Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aquesta mítica llibreria propietat de la família López estava situada a la Rambla número 45, en els baixos de l'Hotel Orient, a la banda de dalt, i va ser seu de memorables tertúlies, sobretot la presidida per Santiago Rusiñol. Durant anys s'hi van publicar els dos setmanaris humorístics per antonomàsia: "La Campana de Gràcia" i "L'Esquella de la Torratxa". Cinc testimonis de diferents generacions ens en fan memòria, tant de l'editor llibreter, Antoni López com de les publicacions: Prudenci Bertrana, que les dirigí, literaturitzà la tertúlia centrada en Santiago Rusiñol i la gasiveria de l'amo en la novel·la autobiografica L'impenintent; un fragment d'un article necrològic d'Antoni Rovira i Virgili tracta sobre el decés d'Antoni López Benturas i descriu la saga dels tres llibreters i editors; la descripció del local va a càrrec de Jaume Passarell; l'anecdotari de la garreparia del propietari és reblada per una evocació d'Avel·lí Artís-Gener, Tísner i, finalment, Andreu-Avel·lí Artís, Sempronio completa la recreació de la tertúlia esbossada per Bertrana.
Innocenci López-Bernagossi, Antoni López-Benturas, Antoni López-Llausàs... En aquesta dinastia de llibreters i editors barcelonins cada un dels tres López —avi, pare i fill— té la seva significació ensems personal i espiritual. Tres homes i tres èpoques. Es podria fer una història de Catalunya a partir de la Revolució de setembre a base de l'obra d'aquests tres homes. Des d'Innocenci a Antoni I i d'Antoni I a Antoni II, la vida catalana ha pres característiques successives que s'han reflectit fortament en els López de Barcelona. Uns López tan catalanitzats, que tenia tota la raó Pere Coromines quan s'adreçava al vell López, que ara ha mort, i li catalanitzava el cognom en la forma de Llopis, tan antiga ja en l'onomàstica catalana.
A Antoni López Benturas, anomenat usualment Antoni López, li dèiem, d'algun temps ençà, el Vell, com si fos aquell comte Ramón Berenguer de Barcelona, el primer i el més vell, per tant, dels quatre comtes que dugueren aquest doble nom. I li dèiem López el Vell, o el vell López, per a distingir-lo del seu fill López-Llausàs i perquè la barba blanquíssima donava ja a la seva gran còrpora l'aspecte de la vellesa.
El nom i la figura d'Antoni López ens duen a la memòria tot un vol de records de la nostra joventut. També nosaltres, com tants d'altres escriptors republicans i esquerristes de Catalunya, hem passat per aquella botiga minúscula de la Rambla del Mig, i hem assistit molts d'anys a les seves tertúlies famoses i hem escrit a La Campana de Gràcia i a L'Esquella de la Torratxa. Coneguérem de prop Antoni López, i és per nosaltres un goig de poder dir que a despit d'alguns defectes propis del seu temps i del seu ambient, tenia belles qualitats que alguns no veien ni reconeixien prou bé. Tenia amor al treball i a l'ofici, esperit de continuïtat, caràcter independent. Era un bon republicà i un laïcista sinceríssim. Encara que de vegades tingués raons amb els homes de ploma que hi tractaven, sabia ésser fidel a l'amistat.
Alguns l'acusen d'haver mantingut als seus dos periòdics i a les seves publicacions, en general, un caràcter vuitcentista que cada dia s'allunyava més dels corrents nous. Però hi havia en això una fidelitat a ell mateix. Havia de renovar-se, adaptar-se, o de transformar-se als 50 o als 60 anys? No s'hi veia amb cor ni en sentia el desig. Darrera d'ell uns altres ja farien totes les renovacions i adaptacions i transformacions que calgués fer. I fins a la seva mort ha mantingut la botiga minúscula amb el soterrani com un forat, i els tamborets per als tertulians, i el tipus dels seus periòdics i dels seus llibres... En morir Antoni López el Vell, desapareix d'entre nosaltres la concepció que a les darreries del segle XIX hi hagué ací del periodisme polític i de la literatura popular. El continuador de la dinastia, Antoni López-Llausàs, té ben marcats els senyals del seu llinatge; però representa les concepcions d'avui, i en l'ambient d'avui treballa.
A l'amic que ha mort, a l'home enamorat de l'ofici, al republicà i a l'esquerrista, vagi el nostre record i el nostre tribut.
Petita com un cop de puny com era no quedava, ni podia quedar, un bocí de paret buit. Al portal hi havia una ventalla. Mig pany d'aquesta servia d'aparador i era ple de llibres, i l'altre mig feia d'entrada. Les prestatgeries i els llibres apilats a dins cobrien del tot les parets de l'establiment fins al sostre. A mà esquerra hi havia l'escriptori de l'amo i a continuació un taulell damunt el qual eren exhibides les novetats editorials, tant de la casa com de fora. Aquest taulell arribava gairebé fins al fons de la botiga, deixant, però, un espai d'un parell de pams entremig; el just perquè l'amo —aleshores ho era el senyor Antoni López, fill del senyor Innocent— i els dependents poguessin entrar o sortir, cap a fora o a l'inrevés quan els calia. Seguia, a continuació, acarat al carrer, un envà de fusta que figurava la paret del fons, un forat amb l'alçària justa d'un home assegut. Venia després la paret de la dreta, que arribava fins a les ventalles. Prestatgeries i més prestatgeries a cada paret, amb llibres i més llibres entatxonats en rengles dobles, talment travats. A la paret de la dreta i a l'alçària del colze hi havia una mena de lleixa que servia per a poder manipular, quan calia, els llibres dels prestatges de dalt, per tal de posar-n'hi o de treure'n; i a terra i pels angles, col·locats sobre rajols de vidre, més pilots de llibres.
Al peu de l'escriptori de l'amo i a la banda de fora, un tamboret. Era l'únic seient que hi havia a la botiga. Un moble important, car estava destinat als hostes d'honor i als personatges de categoria que queien de tant en tant a la llibreria. En aquest tamboret, hi seia, per dret propi, quan ancorava a Barcelona, Santiago Rusiñol. A la llibreria, s'hi celebrava tots els dies, migdia i vespre, abans de dinar i abans de sopar, una tertúlia molt animada. Generalment la presidia Rusiñol, assegut al tamboret esmentat. Els altres tertulians havien de romandre drets.
Jo recordo que quan era jovenet anava a «L'Esquella de la Torratxa», allí mateix, a la Llibreria d'Antoni López, a portar-hi els meus dibuixos. Ara, des del balcó de l'hotel, veia el local on hi havia hagut la Llibreria Espanyola del senyor Antoni López i Benturas, un personatge pintorescament avar, com arrencat de les pàgines més reeixides de Molière. Un dia (cal imaginar la situació d'un noi enormement acoquinat —que era jo— acarat a un vell, garrepa i experimentat) em va preguntar per què volia les tres pessetes que pagava per cada caricatura publicada. Vaig ruboritzar-me i vaig balbucejar que «per anar al cine, o per comprar-me cacauets, o tramussos, o regalèssia, o qualsevol altra cosa». I l'home em va interrompre bruscament: «Mentida! Les vols per anar de meuca. I això et farà més mal que una pedregada. T'ho estalviaré: d'ara endavant pagaré al teu pare els ninots publicats, i que ell et doni els diners que li sembli bé.» Des d'aleshores, el senyor López ja no em va pagar mai més. I potser no caldria afegir que tampoc, en cap ocasió, va donar al meu pare ni deu rals. Recordo que un vespre, a la Llibreria, jo hi restava embadalit escoltant l'animada conversa que hi tenien diversos intel·lectuals, que feien penya en el local. L'adolescent que era jo s'extasiava veient de prop homes d'un gran renom, als quals tenia ocasió de sentir-los a la vora. També tinc bona memòria que un vespre va arribar a la Llibreria en Feliu Elias, el meu admiradíssim Apa del qual n'esdevindria un gran amic, de la mateixa manera que sempre n'he estat un tossut admirador. Va venir a la Llibreria ben vestit, amb el coll emmidonat i amb un impecable nus de corbata —com sempre— i, eixut de mena, no gens comunicatiu amb els habituals de la penya, se'n va anar directament al vell Antoni López i li va dir:
—Vinc a cobrar el número passat.
—Molt bé. Aquí ho tinc preparat. El vell López va obrir la caixa forta i en un dels prestatges hi havia una columneta ben feta de monedes de dues pessetes, encimbellada per una altra d'una pesseta. La susdita columneta de monedes aguantava un paperet doblegat en angle recte en la part davantera del qual hi havia la paraula Apa. El vell López va agafar els diners i els va lliurar al gran dibuixant, tot dient:
—Set per tres, vint-i-u. Aquí teniu les vostres vint-i-una pessetes.
L'Apa, sobri i feréstec, va replicar:
—Tres per vuit, vint-i-quatre. El senyor López va argumentar que havia comptat bé els dibuixos, i eren en nombre de set i l'Apa, més aviat malcarat, va argumentar que no calia discutir i que la cosa més senzilla d'aquest món era treure un número passat i comptar-los.
—No cal! Si vos ho dieu, ho crec. Però jo hauria jurat que eren set ninots.
Remugant, va obrir la caixa registradora i va treure tres pessetes més. Les hi va donar, magnànim:
—Teniu, i en pau. Però jo hauria dit que eren set caricatures —va repetir. L'Apa va embutxacar a l'armilla les tres pessetes, va mormolejar sense gaire vehemència un bona nit col·lectiu i va desaparèixer. Encara ressonava la campaneta de la porta d'entrada i el vell López va dir a tots els contertulis:
—Recony, quin jesuïta!
A casa meva, és clar, vaig mirar el número anterior de «L'Esquella» i l'Apa hi tenia efectivament, vuit dibuixos.
El primer interior de llibreria que vaig conèixer fou el de l'Española, de la Rambla del Mig, als baixos de l'Hotel Orient. M'hi va portar el meu pare, que a la segona desena del segle col·laborava a «L'Esquella de la Torratxa», periòdic que amb «La Campana de Gràcia» era cuinat i administrat en aquella tenda. Tenda de dimensions molt reduïdes, sense cap més seient que el reservat en exclusiva a Santiago Russinyol, el déu de la casa, que diàriament i en caure la tarda hi tenia la seva tertúlia. Probablement, allí jo el vaig veure per primera vegada, amb la seva barba que li rossejava l'escalfor de la pipa. A la Librería Española recalava, quan venia de Mallorca, Gabriel Alomar, que era l'altre gran home de «L'Esquella», tan identificat amb el setmanari i amb el seu editor, que aquest àdhuc l'estatjava a casa seva, al pis del carrer d'Escudellers. També Gregorio Martínez Sierra, si es trobava a la nostra ciutat amb la seva companyia de teatre, amb Catalina Bárcena d'estrella, freqüentava la Librería Española. Si no comptava Russinyol amb cap d'aquests interlocutors il·lustres, conversava amb l'amo i amb l'administrador del negoci, Josep María Burgas, poeta festiu sota el pseudònim «Mayet» i saineter remarcable. Una comèdia seva, Gloriós Sant Medir o la Colla dels Tibats, assolí un gran èxit. La reunió, segons les èpoques, es completava amb els redactors i els dibuixants de torn de «L'Esquella» i de «La Campana» que de la mateixa manera que apareixien, desapareixien, queixosos del tracte econòmic que els donava el propietari de les publicacions i de la llibreria, n'Antoni López i Benturas. Un cert temps, per exemple, vingut de Girona, va treballar a «L'Esquella» Prudenci Bertrana, que en les seves memòries ha traçat un retrat més aviat àcid del senyor López. L'acusava de retribuir malament als escriptors, de pagar-los amb parsimònia...
—Vols que t'expliqui un conté jueu? —solia dir l'humorista Àngel Ferran—. Doncs bé, vaig a cobrar a can López.
L'endemà d'haver pres possessió del càrrec, Aspriu fou presentat a la tertúlia que cada dia, entre dotze i una, es congregava a la llibreria de l'editor, la qual fins llavors havia servit de redacció i administració dels dos setmanaris. Hi assistien, ultra els redactors i col·laboradors d'aquests, tres o quatre celebritats reconegudes i altres tantes mitjanies. La presidia, per la seva edat i pels seus mereixements, un popular humorista, comediògraf i pintor de jardins. Les seves fetes i dites, inventades o autèntiques, eren conegudes i celebrades de tothom. Tenia un tipus d'aquells que contribueixen, al mateix temps que les obres, a donar personalitat i fama. Alt i ferm, amb una magnífica testa de romàntic —cabell llarg i grisós i barba fina i esclarissada—; ningú, en veure'l, no deixava d'endevinar en ell un afalagat de la vida i de la glòria, un d'aquests homes vinguts al món per adornar, esculpits en marbre, l'obac d'un jardí, una plaça pública, el vestíbul d'un teatre o el saló d'un ateneu. [...]
A la simpatia que es desprenia del seu físic calia unir la que emanava de la seva conversa i del seu somriure. Conversant i somrient amb tot l'aire d'un plaga, deia coses profundes. Li sentíeu dir (i després ho trobàveu escrit, car la seva literatura poques vegades superava en gràcia i enginy la seva conversa): "El matrimoni té dos moments bons: el principi i el final. Són els trenta anys d'entremig els que es fan pesats." I aquesta frívola manera de judicar els actes seriosos de la vida us agafava de sorpresa i us colpia. Aspriu l'admirava i l'envejava.[...]
Amb menys assiduïtat que els tres descrits, venia a reforçar el prestigi d'aquests aperitius intel·lectuals, un poeta, erudit i catedràtic mallorquí, a qui un funest anarquista, en gratitud per uns mots d'humana compassió, havia fet hereu de la seva gorra abans d'ésser afusellat a Montjuïc.
No trigà a descobrir que Pau Garcia mesurava la capacitat dels redactors per la quantitat de lletra que segregaven. A les tres setmanes d'estar a la casa va atrapar-lo amb un número d'"El Fanalet" a la mà. Pau Garcia observava, amb molta atenció, alguna cosa que li era desplaent. El cor va dir-li que del disgust que es reflectia en la cara de l'"amo", ell en tenia la culpa. I era cert.
—A veure, Aspriu, ¿voleu fer-me el favor? Aspriu s'hi atansà.
—Veieu?
El dit índex del colós ascendia i descendia, pausat i enigmàtic, pel marge d'un article.
—Veieu, veieu?
No; Aspriu no veia res. L'obsessionava la monstruositat d'aquest índex. Així com en certs turons la naturalesa s'ha complagut a adornar el cimal de vegetació exuberant, de la mateixa guisa en el bell cim del teixit adipós que recobria la falange metacarpiana, el pèl brollava espès, gruixut i enrinxolat. Aspriu no podia desviar la visual d'aquest pèl ni de l'ungia, còrnia, atrofiada i brillant, que s'encorbava per l'extrem, garfiada i rampinyaire. Era, tanmateix, un magnífic instrument de recollir xavalla. Aspriu, cada divendres i cada dissabte, a l'hora de comptar la que abarrotava el calaix de la llibreria abocada damunt el mostrador —producte de la venda dels dos setmanaris—, l'havia vista funcionar, aquella ungla. Arreplegava les monedes amb la mateixa agilitat, pressa i desfici que el bec d'una gallina famolenca els grans de blat de moro.
Pau Garcia, cansat d'esperar que Aspriu digués quelcom i de fer anar el dit amunt i avall, va explicar-se.
—Vull dir que aquesta setmana la vostra crònica... sabeu?... curteja, i no hi teniu res més, en aquest número.
Aspriu empal·lidí lleugerament i arronsa les espatlles, mentre deia:
—Curteja? Això depèn que vos, senyor» Garcia, l'amideu amb el doble decímetre i no pas amb la intel·ligència. Una cosa és escriure i l'altra fer de sastre.
Pau Garcia deixà de mirar l'imprès i tombà el cap per esguardar atentament el cronista. Diria's que el veia per primera vegada, mentre una estranya ganyota, com si una exclamació massa gruixuda se li hagués entravessat a la gola, li arrugava les faccions. De seguida remugà que "ell pagava la gent per tal d'emplenar els setmanaris i no perquè els lectors hi trobessin més blancs que lletra impresa". I es girà d'esquena. Una singular expressió de malicia comprimida transformà de bell nou el seu rostre, com qui diu: "tu mateix, fes el que vulguis, que ja t'atraparé un dia o altre''.
Ignocent López Bernagosi (fragment)
Amb la desaparició del gran poeta català, se li despertava el record d'aquells dies alegres dels Singlots poètics I del Tros de paper; dies de bon humor I de rialles, en què ses grans iniciatives editorials se posaven a prova I triomfaven airosament, contribuint a afiançar la glòria I el renom dels autors festius de la renaixent literatura catalana, i reclutant a milers los lectors que des de llavors no s'han cansat encara de llegir los treballs de tots gèneros escrits en nostre matern llenguatge.
Posseïa en López per a impulsar aquest moviment popular, a part de l'activitat i de l'entusiasme, un instint admirable del gust del públic, que es revelava tant en la manera garbosa en què presentava les edicions posant a son servei lo llapis dels millors artistes, com en la fabulosa baratura de les seves publicacions, encaminada a difundir-les i propagar-les, col·locant-les a l'alcanç de totes les fortunes. Amb elles s'identificava com un pare amb los seus fills. No era l'editor d'ànima seca, que sols a estímul de la ganància treballa: ell s'enamorava de l'obra que s'havia encarregat de donar a llum; del periòdic que creava i en lo qual se pot dir que col·laborava constantment amb sos consells, amb ses iniciatives, amb ses idees sempre oportunes i acertades. Ell era ademés l'amic entranyable dels escriptors i dels artistes.
Altres indrets de Barcelona: