Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Després de la remodelació i ampliació del Moll de la Fusta, guanyant espai al mar i de la construcció de la Rambla del mar, el 1994, es va endegar el complex comercial conegut com el Maremàgnum. D'aquest punt estant tindrem, una panoràmica marítima del Barcelona que ens permetrà assaborir a fons el sonet que li dedicà Guerau de Liost (Olot,1878 - Barcelona,1933). També podem llegir a l'interior del complex lúdic i comercial uns fragments d'un article que Sergi Pàmies (París, 1960) li dedicà i el desenllaç d'una novel·la de Rafael Vallbona (Barcelona, 1960) quan els protagonistes, procedents de Menorca, desembarquen al port.
Vora del port
Retreta viu la graciosa dama
vora del port on és la mar llatina.
Mes del llebeig, cada matí, la flama
li colra el braç sota la randa fina.
Braç d'almoinera, a poc a poc l'inclina
al mirador que un lligabosc enrama,
i d'amagat rega la clavellina
darrera el test arrecerant la cama,
Un oronell travessa que enamora,
i, tot volant, frega la regadora
i esquitxa el braç, que es decantava un xic.
Cap a llevant la boira s'esclarissa.
Unes campanes van tocant a missa,
i el sol ixent ensagna Montjuïc.
Sopa de Maremàgnum (Fragments)
L'odien, per lleig, els arquitectes. L'avorreixen, per sorollós, els veins dels barris propers. És enorme, obre cada dia de l'any I té un aparcament dividit en seccions que porten el nom d'un animal I que permeten al conductor identificar-se amb una o altra bèstia, segons sigui l'estat d'ànim. Es diu Maremàgnum però des que, per error, la meva filla el batejà com Malemàgnum, m'agrada anomenar-lo així. Les escales que comuniquen l'aparcament amb la superfície empudeguen amb una mena de barreja de pixats i desinfectant. Quan, molt tard, tanquen les discoteques, alguns desaprensius desboquen la incontinència urinària. Abans de l'allau del migdia, quan encara hi regna la calma, els cambres i cuiners dels restaurants mengen en una taula apartada. Gairebé no parlen. Potser perquè procedeixen de països diferents i hi estan de passada. N'hi ha de pakistanesos, filipins, equatorians, italians, coreans, xinesos, peruans. Entren i surten per les portes d'emergència i sortides d'incendi, arrossegant contenidors que sobreixeixen mentre que , de reüll, contemplen com, darrera dels grans finestrals, els vaixells arriben, bo i protagonitzant un envejable ball de banderes. Onegen al vent: noruegues, angleses, turques, buscant amarrament en aquest port globalitzat amb, per una banda, turistes en viatge de plaer i, per l'altre, personal de serveis multiracial. [...]
A la nit, els caps de setmana, es masteguen alguns moments d'intensa confusió i es consumeix i es beu i balla i, de tant en tant, hi ha creuament de paraules, empentes, mirades d'odi, retrets, insults i provocacions que passen de la ratlla. L'energia que conflueix en aquest lloc, tan criticat pels sibarites, els caps de setmana es desintegra com l'àtom. Pallassos i paelles, boleres i ressaques, màquines lectores de futur i aparadors amb pokèmons d'oferta, la realitat explosiona en mil trossos i arriba, aleshores, el moment o d'anar-se'n o d'entrar a l'Imax per contemplar algun documental sobre dofins fan lliscar la viscosa anatomia per una pantalla al·lucinògena o de prendre's una cervesa i repensar mentre arriben hordes de tipus que viuen i treballen a Catalunya i que res tenen a veure amb aquests salvadors d ela pàtria dia sí i dia també diuen saber-ho tot de nosaltres, representar-nos, defensar-nos, interpretar-nos. Aquell que vulgui saber de què va aquest país, hauria de passar una temporada aquí, al maremàgnum, territori guanyat al mar, república comercial independent.
Queia la nit damunt el port vell. El Maremàgnum era ple de gent que passejava i badava amb les maniobres d'atracament del vaixell. Quantes enveges es cobejaven a baix al moll, quanta gent hauria donat alguna cosa per poder ser dalt del vaixell, per poder explicar les històries que els passatgers explicarien als seus amics, per haver pogut viure només un bocí de tot allò que portaven els passatgers a la pell, al cap i a les ninetes dels ulls.
El viatger és una persona que deixa que tot el seu cos s'amari del que veu i del que viu allà on va. És com la sal del mar, que et deixa la pell blanca i et fa sentir picor quan t'eixugues. Els cinc amics sentien encara el regust salat del mar menorquí a la pell. Tenien moltes coses per fer i per dir, per conèixer i aprendre. Van baixar a terra.
Altres indrets de Barcelona: