Jardins de Jacint Verdaguer (Montjuïc)

Autor: Jacint Verdaguer i Santaló
Obra: Totes les obres III. Poesia 1 (Montserrat) , 2005
Pàgines: 564-565

A Barcelona (fragment)

Quan a la falda et miro de Montjuïc seguda,
m'apar veure't als braços d'Alcides gegantí,
que per guardar sa filla del seu costat nascuda
en serra transformant-se s'hagués quedat aquí.

I al veure que traus sempre rocam de ses entranyes
per tos casals, que creixen com arbres amb saó,
apar que diga a l'ona i al cel i a les muntanyes:
«Mirau-la; os de mos ossos, s'és feta gran com jo!»

Perquè tes naus, que tornen amb ales d'oreneta,
vers Cap del Riu, en l'ombra no es vagen a estellar,
ell alça tots los vespres un far amb sa mà dreta
i per guiar-les entra de peus dintre la mar.

La mar dorm a tes plantes besant-les com vassalla
que escolta de tos llavis lo còdic de ses lleis,
i si li dius «arrere!» fa lloc a ta muralla
com si Marquets i Llanses encara en fossen reis.

Al nàixer amazona, de mur te coronares,
mes prompte ta creixença rompé l'estret cordó;
tres voltes te'l cenyires, tres voltes lo trencares,
per sobre el clos de pedra saltant com un lleó.

Per què lligar-te els braços amb eix cinyell de torres?
No escau a una matrona la faixa dels infants;
més val que l'enderroques d'un colp de mà i esborres;
muralles vols ciclòpees? Déu te les da més grans.

Déu te les da d'un rengle de cimes que et coronen,
gegants de la marina dels de muntanya al peu,
que ferms de l'un a l'altre les aspres mans se donen,
formant a tes espatlles un altre Pirineu.

Autor: Jacint Verdaguer i Santaló
Obra: Totes les obres III. Poesia 1 (Montserrat) , 2005
Pàgines: 1307-1308

La Nadala

D'un roser a l'ombra,
d'un roser de maig,
n'ha florit un Lliri
la nit de Nadal.

Bonica és la Rosa,
més ho és lo Ram,
més ho és lo Lliri
que floreix tot l'any.

Les fulles són verdes,
lo calze n'és blanc,
la mel de son calze
n'és mel celestial.
Abelles que el besen
són angelets sants;
angelets lo volen,
pastorets l'hauran.
Los tres Reis arriben
sols per olorà'l,
ja en veuen la Verge
que el va amb plors regant.
—De què plorau, Verge,
de què plorau tant?
—Perletes de l'alba
lo solen rosar,
i avui, que és divendres,
són gotes de sang.
Lliri que floreixes
la nit de Nadal,
ai!, allí al Calvari,
com l'esfullaran! —

Bonica és la Rosa,
més ho és lo Ram,
més ho és lo Lliri
que floreix tot l'any.

Autor: Lluís Llort Carceller
Obra: Maleït Montjuïc , 2000
Pàgines: 11-13

Quan passa per davant de l'Escola de Bosc, algú crida: «Quiet, malparit!» Sona un tret. El segon li passa fregant l'orella dreta. El tercer arrenca espurnes a l'asfalt, pocs metres davant d'ell. Ia no corre: vola. Creua l'avinguda. Està molt cansat i decideix mirar d'amagar-se als jardins de Mossèn Cinto Verdaguer. A part dels fanals, il·lumina l'escena la llum groguenca d'una sala del restaurant que hi ha damunt l'estació del funicular. Tomba a la dreta, patinant sobre el terra humit de rosada, i ataca el desnivell, la pujada amb que s'inicia el carrer Camí Baix del Castell. Pocs instants després, un cop superada la gairebé inexistent tanca que delimita els jardins, torna a mimetitzar-se ràpidament amb la foscor de la nit i la frondositat d'algunes zones del jardí on la llum dels fanals no arriba. Pressent que no està sol. Hi ha més individus que s'esmunyen en la nit. Pot ser que també fugin, o que li estiguin preparant una emboscada... o que s'hagi tornat paranoic, irremissiblement.

Escolta sirenes de la policia que s'acosten. «Per allà, l'he vist per allà!» No té temps d'esperar res: ha d'actuar amb rapidesa. Es dirigeix a la zona de les basses de plantes aquàtiques, una de les més fosques del parc a causa de l'absència de fanals. Sent passes a tocar del lloc on s'ha amagat, prou a la vora per encendre-li el llum de la improvisació, molt oportú enmig de la penombra general. Ha pujat ajupit i alerta les escales vorejades de piscinetes per a les plantes. El rajolí umbilical d'aigua que les uneix totes baixa amb la calma de qui gaudeix de l'estat etern. Un rajolí que es dissol en un estany -és com si inflés amb el líquid cristal·lí el petit estany amb forma de ronyó abonyegat; un ronyó semblant al que van haver d'extirpar a Rodney King després de la pallissa amb què el van obsequiar vuit o nou policies de Los Angeles-. Tot plegat, seria un so aquàtic deliciosament relaxant si ell tingués la bufeta buida i no hi hagués ningú perseguint-lo amb intencions cafres, pensa, tot mirant d'allunyar el cas Rodney King del seu cap.

De les que té més a prop, escull la bassa habitada per les tiges més altes. Veu ombres que es mouen entre els arbres. Es posa en remull sigil·losament, però sense poder aturar una respiració esverada. Amb precaució, s'adapta a les estructures d'obra de l'interior de la bassa. Tot i que no pot evitar la desagradable sensació gelatinosa que li xopa la roba, s'encaixa com una peça de trencaclosques. De moment, deixa el cap fora de l'aigua. Observa, però no aconsegueix distingir res identificable a prop seu. L'únic que pot veure és el fals mapa astronòmic que els llums de la ciutat creen damunt la foscor fràgil d'una nit, gairebé, d'estiu. I rajos de llum giratoris de color blau policia. l l'aura blanca dels pocs fanals que funcionen, uns metres més lluny d'on està amagat, en remull com un bacallà. Escolta: corredisses; ordres; renecs; amenaces. Lluny molt lluny se sent un toc de clàxon i un parell de petards i un coet que xiula però que no dibuixa cap línia llampant a la pissarra del cel i un petard més i com crits de nens. En són molts, els perseguidors. Dos nous trets. El pànic més violent el torna a immobilitzar: percep un clapoteig en la mateixa bassa on ell es troba. El líquid que omple la bassa, pocs centímetres per sota del seu nas, put a col bullida. «Per aquí, és per aquí!», diu algú pocs metres més enllà. Buida la bufeta amb tensa dificultat. Tot ell és una humitat llefiscosa; ara, calenta. «Escolta imbècil, ja t'he dit que enrere! Això és feina meva, d'acord?» Són aquí. Mirant de no fer cap, absolutament cap soroll, agafa aire i se submergeix.

Uns feixos de llum, amb estampat d'una mena de molsa subaquàtica i de milers de partícules d'irrellevant procedència, recorren l'aigua de la bassa on s'ha amagat. Sembla que no l'han vist. Torna a estar a les fosques. Passen de llarg. Ha de treure el cap per respirar. No, encara cal aguantar una mica més, o el podrien descobrir. Ha de sortir a respirar, no pot resistir ni un segon més. «Aahhh!!!», inspira mig asfixiat. Algú li ha incrustat un colze a l'ull dret, just quan es disposava a treure el cap. A la necessitat de captar molt d'oxigen en poc temps, s'hi ha sumat el dolor inesperat i l'ensurt, la guinda final del cruel pastís terrorífic: en què per ell s'ha convertit la nit. Tot just es posa la mà a l'ull per mirar de neutralitzar el dolor, que una potent lot l'enlluerna amb acarnissament.

-Quiet, no et moguis fatxenda decadent!

-Io de tu ni respiraria... Vinga, les mans amunt, bacallàl

-Polifia, fi et moufs et cufo a tets!

Amenaces que són seguides d'un llastímós:

-Oh, Déu meu!

I d'un:

-Coions, ia l'he cagat...

I d'un últim i gairebé imperceptible:

-Puc explicar-ho tot, això no és el que sembla...