del poble, el nostre, el català, multitudinari, apassionat, motivat, bategant, aclamant, reclamant, i dirigir-s'hi, el poeta, parlar-li, recitar-li els propis mots creats per a ell, no com durant trenta anys a uns quants catalans de Mèxic reunits en un acte nostàlgic, no a un grup d'amics, sinó a aquesta veritable multitud d'aquí, la «gent del meu fer­ro i bandera», com l'havia anomenada des de lluny.

Hi havia angoixa en l'exultació. Aquelles dues fileres de policies uniformats a l'entrada de la sala... i els que devia haver-hi de paisà entre el públic... I el delegat governatiu vigilant. Encara sofríem la tirania del subhome, duraria cinc anys més. S'havien hagut de sotmetre a l'aprovació governativa tots els textos que es llegirien, tots els parlaments, no es podria pronunciar ni una paraula més o suspendrien l'acte. Podien inquietar les veus del públic que no havien passat per la censura; a les ovacions no els calia, perquè el seu significat, tot i ben clar, no era lèxicament explícit, però la veu unànime, els crits... el crit! El gran recinte ressonava eixordadorament amb el crit únic de tants centenars de boques: «Llibertat! Llibertat! Llibertat!». A cada pausa entre les recitacions, després dels aplaudiments, es repetia i repetia el crit estentori: «Llibertat! Llibertat! Llibertat! Llibertat! Llibertat!». Vibràvem d'alegria i també teníem por que intervingués la força. No ho va fer, qui sap si perquè els que l'exercien creien innòcua la poesia. Hi hagué un moment d'alarma quan una dona exaltada i forassenyada pujà a la tarima, arrabassà el micròfon i pretengué llegir un escrit seu, i els organitzadors tractaven d'impedir-ho, i el públic cridava que la deixessin parlar i Espriu, esverat, s'alçà i volia anar-se'n. També Joan Oliver, a la cloenda, contravingué les ordres, féu un afegit significatiu, però ja era el final.

Tanmateix els que manaven degueren adonar-se posteriorment d'allò que tenia de subversiu el festival, perquè l'any següent no van permetre un acte semblant i el Primer Festival Popular de Poesia Catalana ha estat l'únic. Però ha perdurat l'omnipotència de les idees que contenia: Popular i Poesia Catalana, l'una saturant l'altra, que el poble traduí la paraula que de tant ser poesia sobrepassà la poesia, és quinta essència de poesia: Llibertat, el mot que amb impuls poètic se'ns enduia, se'ns endú encara més enllà, sempre més enllà, molt més enllà.

Autor: Joan Margarit i Consarnau
Obra: Per tenir casa cal guanyar la guerra , 2018
Pàgines: 156-157

Els nostres matins del diumenge tenen una altra vessant, la del Price, on el pare també em porta. És el gran local de la cantonada dels carrers Floridablanca i Casanova, a prop de la ronda Sant Pau, on es fan els combats de boxa i de lluita lliure i, quan toca, massius exercicis espirituals, un dels esports favorits dels capellans d'aquest temps. Anem a general, al pis de dalt, des d'on es té una visió panoràmica del local, que és com aquell Madison Square Garden de les pel·lícules americanes de gàngsters, que a Girona ja he vist al cinema.

El Price està ple de gom a gom, sumit en una gran obscuritat, amb el quadrilàter de lona blanca brutalment il·luminat al punt més baix, al centre. La massa fosca de la gent crida, udola a l'uníson, tothom sent el mateix, és un sol i gran bàndol. Els combats, talment la missa, repeteixen el mateix cerimonial. Se'n fan tres o quatre, els menys emocionants primer: les «estrelles» al final. I en cada combat tothom té clar quin lluitador és «el bo»: resulta ser el més guapo, el més babau, el més noble en la lluita: normalment el més jove. El dolent és lleig, i si guanya (gairebé mai) ho fa amb traïdories. A vegades el bo, després de deixar estès el dolent, li dona l'esquena i saluda el públic amb un somriure radiant, mentre el dolent s'alça a poc a poc i se li acosta pel darrere amb una cara terrible, el públic brama avisant el bo, que no entén el que li volen dir: els crits pugen i pugen de to, el dolent se li llança al damunt pel darrere i és l'apoteosi de la maldat. Després ve l'episodi de la venjança del bo, que castiga el dolent fins a deixar-lo abatut definitivament damunt la lona o després de llançar-lo fora del ring, davant de la primera fila de butaques. En realitat no lluiten, sinó que es tracta d'un rar ballet contemporani. És una catarsi col·lectiva, com si allí es cridés i s'insultés el que ningú no pot insultar, des del Règim a Déu, la pròpia dona (pràcticament no hi ha dones entre els espectadors) o el veí prepotent. Ningú no es burla de l'espectacle en sí, i els que ho fem, ho fem en veu baixa, amb complicitat, com qui parla a missa. A mi, i suposo que també al pare, malgrat no entrar de ple en el joc psicològic, m'afecta d'alguna manera i, encara que no cridi, també sento que se m'accelera el pols en els moments crítics que serveixen puntualment aquells personatges mig acròbates, mig gimnastes i actors, que després deuen anar junts a prendre una cervesa.

Autor: Agustí Bartra i Lleonart
Obra: Obra poètica completa I, 1938-1972 [Bartra] , 1985
Pàgines: 470-471

Cartell als murs de la meva pàtria

 

Cavalco el bes balmat,

velocíssim genet sobre els eixams del cant,

torsimany de ma boca

entre el crit dels ocells del fred i la fulla perenne de la

mar,

jove de mel antiga i cremat de rosella.

Jo, redreçat hipocamp en les boires del meu segle,

orfe de la ginesta i la sacra olivera,

amb resplendor, d'avellanes al rostre

i espigues tatuades entorn de ma cintura,

no sóc pas el record sinó l'herència dreta de l'incendi,

el qui desenterra dels fems el rossinyol

i troba la difícil agulla en el paller

i el gla de l'esperança a l'ull de la sardana.

 

No sé si torno, pàtria, de malastrucs minvants

o m'empenyen la sang vernals creixents.

M'he fet un nom de font. Soc un vent i una espera

de cabdell a ta falda,

la formiga d'argent perduda al laberint dels teus cabells,

soc el so d'esquellinc que m'esquinçava, a Alins,

el meu son de soldat de sarnoses estrelles,

el qui eixí a l'exili per les altes portes d'avets,

aromat de resina i cec de neus,

i aviat va trobar el Dolor, als arenys, coronat de filferro,

que de nit li llegia una obra de llampecs i de rosada...

Et faig saber, encara que ja deus tenir-ne esment,

que els jornalers de l'alba ja són als camps novals

amb llurs eines brilloses i secretes,

que les verges somnien, altre cop, amb infants

de testes de pa d'or i ales de vi,

que es desperta la fada coberta de rellotges

i que entre les espigues i el martell de nou s'alçarà l'àgora.

Et faig saber, oh pàtria,

que fendeixo i travesso la nostàlgia i la fúria

amb trèmules parpelles de flor cega,

cercant el segador que dorm cobert d'ocells

i saltant de la fulla a la història...

Dona, oh pàtria, un dia de roses esfullades

a ma freda bandera

i treu de la foscúria el sol-falcó!

 

Blau enyorat, Catalunya en el cel,

embolcalla els records que duc com hostes de fum i sal

pètria

o com l'empremta fòssil d'un roig peu de gavina

impresa al cor,

tria'm ja el mur, la pàgina de terra

dreta

on vull deixar fermança,

amb messes a la boca i besos a les mans,

no de les amples cendres,

ni del colom foradat de la pau,

ni de les llunes calcàries dels morts,

ni dels anys bornis,

ni de la verda lletra a la picota,

ans de les llances que oculta el fullatge,

de l'aigua,

com una ala dins la gerra,

dels peus del poble, el pa, l'aurora, la semença. ..