Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
En aquesta habitació, que s'ha conservat amb total fidelitat, va expirar, el 10 de juny de 1902, el poeta Jacint Verdaguer. És el lloc adequat per llegir diversos textos: el testimoni del metge de capçalera i amic, Josep Falp i Plana; la crònica de les darreres hores del poeta escrita per Josep Pereña; la pinzellada biogràfica de Ricard Torrents i el poema que Francesc Parcerisas (Begues, 1944) dedicà al poeta arran del centenari de la seva mort.
Instal·lat en una espaiosa cambra oberta a les afraus del Tibidabo i a on tot rossejava: el llit i el mobiliari de Viena, el paviment empostissat i la creu de marfil que lluïa a la capçalera, convidant el seu esperit a esplaiar-s'hi davant d'una capella que enfront l'habitació li obria de bat a bat les portes, mentres les galeries de cristalls que a una i altra banda s'estenien, endinsaven en son cos agonitzant, revifant-lo, els aires purs i perfumats de muntanya i les clarors d'un somni blau i verd de primavera.
En va eixint del llit, sortia a cercar-hi el sol, sentat en un balancí, puix aquell sol amb prou feines escalfava sos entumits membres i quan cap al tard se li ponia darrera Sant Pere Màrtir, ell aprofitava encara sos últims esclats, llambregant amb ullada moridora les muntanyes de la Moreneta, despedint-se'n cada tarda, temerós de no veure-les l'endemà.
El 26 de maig, creia ja morir-se: la tisis que li havia minat els dos pulmons l'aclaparà tant que fins se li sentia a cada accés de tos la ranera de l'agonia. Mes encara que l'imminent perill s'allunyà, seguia progressant l'enfermetat i el dia 1 de juny, quan els metges que 1'assistíem, junt amb el doctor Torrents de Sarrià, ens reunírem en consulta, comprenguérem que ja no hi havia res a fer.
Rodejat de romaní, espígol i flors boscanes, nos preguntava panteixant si li podia fer mal aquella olor i si li era bo respirar amb la boca tan oberta. ¡Pobre Mossèn Cinto!
Aquella mateixa nit tornà a rebre els Sants Sagraments i tranquil i resignat amb el cap serè, esperà la mort que compassiva li sobrevingué després de vàries alternatives i commovedores peripècies, el dia 10 de juny a dos quarts de sis de la tarda, quan els qui el cuidaven, allunyant-lo de sa benvolguda germana, no respectant sa agonia sisquera, no permetien als metges i als amics que el visitéssem, donant-se fins el cas de que el qui tan generosament els hi havia ofert estatge en sa torre, hagués de demana'ls-hi permís per visitar el cadavre isolat de Mossèn Cinto, que ignominiosament abandonaven ells, després d'haver satisfetes ses mesquines ambicions.
Mumbrú i Amat s'aproparen al capçal del llit, i aquest darrer, després de saludar el poeta i recomanar-li que no s'impressionés, ja que es tractava, simplement, de posar en clar un dubte, digué:
—Vostè m'ha enviat algun encàrrec?
—Sí senyor, per En Josep.
—A quina hora?
—No puc dir-ho fixament, però devien ser cap a les set o quarts de vuit.
—I quin encàrrec era?
—Una carta. Sí, l'he escrita jo, i li agraeixo molt que hagi vingut. Us esperava amb molta ànsia.
—És de vostè la lletra?
—La de la firma sí; la carta l'he dictada al meu criat.
—I què hi deia, a la carta?
—Li deia que pugés vostè amb un notari i el senyor Moles, perquè volia fer testament.
—¿De manera que vostè no devia tenir les coses arreglades al seu gust i ara vol fer testament?
—Sí, senyor, ho vull.
—Doncs miri, ja pot fer-lo quan vulgui. Aquí té el senyor Borràs de Palau, que és notari, i està a la seva disposició.
—Sí, valga'm Déu! Ja en conec de familiars del senyor Borràs. Fem-ho tot seguit, com més aviat millor. Ara estic tranquil, i ja puc obrar amb llibertat i segons la meva consciència. —
El notari, apropant-se al capçal del llit, li pregunta si era veritat que ja havia fet testament.
—Sí. Dies passats em van fer firmar a corre-cuita un testament que no era la meva voluntat. Crec que me'l portaven de bona fe; però des de llavors que no estic tranquil. Sento necessitat de fer-ne de nou, d'acord amb el que he decidit després de molt meditar-ho. —
Els doctors Torrents i Mas de Xaxàs certificaren que el malalt es trobava en perfecte ús de les facultats mentals.
—Es necessiten dos testimonis — digué el notari —. Indiqui vostè mateix qui vol que ho siguin.
—Vostè mateix — dirigint-se al senyor Amat.
—Be. I l'altre, qui serà?
—Aquest senyor — assenyalant el majordom de l'Ajuntament.
—Ja el coneix, vostè?—digué Amat—. És el senyor Coria.
—Tant se val! És igual — conclogué el poeta. Tot seguit, obeint a una insinuació del notari, sortiren de l'habitació tots els altres. Mossèn Cinto signa amb pols ferm i lletra segura, i digué, en acabar:
—Gràcies sien dades a Déu. Quin pes que m'he tret de sobre! Ara ja puc morir tranquil? Ja he complert amb les lleis divines i humanes.
La notícia es va difondre per la ciutat i llavors sí que els amics i els admiradors varen gosar fer el gest de solidaritat i de suport que potser havien ofegat. O era un darrer gest d'interessos partidistes? Arribaren al poeta ofertes de cases de repòs per a treure'l del pis del carrer d'Aragó. El malalt va acceptar d'anar-se'n a vil·la Joana, un casal enmig dels boscos de Vallvidrera. Era el 17 de maig i el poeta complia 57 anys. Durant els primers dies podia llevar-se a contemplar des del porxo la nova primavera als arbres. Però la pau de l'esperit encara li fou negada. Intrigues d'amics i de família per raons de testament el varen torturar fins a les darreres hores. Pobre de béns materials, les disputes al peu del llit del moribund eren sobre el seu patrimoni espiritual; en realitat es tractava d'apropiar-se'l com a símbol. Tots el volien seu, els qui l'havien ajudat en els moments de dissort contra els qui l'havien cregut esgarriat i volien una darrera conversió. Les bandositats polítiques es repetien, sense adonar-se que Verdaguer ja era de tothom. El poble, a través de la premsa, seguia amb pietat l'agonia del poeta, mentre arribaven missatges i donatius que ja no el podien ajudar.
El dia 10 de juny a mitja tarda, després de repetits atacs de tos, s'asserenà una estona. Obrí els llavis per sospirar: Jesús, Jesús, empareu-me!, i expirà. Diuen que damunt els boscos de Vallvidrera sortí un raig de sol que il·luminà un moment les fulles envernissades de pluja.
10 de juny de 1902
Hi ha una fressa constant, un xiuxiueig
a la vora del seu llit. Potser resen.
De la muntanya arriba una sentor
de pins que augmenta la calor de juny
i somia l'escuma de l'Atlàntic
i els rierols glaçats amb dones d'aigua.
Ara que tot s'acaba, amb la mà
acaricia la rodona post
del llit. Si de res li cal penedir-se
no és pas del seu orgull, ja fracassat.
Coneix prou bé l'escàndol i la glòria,
la pobresa, la fe, l'obediència.
Se sap a frec d'un bosc molt vast i obscur,
distint i igual a tots els que ha descrit.
"Mon sol pecat", pensa sota la vànova,
cercant entre les branques del record,
"ha estat de creure, Senyor, que tan sols
podia sobreviure en les paraules".
I acota el cap de cendra, moribund,
i veu geleres, ciclops i muntanyes.
L'eternitat tan fràgil que ell els nega
és allò que el fa etern entre nosaltres.
Verdaguer
Abandonat i sol, en aquest quarto
que avui és un museu, agonitzava.
Alhora al mateix llit
naixíem els poetes catalans
mentre una multitud que emplenava els carrers
se n'acomiadava. La pietat catòlica
i una mitologia decadent
servien d'esquelet a una bondat
i a una compassió com les de casa meva;
rurals i violentes. Verdaguer és l'alzina
que en aquest país nostre sempre hem necessitat:
primer hi calem foc i, de seguida,
la plorem durant anys. Cremar i plorar.
La desolació de la rancúnia.
L'estimo com un fill. I és el meu pare.
Altres indrets de Barcelona: