Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
La Maison Dorée va ser fundada a la cantonada Rivadeneira el 1903 pels germans Pompidor . Arran de l'Exposició de 1888, aquests restauradors francesos ja s'havien establert a la Plaça Reial. La segona Maison Dorée es va obrir el 1924 al xamfrà de la Ronda Universitat a càrrec de Joan Amills i Carné, propietari del Restaurant Catalunya, que estava al xamfrà de Bergara. Situats al davant on hi havia hagut el prestigiós restaurant podem servir-nos de dos textos, el primer de Joaquim Maria de Nadal i, el segon, de Sempronio (Barcelona, 1908- Sitges, 2006), que ens ajudaran a reviscolar l'ambient que s'hi vivia.
Un dia la nova circulà com un rumor, després com un projecte; més tard com una realitat. Poc temps després hom donava noms d'empreses i denominacions —els germans Pompidor, la "Maison Dorée"—; un poc més enllà, ja es localitzava, ja es precisava l'indret— la casa dels Gay a la plaça de Catalunya—; finalment s'aixecaren unes valles al costat de Can Ribas i els barcelonins més europeïtzats respiraren tranquils: Ja érem a Europa!
Les obres van anar a poc a poc, amb la solemnitat deguda, però finalment la "Maison Dorée" obrí les seves portes i la gent s'hi llançà de cap, com si no esperés altra cosa per ésser feliç; moltes persones que no prenien te més que quan estaven malaltes o volien suar un refredat, adoptaren el costum de prendre'l cada tarda, amb la llet i la mantega, i la mel, i les torrades, i els dolços, mentre una petita orquestra de "tziganes" executava unes melodies romàntiques, suaus, allargassades, que s'infiltraven cor endins i us feien pessigolles a l'esperit.
La sala decorada amb colors suaus i pàl·lids, com la música, i amb uns enquadraments a les parets, on lluïen uns grans "panneaux" de suggerències idíl·liques i bucòliques —en el sentit autèntic de la paraula— que transportaven a països i fantasies d'ensomni, si conseguien que la vostra vista arribés a copsar-los sencers, sense ensopegar amb la multitud de columnes que aguantaven el sostre de la sala.
Els dies feiners, amb més o menys dificultats, era possible d'aconseguir una tauleta; però els diumenges s'havien de retenir a l'avançada, per tal de no quedar-se desembarcat.
Tot Barcelona conegut s'hi trobava, i en aquells moments, en què no s'estilava encara de donar festes per posar de llarg a les noies, eren moltes les que havien concorregut per primera vegada a reunions socials en els tes de la "Maison Dorée".
Aviat aquella casa es convertí en el punt final o, com si diguéssim, en el postre de tots els projectes d'entreteniment d'una vetllada barcelonina. En acabar aquelles visites protocol·làries que eren de consuetud; en retornar d'una excursió; en acabar les compres o les proves a ca la modista, el lloc obligat de coincidència era la "Maison Dorée".
Al costat d'aquest establiment [el Continental], a la cantonada de Rivadeneyra, existí la Maison Dorée, la primera, l'autèntica, la dels germans Pompidor, la del saló Lluís XV i la del servei de taula de Christophe. La Maison va introduir a Barcelona el costum del te i la seva terrassa, en forma de gàbia i permanent tot l'any («Com a París», deien els cosmopolites), va causar sensació.
A la mateixa plaça, tocant a la Ronda de la Universitat, l'any 1924, desapareguda ja la primera Maison, va sorgir-ne una altra, creada per Joan Amills i Carné, propietari del Restaurant Catalunya, que estava al xamfrà de Bergara. La segona Maison Dorée és la meva, vull dir que hi vaig passar moltes hores. Ens hi reuníem periodistes novençans interessats per la política, com Xavier Regàs, Carles Sentís, Font i Farran, Lladó i Figueras, Miquel Utrillo, Dalmau Costa, alternant amb col·legues que ja gaudien de prestigi, tals Just Cabot, Joan Tomás, Víctor Hurtado, el caricaturista Guasp, etc. Compartint les nostres il·lusions, persones de diferents gremis, com l'industrial i mecenes Fèlix Capella, el ginecòleg Joaquim Nubiola i d'altres que, com se sol dir, sento no recordar, possiblement perquè decidiren, un dia, no perdre temps en el cafè i dedicar-se a ocupacions més remuneradores. La propietat de l'establiment conegué diversos avatars, i durant un d'aquests fou obert, en el soterrani, un restaurant dit La Cala. No s'hi menjava malament.
A la terrassa d'aquesta Maison va arribar-nos una tarda de juliol la notícia que un general s'havia rebel·lat a les Canàries. No pensàvem, però, que cloíem un capítol de la nostra vida, que com aquell qui diu ens acomiadàvem de la joventut. I fins el cafè va sucumbir als esdeveniments, puix si després de la guerra civil féu encara la viu-viu, hagué de sacrificar el seu nom, culpable d'estrangerisme, canviant-lo pel de Café España.
Altres indrets de Barcelona: