Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Les obres d'aquest mirador privilegiat sobre Barcelona es van fer entre el 1962 i el 1969, any de la seva inauguració per l'alcalde José María de Porcioles. La font que els centra és obra de Carles Buïgas. El paviment, un mosaic de 420 m2, va ser dissenyat per Joan Josep Tharrats. Per a la seva realització es van fer servir materials tan diversos i originals com còdols, llambordes, maons, rajoles posades de cantó, culs d'ampolla, peces de formigó, peces de ferro diverses (cadenes, rodes dentades, filaments, cargols i femelles, planxes... procedents de maquinària desballestada) o fragments de tapes de registres dels serveis urbans del subsòl.
Aquest mirador excepcional, tant cap a la ciutat com cap al port, és el punt idoni per fer diverses lectures dedicades a la ciutat: un fragment de l'Oda de José Agustín Goytisolo; un poema cançó de Guillem d'Efak; L'amor a BCN, de Marta Pessarrodona i un fragment d'Última oda a Barcelona, de Lluís Calvo i Jordi Valls. I, encara tenint present que en l'espai que actualment ocupen els Jardins de Joan Brossa, davant per davant del Mirador, hi havia hagut el Parc d'Atraccions de Montjuïc, és un bon lloc per llegir una evocació que dels dos espais fa Sebastià Gasch.
Última oda a Barcelona (fragment)
Vinyoli és a prop i el barri de Can Tunis
és un solar sotmès a la neteja
de les coses boniques i endreçades,
com qui ensenya el piset a les noves tietes
de mobles italians i àtics luxosos.
Mil excavadores arrasen la memòria.
Endavant: Breznev i Mickey Mouse
ho planifiquen tot,
com un pastitx plastificat,
panificat, pasterejat.
Quin desgavell!
I prou que s'exclama el tenor Viñas,
tot cridant l'autoritat, però aquí no hi ha ningú més
que nosaltres dos. I baixem per sortir
de la llengua de pedra que ens ha acollit.
A fora el món és inhòspit,
viu mortalment, viu entre les obres,
i passem sota el pont de la Ronda Litoral
amb la remor dels tràilers sufocants.
Aquí hi hagué els banys Zoraya,
el passeig de la Mare de Déu dels Ionquis
—de tots els ionquis, de milers de ionquis—
i el pas de l'autobús 38 cap al no-res.
D'això només en resten les cendres
i quatre portes tapiades. Em sents?
Em cal deixar constància, llavors, del que visc.
Per això parlo, per això afirmo.
I et gravaré amb el mòbil
i penjaré el teu pas vacil·lant al YouTube,
on seràs presa fàcil dels voltors.
I cridaré. I exhalaré.
Perquè em desdoblo en un milió de bits.
Sóc jo? Ets tu? Sóc tu i jo alhora?
Deixa'm invertir el tron de la glossolàlia:
uxali cototerva simpestra,
gloc-gloc-gloc i mil síl·labes més.
Ei nois, repetiu-ho amb mi:
da-da-da, la-la-la, yeah!
Ei, què passa, tot esta fred i trist. On ets?
Ho saps prou bé: ara et demano el repòs,
la pau silent dels noms.
Desverberant el sostre viu de cada alè,
deixa'm morir als confins del llenguatge.
Però abans mira aquells dos bojos
que vaguen entremig dels enderrocs.
Déu vos guard, som els torrats de la fosca
i avancem pel passeig de Can Tunis
fins al Morrot i el far de les gavines.
I no ens veu ningú, ni la Guàrdia Civil portuària.
Anem de pas, assenyalant tota possibilitat d'existència,
i no queda més llum que la que crema.
Caminem pels verals d'una apocalipsi
que bescanviem per un bocí de vida.
Novíssima oda a Barcelona (Capítol sisè, fragment)
Per als jocs del 92 es feren
obres molt ambicioses que encara avui perduren
i que els barcelonins bé poden contemplar:
així el Passeig Marítim, des del Morrot
fins a la Vila Olímpica, i unida
l'ampla zona esportiva de la Diagonal
amb Montjuïc, i els tres cinturons enllestits,
i el túnel del Vallès, i l'arranjat Estadi,
i el joiell que anomenen Palau d'Esports Sant Jordi...
Netejà Barcelona la cara a les façanes,
i el Port fou ja el primer de la Mediterrània,
i desaparegueren els focus de misèria.
Ningú no distingeix avui entre nosaltres
els ciutadans antics dels immigrants
perquè ja som un tot: i la gent parla
no sols el català i el castellà,
sinó també el francès i encara més l'anglès.
Montjuïc
Mira que li hem sabut
treure profit
a Montjuïc.
Hi hem plantat un gran castell
que és un museu
i és quarter.
És un parc natural
d'atraccions internacionals.
Hi ha el Teatre Grec
i el Cementiri
del Sud-Oest.
Li hem sabut treure el suc,
hi ha un circuit
a Montjuïc.
I els cotxes jubilats,
tot rovellats,
són a Montjuïc.
I en el Poble Espanyol
l'artesania
treballa al sol.
Tenim museus antics
i de moderns
a Montjuïc;
Palau de les Nacions,
i el de Congressos
i Exposicions.
Palau d'Esports,
on s'exhibeixen
cantants bons.
I els genets i els cavalls
del Carrusel
Municipal.
A Montjuïc trobareu
plantes i flors
de tot arreu.
Des del Funicular, tot Barcelona
contemplareu.
I la televisió
a Miramar
hi té un racó.
També hi ha un asil
a on els vells
hi troben niu.
Montjuïc tradicional,
la Font del Gat
és a Montjuïc.
Montjuïc barceloní
amb un Estadi
Olímpic.
Mireu que li hem sabut
ben treure el suc
a Montjuïc.
L'amor a BCN
Estimo la ciutat perquè estimant
sempre, per sempre més, s'hi guanya.
Ploro per algunes cantonades,
per les víctimes de l'holocaust
d'immobiliàries i societats de banca.
Oro del Rhin i Glacier dels meus pares;
Terminus de l'Esther i aquells matins
i aquells poemes i aquelles xerrades.
Ciutat que honora poc els poetes,
tant al de la marmanyera com al de l'omega
com al mestre de la infidelitat, per no mustiar-me.
Ciutat d'amor, potser...
Per passions, però, doneu-me la riba del Thames,
la rotunditat de l'Spree, el mar que és el Plata.
Per passions, doneu-me avellanes
i pins i Sant Llorenç i tees
i greens i capcirons dels dits que amanyaguen.
I si al cel miro: jo he peregrinat
per Terra Santa i l'ànima la tinc blanca,
com la Jerusalem dels Patriarques.
Estimo la ciutat amb cor de vallesana,
batejada amb aigües de l'Ouse i del Trent
i conversions al Liffey i al Lammiat.
Estimo alguns ciutadans; venero
la memòria de ciutadanes que, de Montjuïc
a Icària, sé que cada dia em guarden.
Estimo la ciutat perquè estimant
sempre, per sempre més, s'hi guanya.
Però tot això no es refereix a les masses que es diverteixen en qualsevol lloc i en qualsevol moment així que se'ls ofereix l'ocasió. A Montjuïc, per exemple, on funciona el Parc d'Atraccions. Per cert que el talent de l'ínclit Carles Bohigas és massa gran per a assumir la paternitat de la fonteta que s'ha projectat a l'entrada del clos de les atraccions, prop de la plaça del Dant. L'autor de les famoses fonts lluminoses de la memorable Exposició Internacional del 29 no pot ésser el mateix que el d'una font que sembla la d'un carrer de barriada adornat per a la festa major.
És molt millor la de l'anomenat Mirador de l'Alcalde, que, per cert, la tanquen a les onze de la nit, excepte els dissabtes i diumenges. Horari totalment impropi, puix que és al voltant de les onze de la nit quan va més gent en aquell sector de la muntanya. I és una llàstima que no funcioni en aquelles hores, per tal com el mirador, a la nit, és potser la millor visió facilitada per Montjuïc. Els llums del sector del port són quelcom meravellós, que deixa bocabadats els forasters i els barcelonins que no els han vistos mai.
Que són molt pocs, perquè a l'estiu, el Parc d'Atraccions i els seus voltants són plens com un ou. Això vol dir que la ciutat ha adoptat Montjuïc, que finalment s'ha produït aquell anhelat i amorós encontre entre Barcelona i l'antigament tètrica muntanya. Encontre que Gabriel Alomar, el poeta mallorquí, va predir en un sonet d'aire clàssic, en el darrer vers del qual un avi deia al seu nét aquestes paraules, al marc d'un Montjuïc rehabilitat i embellit:
«Temps era temps que en aquella muntanya...» I ara parlem nosaltres.
Altres indrets de Barcelona: