Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
La Llibreria Catalònia va ser fundada el 1924 per Josep López Llausàs, Manuel Borràs de Quadras i Josep Maria Cruzet. La seva primera seu fou el número 17 de la plaça de Catalunya, als terrenys on actualment hi ha l'edifici del Banc d'Espanya. El 1931 s'establí a la ronda de Sant Pere, la seu que l'allotjà fins al seu tancament el 2013. Durant la dictadura franquista, hagué de canviar el nom pel de la Casa del Libro per motius polítics i no pogué recuperar–lo fins al 1976. El 1979 sofrí un gran incendi que la destruí quasi per complet. Tenint a la vista l'entrada de l'antiga llibreria, podem llegir un retrat que Jaume Passarell (Badalona, 1890 – Barcelona, 1975) féu d'un dels fundadors; tres fragments dels dietaris de Maurici Serrahima (Barcelona, 1902-1979) que descriuen diferents actes culturals que s'hi dugueren a terme; un fragment de les memòries de Miquel Batllori (Barcelona,1909 – Sant Cugat del Vallès, 2003), en què evoca les seves visites a la llibreria en la seva època d'estudiant, i una evocació nostàlgica de Jordi Sarsanedas (Barcelona, 1924-2006) en la commemoració dels setanta-cinc anys de la seva fundació.
En sortir-ne [de la universitat], hi anàvem quasi sempre en petits grups. Jo hi acudia gairebé cada setmana, un dels primers dies, perquè el diumenge el pare em lliurava la setmanada, que anava creixent d'un duro cada curs acadèmic. De la setmanada havia de sortir almenys un llibre, una tarda de teatre o de cinema, i algun eventual taxi els dies de pluja, sobretot els períodes en què no estava massa bé d'una osteomielitis infantívola.
A la Catalònia acudíem a firar-nos, particularment de llibres catalans, aquells anys de la primera dictadura, tan fecunds per a la cultura catalana.
Allà podíem veure i tocar sobretot els llibres d'història, de literatura i de cultura catalana que anaven apareixent, i comprar-ne algun o alguns, segons llur preu i segons les altres despeses que podíem calcular per a tota la setmana.
En sortir de la Universitat, generalment al migdia, recorríem tot el carrer de Pelai, des d'allà sovint llançava un esguard a la galeria del número 2 de la plaça de Catalunya, on havia nascut l'any de la Setmana Tràgica, i ens deturàvem poc abans d'arribar al portal de l'Àngel, on hi havia la Catalònia.
Tenia planta baixa i galeries. Aquestes, reservades, però, als empleats i empleades de la casa. A baix es trobaven els llibres. Els més nous, damunt les taules; els altres, als corresponents prestatges.
Generalment començàvem per les diferents sèries de l'Editorial Barcino, que tot d'una vam saber que era la de Josep M. de Casacuberta. Les seves edicions ens permetien de completar el que no s'ensenyava, llavors, a la Universitat: «Els Nostres Clàssics» i tot de monografies històriques i literàries. Les novetats castellanes també hi arribaven, i podíem sortir-ne ben firats en l'una i l'altra cultura.
López Llausàs B.
El fundador d'aquesta dinastia editorial que és la casa López va ésser don Innocent López Bernagosi, un senyor petitó i d'empenta, que inundava tot Catalunya de paper imprès. Tenia una llibreria al carrer Ample. Des d'aquell recó va escampar paper imprès en català per tot el país. Lo Noy de la Mare, Lo Xanguet, El Tiburón, El Cañón Rayado, El Cañón Krupp, Un tros de paper, Els singlots poètichs, d'En Pitarra, i La Campana de Gràcia i L'Esquella de la Torratxa.
Del carrer Ample passà a la Rambla del Mig. Allà s'encarregà de portar les regnes del carro editorial de la casa, el fill don Antoni. La tasca del pare, fou perpetuada pel fill.
El fill de don Antoni i nét de don Innocent, En López Llausàs —al qual a la seva joventut hom li deia Antonino—, ha trasplantat la casa a la Plaça de Catalunya. Ja no se'n diu la "Llibreria Espanyola", sinó la "Catalònia". Però tant li fa. És el mateix, perquè és l'obra mateixa de l'avi, continuada pel pare i seguida pel fill.
En el fons és la dinastia dels López que es perpetua a través dels temps.
14 de setembre de 1951 (fragment)
Ahir, adjudicació del premi de novel·la Joanot Martorell. A les dues, vam parlar per Ràdio Barcelona els membres del jurat i les guanyadores dels anys passats, Cèlia Sunyol i Maria Aurèlia Capmany. En castellà, ja s'entén. Però així i tot és un acte de bona voluntat de Ràdio Barcelona. Em va cridar l'atenció que vaig ser l'únic que vaig improvisar el que vaig dir. Es van quedar una mica sorpresos.
Al vespre, sopar a la Casa del Llibre. Públic, tant com n'hi cabia. Va guanyar El carrer estret, de Josep Pla, per tres vots contra dos que va tenir el llibre d'en Ramon Planas —potser calia que fos el d'en Pedrolo— i, en quart lloc, el d'en Fontanilles. Ningú no sap qui va votar en contra d'en Pla, ni tan sols nosaltres; el primer lloc va ser unànimement convingut, però, ben mirat, hauríem de suposar que podrien ser en Llor i en Miracle, perquè n'eren els menys partidaris. En Ramon Planas, que estava nerviosíssim, va pujar, després, a l'altell i em va dir: «Davant d'en Pla, no podia arribar més amunt...»
4 d'abril de 1952
Avui, homenatge a en Miquel Llor, a la Casa del Libro. Jo havia de parlar, entre altres. Però ahir van venir en Saltor i en Miracle al despatx a dir-me que la meva intervenció no havia estat autoritzada. Sembla que la prohibició de parlar en públic no es refereix únicament a aquest cas, i que sóc, diríem, a la «llista negra». Així van les coses... Quina bestiesa! I quina vergonya! De tota manera, ens hem posat d'acord amb en Saltor, i ell ha llegit, intercalades en el seu parlament, esmentant de passada el meu nom, algunes pàgines del que jo pensava dir. He assistit a l'acte i he donat a en Llor, íntegre i mecanografiat, el discurset que havia pensat fer. En Llor m'ho ha agraït i n'ha estat molt content.
Avui fa dos anys que Déu es va endur la nostra filla petita. Hi ha tota una part de mi mateix en la qual el dolor subsisteix intacte. Però, en la vida de cada dia, he de fer com si no el tingués present... Filla meva, a reveure
25 d'abril de 1953 (fragment)
He conegut en Josep Pla, amb motiu de la conferència que, sobre el paisatge i les figures en l'obra d'ell, vaig donar el dia 14 a la Casa del Libro —abans, Catalònia— dintre d'un homenatge que en Cruzet li ha organitzat. Aquell dia, havia de parlar també en Foix, però era a Itàlia, i en Romeu va llegir el text d'ell, breu, i més aviat en forma d'article. Després, el dia 17, van parlar l'Antoni Vilanova i l'Espriu. En Pla hi era present, totes dues vegades. I en la breu coneixença amb mi diria que va néixer, molt ràpidament, una amistat. Alhora, inesperadament, m'ha deixat plantejat el tema de la meva manera de ser, en un sentit més o menys anàleg al que en aquests darrers temps em preocupava.
Per evocar la Catalònia, remunto fins abans de la guerra. No crec pas que aleshores jo fos conscient que la llibreria era tan nova com jo mateix. Tinc per segur que per a mi ja era una referència consistent: la façana amb aparadors grans, plens de llibres, que podies veure quan passaves amb el tramvia, i un nom que s'associava, per exemple, amb D'Ací i d'Allà. Una referència consistent i prestigiosa dins el món dels grans, per com jo ho veia per la meva escletxeta.
Un record precís. El dia de sant Jordi de 1936 va representar un graó prou important en la meva creixença. Perquè aquell Dia del Llibre fos especial, significatiu per a mi, el meu pare, en lloc de regalar-me algun volum, com havia fet fins aleshores en les mateixes circumstàncies, va encarregar-me que me'l tries jo mateix, que me'l comprés amb les pessetes que em va donar. Deu? Vint-i-cinc? Vaig anar a peu fins a la Catalònia. Era la primera vegada que arribava sol fins a la plaça de Catalunya. Fins aleshores jo havia respectat una mena de frontera a la plaça de la Universitat. Em sembla que vaig comprar tres llibres. En recordo un, una història de la marina catalana, de Gonçal de Reparaz; me n'havia seduït la portada, amb un dibuix com si fos una xilografia, a més, és clar, del tema que s'hi anunciava.
Després, tants anys després i tanta violència, tenia sentit que la Catalònia ja no es digués, que ja no es pogués dir Catalònia. I tenia sentit que en diguéssim la Catalònia, com bonament no fent cabal del canvi.
Allà, en un dels despatxos del fons de la llibreria, començava a existir l'Editorial Selecta. També allò tenia sentit, i molt. Vaig anar a veure-hi el senyor Cruzet i a deixar-li l'original del meu llibre Mites. Em sembla que havia estat Tomàs Garcés qui m'havia aconsellat que ho fes. Mites va sortir —un d'aquells volumets tan compactes, amb sobrecoberta blava, com tots els de narracions— amb el número 142 de la Biblioteca Selecta. Ara no recordo pas amb gaire precisió el petit acte de presentació, a l'entresol de la llibreria. Algú —si pogués recordar qui, tornaria a regraciar-lo; suposo que ho vaig fer— va pronunciar unes paraules, en castellà com era absolutament preceptiu, i jo vaig llegir alguna de les meves proses. En català, és clar. I era emocionant i tenia sentit que ho fes, que tanmateix pogués fer-ho. Que mostréssim que no havíem renunciat a viure en la nostra llengua.
Altres indrets de Barcelona: