Jefatura

Autor: Teresa Pàmies i Bertran
Obra: Va ploure tot el dia , 1974

Vaig mirar el meu rellotge de polsera i eren les quatre. Un enrenou de passos, claus i crits, anuncià la sortida d'una colla de les cel·les del fons. No era sortida al carrer sinó a la Model. Un guarda els va fer esperar al passadís, un al costat de l'altre, per a llegir el nom de ca­da un. La fila era llarga i jo, dreta i agafada als ferros de la porta, podia veure'n de prop sis o set. La llista es cridava per un sistema que jo no coneixia. Un nom i un cognom, i l'interessat o l'afectat afegia el segon cognom. Per exemple: l'home de l'uniforme cridava: «Juan Perelló»... i el Perelló contestava: «García». I així, un darrera l'altre. Què havien fet? ¿Una ràtzia entre drogoaddictes? Me'ls mirava intensament, tractant de reconèixer, de detectar, d'identificar el delicte pel posat, per la roba, per les mans, pels ulls dels detinguts. Gairebé tots eren joves, joveníssims. I de bell nou m'entrava aquella desolació, aquella pietat i aquella impotència que em produeixen els joves d'ara si no els veig treballant, o manifestant, o ballant sardanes. No hi ha res més edificant que una colla de joves ballant sardanes. Els meus fills se'n riuen, quan els ho dic. Ho troben absolutament desplaçat; ho atribueixen al meu catalanisme tronat. Però no ho entenen. La meva joia no té cap relació amb el ca­talanisme. Veure una colla de joves agafats per les mans, nets, drets, àgils, solemnes, ballant a la llum del dia, al carrer, a la plaça, amatents al pas, al ritme col·lectiu; or­gullosos d'un salt ben fet, d'una sincronització perfec­ta en el moviment del genoll o de la mà... m'enforteix. Em desmoralitzen i em desgavellen l'ànima els balls de joves que de vegades hem de veure al cine. Potser ells hi frueixen. No m'agrada veure-ho. Que ballin i que en frueixin, però jo no hi crec, en el seu goig! Em fan patir.

Aquells nois arrimats a la paret del calabós mentre el guàrdia cridava llurs noms, em feien sofrir. Drogats? Lladres de cotxes? Saltejadors de Bancs? En tot cas no podien ésser manifestants. Tindrien l'esguard agressiu. Aquells el tenien poruc i vençut.

Quantes hores havien esperat a la cel·la abans d'ésser traslladats a la Model? En tot cas hi havien dormit, puix que els ulls, la roba arrugada, el cabell, llarg o curt, però embolicat, ho traslluïa. Me'ls mirava de tal manera que ells se'n van adonar, del meu interès excessiu. No semblaven empipats perquè ni els mirava amb hostilitat ni amb paternalisme. M'interessaven i ells copsaven l'interès. Un interès exclusivament humà, de mare de família, però no pas d'una mare de família escandalitzada. Tam­bé degueren copsar-ho. M'ho deien amb l'esguard pansit, infinitament trist. M'hagués agradat veure-hi l'agressivitat dels enrabiats del maig. Jo els havia vist, els enrabiats del maig francès i universal. No l'oblidaré mai, aquella dèria de veritat i de puresa enmig del desori, el caos i la brutícia de la Sorbone.

Autor: Teresa Pàmies i Bertran
Obra: Va ploure tot el dia , 1974

La màquina  d'escriure era atrotinada. Els mobles del despatx, desgavellats i bruts. El sostre, pelat. Les parets, tacades de fum de tabac ros i negre: les portes de gol­fos mancats de greix, els radiadors galdosos. Només el personal era nou, però, malgrat la seva joventut física encaixaven estranyament en aquell marc anacrònic.

Jo me'ls mirava mentre el mecanògraf copiava, mandrosament, les paraules que li dictava 1'interrogador. Me'ls mirava i em preguntava mentalment quin era l'origen social d'aquells joves; quina circumstància els havia dut a la BPS; quins sentiments; quina vocació; quina ambició. Tots eren joves i no podien haver participat en els procediments emprats anys enrere contra homes i do­nes que jo coneixia, que jo estimava, que jo admirava; que eren, intrínsecament, part de mi mateixa. [...]

Semblaven llegir quelcom: un document, un tebeo o un diari. Però no llegien. Què hi feien, allí, si amb un parell de funcionaris n'hi havia prou. amb l'entrada freqüent del jefe? Escoltaven. Aprenien la tècnica de l'interrogatori benigne. Eren aprenents. No em van mirar mai: només escoltaven. De vegades una pregunta o una resposta els feia treure els ulls de la lectura i es miraven entre ells, un llenguatge que deuen tenir convingut, xifrat, estudiat en algun manual confidencial. Què es deien, els aprenents de botxí? M'hagués agradat tant saber-ho...

Autor: Joan Triadú i Font
Obra: Memòries d'un segle d'or , 2008

Els fulls eren redactats, com era lògic, en l'idioma entenedor per a la flota visitant i festejada a l'òpera. El pitjor era el contingut: quatre frases sentencioses que per a ells ens delataven (catalanistes, demòcrates, antifranquistes i els veritables amics dels Estats Units). Havíem projectat l'operació en un parell o tres de reunions. La idea no venia de cap partit polític definit, representava un capteniment de la nova generació universitària, en contacte amb els més grans, com Josep M. Ainaud i jo mateix. La meva redacció fou aprovada. La policia no va saber de moment per on havia d'anar, fins que Pedro Polo y Borreguero va donar ordre als Creix d'aclarir-ho a través meu. Em coneixia d'Ariel i em seguia la petja. A la comissaria (a Via Laietana, com dèiem), amb mi es van portar bé, tenint present la seva ben adquirida fama de «fer cantar». Ens van entaforar en calabossos diferents i confortablement sols, almenys jo. En Jordi va ser descartat aviat, però no el van deixar anar fins dilluns, com a mi. No sé si era un divendres o un dissabte. Cap al vespre em van venir a buscar i no em van portar al despatx d'en Polo, com jo esperava i hauria preferit, sinó a una cambra on hi havia només una cadira i una tauleta amb una màquina d'escriure. Tot a punt. Tots dos drets i jo assegut d'esquena. El germà gran feia de bo i de tant en tant aturava el devessall d'insults i d'amenaces del seu germanet. Prometia la llibertat immediata si jo evitava, dient un nom — el de l'impressor, per exemple—, que en Polo se n'assabentés. Com que vaig negar que tingués cap notícia d'aquella ximpleria, em van tornar a empentes al soterrani.

En aquests casos, haig de confessar que la meva timidesa es transformava en una mena de fredor glacial. Era al calabós i només pensava en altres coses. Tenia ben clar que no diria res i que, si no em posaven en una situació impossible, no se'n sortirien. Em moria de ganes de rebre notícies de casa, que van arribar per mitjà de menjar i d'alguna comunicació indirecta. A la fi, em van tornar a portar a dalt, aquesta vegada amb unes maneres un pèl més dures, però també mirant de trobar una solució perquè no hi hagués d'intervenir el seu cap. Va durar ben bé dues hores el joc, parlant-me d'altres persones, preguntant-me si hi havia aquest o l'altre, i jo responia que no ho podia saber, que no hi tenia cap relació.

Finalment, em va venir una idea. Vaig demanar si em deixarien veure un d'aquests papers que buscaven. Allò podia haver acabat amb un clatellot, com a mínim, però no va ser així. Llavors ja vaig saber que guanyaria la partida. Un d'ells dos, no sé quin perquè no els veia, es va treure un paper de la butxaca, desmanegat, i me'l va passar. El vaig llegir a poc a poc, amb la intenció de demostrar que era la primera vegada que el veia, i els el vaig tornar dient-los que allò de l'incident de la flota americana no servia, perquè allò no era anglès, i que a mi no m'afectava perquè no l'havia estudiada, aquella llengua: allò era americà. Vaig afegir que mai un anglès escriuria aquelles coses d'aquella manera, que havia de ser obra d'algú que conegués bé aquesta altra forma d'idioma. S'ho van empassar.

Autor: Jordi Carbonell i de Ballester
Obra: Entre l'amor i la lluita. Memòries , 2010

Un cop a Barcelona, el 12 de gener de 1971, em vaig pre­sentar a la prefectura dient en català: «Vostès m'han citat, jo vinc a respondre». El funcionari que em prenia declaració em va dir que li parlés «en la lengua oficial». Jo li vaig res­pondre que com a català tenia dret a parlar en la llengua del meu poble. Va cridar l'oficial Peña, que va insistir-hi, i jo li vaig repetir la meva posició. Llavors Peña anava dictant en espanyol la meva declaració a un subaltern, el qual es va indignar tant que se li inflaven les venes del coll, es tornava roig de fúria i anava dient: «Si será cabrón, si será hijo de puta, le voy a romper la cabeza...». Peña aguantava perquè tenia ordres de no exercir violència, però al final, quan vaig dir que si no era en català no signava la declaració, va estripar el paper i em va dur davant l'inspector Vicente Creix. Li vaig repetir el meu argument. Ell va afirmar: «Soy Creix». Jo vaig contestar-li: «sí, ja el conec». Creix em va enviar immediatament al calabós del soterrani de Via Laietana.

Els dies 13 i 14 vaig continuar-hi i vaig ser sotmès a interrogatoris diversos. Em va cridar, per exemple, un policia d'aquells que fan de «bo»: «Vostè és un home gran, vostè perdrà la salut, s'ho pot passar malament...». I aleshores es va establir un diàleg tranquil, jo en català i el policia en espanyol. Fins que, enfadat, en un moment donat, sobtadament, em va engegar: «hombre, usted no tiene en cuenta el derecho de con­quista». Jo li vaig respondre: «No, per això sóc aquí: val la pena que hi sigui, per a poder dir que vosaltres m'heu dit que no tengo en cuenta el derecho de conquista». Aquí es va acabar la conversa i l'interrogatori d'aquest policia.

Va venir a visitar-me el director del Col·legi de Doctors i Llicenciats, que aleshores era Ramon Fuster i Rabés. Davant de Creix i al seu despatx em va saludar afectuosament i em va donar alguns diners. Va poder comprovar que mantenia la posició molt bé i que estava molt sencer. Això va ser important, perquè a casa meva no sabien res de mi ja que esta­va totalment isolat. L'única comunicació amb el món extern fou aquesta amb el degà del Col·legi, davant de Creix, mentre aquest repetia: «Usted es un tozudo, usted no saldrá de aquí...». Jo li replicava: «Tinc un dret i l'haig de defensar».

Autor: Jordi Pujol i Soley
Obra: Memòries. Història d'una convicció , 2007

El meu tarannà no és exhibicionista. Això ha fet que hagi tingut sempre molta reserva a l'hora d'explicar el que va passar a partir d'aquell moment. He anat molt en compte a utilitzar la paraula tortura. Quan sé que hi ha gent que ha mort a mans de sicaris molt entrenats en la pràctica de fer sofrir, gent que s'ha llançat per la finestra perquè no ha pogut més o hi ha estat llançada, a mi em fa com una mena de vergonya qualificar de tortura el que aquella nit vaig patir. Però, aleshores, què? Maltractaments? Haig de dir que vaig ser víctima de maltractaments? La paraula queda llavors molt curta. La paraula realment adequada és tortura.

Em van donar una pallissa molt forta i professional. Bufetades a la cara, una darrere l'altra. Cops de puny a llocs no visibles per no deixar senyal. Només una vegada a un dels agents se li va escapar la mà i em va obrir una cella. Un company li va dir que anés en compte. Cops amb una porra al cul i a les parts toves del cos. Cops de bastó seguits a les plantes dels peus. Cops a les empenyes, amb mes càlcul perquè no volien trencar ossos. Em van fer ajupir amb les mans emmanillades per sota les cuixes. En aquesta posició, que es coneix amb el nom de la cigonya, em pegaven i em feien caure a terra. M'incorporaven i em feien tornar a caure amb més bufetades a la cara i més cops de puny al cos. Doblegat a terra, m'etzibaven coces, m'arrossegaven. De tant en tant em deixaven reposar. Després hi tornaven. Tot això de nit i en un subterrani, sabent que és inútil cri­dar perquè no et sentirà ningú. El turment devia durar unes tres hores. És molt de temps. Finalment, vaig entendre que no podria aguantar. Aquells homes portaven les de guanyar i no els venia ni d'una hora ni d'un dia ni em tenien per a res. Vaig dir el nom de Francesc Pizón, l'impressor.[...]

 

A dos quarts de set de la matinada va entrar a la Jefatura el senyor Francesc Pizón. Li vaig demanar disculpes. Ell, un home valent de seixanta-set anys, em va dir: «Ja sap que ho he fet per convicció; no s'amoïni.» Em va fer l'efecte que als policies l'actitud del senyor Pizón els va impressionar.

Em van traslladar al calabós. Hi vam coincidir Casajuana, Pizón i jo. Ens vam abraçar. Ningú va retreure res a ningú.

Autor: Maurici Serrahima i Bofill
Obra: Del passat quan era present, II 1948-1958 , 2004

23 de novembre de 1948

 

Aquest matí, a les onze, he anat a la Via Laietana, a la Jefatura de policia, he demanat per don Pedro Polo, comissari cap de la Brigada social —i política—, i li he fet passar una targeta. Quan en vaig parlar a en Roda i Ventura, no li vaig dir ni poc ni molt el motiu de la visita que mig havia pensat de fer. En Polo no m'ha fet esperar gaire. És baix i prim, i té una cara de cigró, petita i arrugada, com de funcionari castellà dibuixat per un caricaturista del segle passat. Ha mirat la targeta i, amb una expressió enigmàtica, com si mai no hagués sentit parlar de mi —¿li ha advertit alguna cosa, en Roda?—, m'ha dit, només:

«¿Qué desea?» Sense preàmbuls, li he dit que la policia fa recer­ques sobre Miramar, i que jo en sóc el cap de colla: «¿Y eso, qué es?» Li ho he presentat com una «penya», on fem lectures, converses, excursions, ball —no es pas fals!— i ho he anat reduint al mínim possible. I quan he vist en la seva cara els símptomes d'un somriure sarcàstic, com per fer-me entendre que no es deixaria enredar, he dit, amb la major innocència possible: «Pero, claro, esto sí, catalanista...» El somriure d'ell ha canviat de color; s'ha fet divertit i, d'alguna manera, cordial. Com si em volgués dir que amb mi podríem parlar. De fet, tinc prou experiència per saber que molts policies, acostumats a què tothom els tracti com si fossin el papu, solen agrair que els vagis a trobar amb confiança o, si més no, sense por i com uns funcionaris normals. Però, a més, m'he adonat que tractava amb un home intel·ligent i que coneix bé el país. Hem parlat, amb una considerable franquesa, prop d'una hora i mitja. Sabia bastants coses de mi; entre altres, que he anat a les reunions del famós «Consell...» a can Pous i Pagès —per cert si no m'erro, només sap que hi anés a partir del moment que hi van començar a anar aquells suposats representants de la CNT—, i ha acceptat que li digués que vaig deixar d'anar-hi —fa temps que no hi vaig— perquè em vaig adonar que tot allò només era xerrameca i jo tinc altra feina. Com que sé que coneix bé la Barcelona dels temps anteriors a la guerra —hi era des dels anys vint-i-tants, i s'hi va quedar en temps de la Generalitat, si bé situat a l'oficina de passaports del Carrer Ample—, en un moment donat, li he dit que ell sap perfectament que, a Catalunya, el catalanisme pot ser vist com una força d'ordre. M'ho ha acceptat. Li he precisat, en els aspectes que era possi­ble, el que fem a Miramar: no pretenc haver-lo enganyat en els altres aspectes, però ha entès que no li produiríem problemes d'ordre públic. De fet, hem quedat amics. M'ha dit que, si passava alguna cosa, Panes a veure. I aleshores ha cridat un dels seus segons i, davant meu, li ha donat l'ordre que, si en alguna ocasió volen alguna cosa de mi, no em citin per anar-hi, sinó que em demanin hora per telèfon i em vinguin a veure al despatx. Després s'ha alçat i m'ha acompanyat fins a la porta... Bé, em fa l'efecte que la gestió ha estat útil. N'estic content.