Interior del Gran Teatre del Liceu

L'espectacle que presenta el Liceu del cinquè pis estant, en una bona nit, és magnífic; és un dels panorames més extraordinaris del país. En l'època de la joventut, la sensibilitat queda especialment fascinada per la visió panoràmica, per la morbosa desfibració que produeix la contemplació des d'una altura situada sobre el mar o sobre la terra. El panorama és una de les claus del romanticisme literari o anímic. Tot el que és oceànic, vagarós i dilatat fa titil·lar la malenconiosa inconcreció de la jovenesa. Des del cinquè pis del Liceu, el panorama era literalment fabulós: es veia un oceà de burgesia, guspirejant de joies, de brillants i de tota classe de pedres dures. Quin meravellós espectacle, valga'm Déu! Sembla inconcebible que una classe de la població pugui crear unes ondulacions humanes proveïdes d'una força d'imantació tan viva. En el cinquè pis hi havia, primer, la claca, o sia aquell conjunt de persones estratègicament col·locades que feien cara de maquinistes de tren i que es coneixien a simple vista. Després, hi havia els melòmans recalcitrants, amb solfa a la mà o sense, per als quals només comptava la música del drama. Aquests melòmans tenien un menyspreu olímpic per l'oceà burgès que els apareixia davant de la vista. Ni se'l miraven. Com que es consideraven musicalment superiors, conceptuaven que el panorama burgès era una concentració, més aviat densa, de cretinisme. Com que eren pobres, estaven dominats per l'orgull insoluble i pèrfid que segrega la pobresa. Conceptuaven que la seva sensibilitat musical era incomparable, perquè els emplenava la buidor de la seva pobresa — de la mateixa manera que en moments anteriors s'havien considerat superiors en la sensibilitat de l'amor perquè l'amor havia emplenat la buidor de la seva pobresa.

Furient va esclatant l'odi per la terra,

regalen sang les colltorçades testes,

i cal anar a les festes

amb pit ben esforçat, com a la guerra.

A cada esclat mortal — la gent trèmola es gira:

la crueltat que avança, — la por que s'enretira,

se van partint el món...

Mirant al fill que mama, — a la mare que sospira,

el pare arruga el front.

Pro l'infant innocent,

que deixa, satisfet, la buidada mamella,

se mira an ell, se mira en ella,

i riu bàrbarament

S'aixecà el teló, començà el pròleg, i allà al fons d'una habitació gòtica i fosca, entre grans llangardaixos, serpotes, llibrots de pergamí, alambins i caps de mort, trobaren els ulls el desitjat tenor, convertit en vell nigromàntic de l'edat mitjana, assegut en ampla cadira de vaqueta davant la negrosa taula, la groga testa tota pensívola, apun­talada pel braç dret, i el braç esquerre ajagut amb desmai damunt el de la cadira. Ningú piulava: el tenor tenia fits tots els esguards, totes les ulleres del teatre; imperava so­bre totes les voluntats. I ell tremolava de por!

El cor de treballadors entonà bé son fresc cant, i des­filà invisible per davant del finestral de colors que l'aurora començava a aclarir. El vell Faust s'aixecà, obrí la finestra, contemplà amb enveja el jovent que passava pel carrer, començà a maleir la impotència de la riquesa i de la ciència davant el mortal destí de la criatura: tot amb bocadillos, quasi a mitja veu, i aquesta un xic entelada per l'emoció. De sobte desafinà un pèl: el públic en massa es remenà promovent un soroll inquietador. El vell Faust seguí planyent-se de la seva sort, renegant de tot, cridant, en mig de son desesper, el dimoni. I entre flamarades, roent de cap a peus, esprimatxat i cantellut, sorgí de sota terra Mefistófeles.

Dijous, 17 de gener de 1894. Se torna a obrir el Liceu per donar-hi una sèrie de 8 concerts baix la direcció del Mestre Nicolau. Obres: L'Arlesienne d'en Bizet, Quinta simfonia, de Beethoven, una dansa per­sa, Reverte de Schumann i Cavalcada de les Valkíries de Wagner. El temps plujós, com en la trista diada del 7 de novembre. Fa cert respecte entrar en el gran teatre; sembla que s'han de veure senyals del crim; però tot com abans. Lo que han canviat són les funcions; la que no sembla la mateixa és la concurrència. Guàrdia civil i policia n'hi ha a tot arreu; en els corredors i passadissos. El quint pis està desert, casi bé ple el quart, regularment concorregut el terç, poc el segon i primer, buit o poc menys l'amfiteatre, i una quarta part de butaques ocupades en la platea.

No pujarien d'uns dotze-cents els concurrents, si hi eren, i entre ells sols unes quantes dotzenes de senyores: res de vestits clars; tot monotonia de colors. No era la funció festa alegre; tenia més aires d'una visi­ta de dol. Se parlava més de la desgràcia que de la música. Sovint se veien dits que assenyalaven les rengleres de butaques on la bomba aixecà estelles, ar­ranca trossos de carn, féu eixir fonts de sang viva i hi deixà cossos morts. Instintivament molts anaren al saló de descans; als qui el vegeren la nit terrible semblava que els hi duia el desig de convence's de que ni els espectres hi quedaven d'aquells cossos en­sangrentats que sobre el paviment deixaren l'última gota de sang: ni un dèbil eco s'hi sent ja dels últims gemecs dels agonisants que hi morien.[1]

[1] Rierola, Francesc, Dietari, Vic: Eumo, 1983, p. 36-37.

14 de gener de 1894. Ahir s'obrí novament el Teatre Principal. Sembla que la gent s'ha anat refent de l'estupor causat per la bomba del Liceu. Aquesta tarda les butaques eren plenes: també en les misses al­tes tornen a omplir-se les Iglésies. No obstant, apar que les classes més elevades encara senten l'esglai al moll dels ossos i no acuden als espectacles públics: n'hi ha per temps abans que els palcos i butaques tornen a treure la florida pomposa d'altres hiverns. Els vestits color de rosa, els blancs que es coronaven amb bustos escotats i lluïen amb el resplendor dels brillants, fugits ne són per llarga temporada. Dames i donzelles que no els menaven por ni respecte a les mirades lúbriques avui senten frissances que corren per sa pell al figurar-se que en ses espatlles nues s'hi pot ficar la mirada encesa d'un anarquista. Els diamants, que servien de mirallets per enlluernar els hòmens, s'amaguen perquè son brill no fereixi la vista d'un descamisat.

Les classes més altes no es poden divertir com el poble! Ahir temptadores, superbes, se reunien en els sitis públics, desitjoses d'ésser vistes, d'enlluernar desplegant un luxo pompós, que era com la quin­ta essència de la riquesa... Avui no es poden divertir sense por! Si això dura, no tenen més remei que convertir-se en una casta separada de totes les altres. Son retraïment és el triomf dels terroristes; l'enveja d'aquests se pot donar per satisfeta.

Debatent-se entre l'ostentació de nou-rics dels uns i la sincera afició dels altres, la tradició musical era potser l'úni­ca que, a la meva ciutat, es va mantenir en plena efervescència durant els anys de l'esterilitat. Era lògic que servís els meus interessos en un doble sentit. Per la meva vocació de jovenet culte i també per aquella disposició d'esnob, que em duia a embadalir-me davant les dissertacions del Cornelio sobre l'esplendorosa platea del Liceu i les seves llotges atapeïdes de gent elegant. En darrer terme, estava fatalment destinat a l'òpera perquè era punt de referència dels homosexuals selectes i els passadissos del Liceu, un lloc de tracte, com he descrit en algun dels meus llibres.

Tot i això, el meu debut com a liceista no va poder ser més humiliant. Lluny d'entrar majestuosament en una de les llotges principals, vaig ocupar amb l'Ana María dues bu­taques atrotinades del cinquè pis, i vam continuar ocupant-les a partir d'aleshores, de manera que després d'unes quantes òperes encara no havíem vist la famosa escalinata per on pujaven els prohoms les nits de gala i pels esglaons encatifats de la qual van rodolar d'una en una les perles del collaret de la Mariona Rebull, l'adúltera més reputada de la crònica barcelonina. I sobre aquest assumpte, la meva mare sempre va tenir alguna cosa a dir-hi:

—Doncs mira, Victòria, a mi em sembla que la Mario­na Rebull tenia més raó que una santa; perquè, ja em diràs: et trobes a la flor de la joventut, ets ben plantada, ardent i a més a més pubilla, i et toca un marit que només pensa en la fàbrica i et deixa arraconada, què pots fer?, doncs fer cap del primer galant que et diu «apa, nena, som-hi» i tires pel dret. Que tens la mala sort que un anarquista pollós tira una bomba mentre estàs flirtejant en una llotja? Doncs, mira, Victòria, et carregues a l'esquena el teu destí i que et vinguin al darrere amb un flabiol sonant.

Més endavant, el Jove Inquiet em va explicar que el tema de les perles de la Mariona Rebull estava plagiat d'una pel·lícula txeca titulada Éxtasis, que va fer famosa la Hedy Lamarr abans de la guerra. Pel que sembla, la Hedy hi apareixia completament nua i després cometia pecat de fornicació, insinuat amb una mà que li arrencava les perles mentre una fosa indicava que allà hi havia hagut marro.

Tot això ho sabia el Jove Inquiet per referències llibresques, ja que, tal com havia passat amb moltes altres pel·lícules d'abans de la guerra, Éxtasis s'exhibia mutilada als cine-clubs; en canvi, Mariona Rebull s'havia exhibit completa en tots els cinemes. No hi ha res de més lògic. Mentre l'adúltera txeca gaudia fora mida en el coit, la catalana pagava el seu amb la mort, i les perles escampades per l'escalinata adquirien, doncs, un sentit de moralitat. Però, tot i que jo entenia aquella explicació, la vaig jutjar com a poc convenient per als meus interessos, de manera que vaig continuar gaudint amb la novel·la Mariona Rebull perquè mitificava els racons més estimats de la meva ciutat, els reconstruïa amb una fesomia molt romàntica i, sobretot, explicava la vida interior del Liceu, que era el súmmum de la fascinació.

Al primer entracte, aire fresc. El Dani havia pensat que la Tuzza, amb tota la dèria per la seguretat, no es voldria moure de l'avantllotja, arrecerada, per evitar qualsevol ensurt. La Talese, però, el va sorprendre demanant que li ensenyés el Saló dels Miralls, un dels espais que les flames de l'incendi havien respectat. Van pujar-hi a peu, en ramat, per les escales cap al primer pis, com feia tanta altra gent perfumada que, amb més o menys passió, comentava els aguts de l'Elsa von Bravant o l'aparició del cavaller Lohengrin arrossegat pel cigne. No semblava que ningú la reconegués. Si més no, la discreció de la burgesia, sempre tan pendent de no assenyalar ningú amb el dit, aconseguia que la Talese passés prou desapercebudaenmig de la terregada. Al Dani —un bon tros a l'olla de la vanitat dels humils— li va fer l'efecte que, en entrar al Saló dels Miralls, fins i tot se'l miraven més a ell, presentador conegut de la tele, que no pas a una de les escriptores que més llibres venia a tot el món.

El saló no era gran. Sort dels vuit miralls enormes perquè, de tan atapeït com estava de melòmans que hi feien goma amb una copa de cava a la mà, no s'hi cabia. S'havia d'alçar la vista per veure-hi alguna cosa. Al sostre, una gran pintura d'Apol·lo al Parnàs, el retrat de diferents compositors i algunes frases amb lletres daurades que la Talese, girant sobre les seves sabates planes per no semblar tan alta, va anar llegint a poc a poc i a mitja veu. «La mú­sica es la paraula de l'ànima sensible». «El teatre és el santuari de les arts». «L'art no té pàtria». «La comèdia és el mirall de la vida». «La senzillesa i la veritat són els principis de la bellesa de totes les manifestacions de l'art».     —Hi estàs d'acord?

14 de gener de 1894. Ahir s'obrí novament el Teatre Principal. Sembla que la gent s'ha anat refent de l'estupor causat per la bomba del Liceu. Aquesta tarda les butaques eren plenes: també en les misses al­tes tornen a omplir-se les Iglésies. No obstant, apar que les classes més elevades encara senten l'esglai al moll dels ossos i no acuden als espectacles públics: n'hi ha per temps abans que els palcos i butaques tornen a treure la florida pomposa d'altres hiverns. Els vestits color de rosa, els blancs que es coronaven amb bustos escotats i lluïen amb el resplendor dels brillants, fugits ne són per llarga temporada. Dames i donzelles que no els menaven por ni respecte a les mirades lúbriques avui senten frissances que corren per sa pell al figurar-se que en ses espatlles nues s'hi pot ficar la mirada encesa d'un anarquista. Els diamants, que servien de mirallets per enlluernar els hòmens, s'amaguen perquè son brill no fereixi la vista d'un descamisat.

Les classes més altes no es poden divertir com el poble! Ahir temptadores, superbes, se reunien en els sitis públics, desitjoses d'ésser vistes, d'enlluernar desplegant un luxo pompós, que era com la quin­ta essència de la riquesa... Avui no es poden divertir sense por! Si això dura, no tenen més remei que convertir-se en una casta separada de totes les altres. Son retraïment és el triomf dels terroristes; l'enveja d'aquests se pot donar per satisfeta.

Les proves de l'obra del mural penjat per al Liceu eren enmig de la sala, fixades en una enorme estructura de fusta.

—És això —va dir en Res Benito. I es va quedar mirant en Ricard, a veure quina cara feia, quins gestos, qui­na mena de mirada, quina posició de braços adoptava, què feia amb les mans.

El fragment de mural de ceràmica, d'uns tres metros d'alçada per tres d'amplada, tenia dues incisions verticals envoltades d'alguna cosa que evocava els pèls púbics, pèls recargolats, gruixuts, que semblaven brillar una mica, probablement coberts per una capa de vernís. En Res Benito va prémer un botó d'un comandament a distància i unes cortines opaques van enfosquir tot l'espai. Aleshores va anar encenent diferents focus fins a crear una at­mosfera especialment càlida damunt la peça.

—Té molta força, Res. Té molta força, sí senyor. I t'he de confessar que sí, que evoca aquest estrany moment...

—...en què evoquem els conys que ens agraden.

—Res... Són pèls de cony?

—Sí —va somriure en Res Benito.

—I d'on has...

—Tinc unes proveïdores, un centre de depilació.

—Estàs sonat.

—És una de les coses bones que he fet. A imitació del Creador, que és l'autèntic inventor dels conys.

—Ja tinc un altre titular: «Res Benito, la nova bomba del Liceu». No, encara millor: «Res Benito, una propos­ta incendiària per al Liceu». Amb això m'acabaràs d'enfonsar en la misèria.

El mòbil d'en Res Benito va començar a lladrar com un gos. En Res es va mirar la pantalleta.

—Hej, Margarette. Hvordan har du det?... —va dir. Va fer un gest amb la mà, i una ganyota de disculpa, i va obrir la cortina per entrar a l'altra part de l'estudi.

Durant una bona estona en Ricard Moja el va sentir conversar, riure, caminar sobre el terra de fusta. Va apro­fitar per tafanejar per l'estudi. En una taula hi havia una estesa de documents relacionats amb el mural penjant que preparava per al Liceu. Quan tenia una idea, el pri­mer que feia era documentar-se. Hi havia radiografies d'ovaris i de trompes, ecografies de matrius, gravats de llibres de medicina antics, talls transversals de la pelvis femenina, seccions de guix pintat dels òrgans sexuals i centenars de fotografies d'una estranya fredor mèdica de vulves, perineus i forats del cul. Aquests materials, de vegades enganxats els uns als altres, o coberts d'anotacions, feien una mena de tapís gràfic que ja tenia molt a veure amb moltes obres d'en Res Benito, sobretot de feia uns anys, quan era més conceptual i menys matèric.

Suposo que vostès