Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aquest mirador excel·lent sobre Barcelona és el lloc adequat per llegir diversos textos. Els dos primers, de Josep Gimeno i Navarro i Alexandre Plana, tracten del Montjuïc de la segona dècada del segle XX, ple de descampats i barraques, lloc d'esbarjo per a les classes populars: el poema de Gimeno-Navarro, amb els nens hospicians i amb un to entre líric delicat i de denúncia social; en canvi, el poema de Plana desgrana com, en diumenge, la muntanya es veu presa per públics populars ben diferents. Dos textos més completaran aquestes lectures: el primer, un fragment de Senyoria, de Jaume Cabré, hi situa un passeig de don Rafel i el seu gos Turc amb una descripció de la ciutat de com devia ser a finals del segle XVIII; el segon, extret de La gran novel·la sobre Barcelona de Sergi Pàmies, es refereix a una dona vella que hi puja rememorant que el seu home va ser afusellat al castell.
Passen els hospicians
Retallats sota el cel verge,
a contracor els he vist
per la seda perfumada
dels camins de Montjuïc.
Retallats sota el cel verge,
de dos en dos, encongits,
els caps pelats, sense clenxa,
i uniformats tots de gris.
Com plorava avui la tarda!
Com ha plorat Montjuïc;
la llimona del crepuscle
i la seda dels camins!
I a contracor els mirava,
i a contracor els he vist.
i ells passaven i esquinçaven
el silenci dels camins,
com un llarg tren de protesta,
els ulls àvids d'infinit.
Si a contracor us mirava,
i a contracor us he vist,
petons de la meva mare:
qui us els pogués repartir!
El diumenge a Montjuïc (fragment)
Cel clar de dia tardoral i pols
que mou la gent frisosa, en caminar
pels camins i revolts
de la muntanya oberta vora el pla;
banda de mar, com una roca viva
i de cara a la terra d'un verd tendre,
suau i esquerpa, acollidora, esquiva,
amb tous d'herba i amb caires vius de cendra,
És Montjuïc una muntanya humil,
que veia créixer la ciutat devora,
cada carrer de cases, a dret fil,
empenyent cap enfora
uns horts iguals als horts que s'arrengleren
i arrapen com cargols al seu pendís:
en el mateix lloc on eren
ara hi ha cases d'un color tot llis.
En corrua la gent avui camina
muntanya amunt amb el cistell a coll.
Ni un esquinç de boirina
des de Sant Pere Màrtir fins al Moll.
Cel clar, sense fum, cel de diumenge,
de blavor repartida com un tel.
Un infant ros es menja,
tot llepant-la, una llesca de pa amb mel.
Noies que duen en els pentinats
lluentors de pomades, i que es giren
si els fadrins se les miren,
somrient amb els ulls mig aclucats.
Sonen musiques estridents i dolces
perquè la tarda del diumenge es feta
a Montjuïc, per ballar
en un clos, que el piano de maneta
fa que es giri l'angúnia del demà.
Alegres esbufecs de les pujades,
cridòria i corregudes,
xiscles i saltirons de les mainades.
Cançons a mitja veu, amb les tonades
vulgars i sapigudes,
com un coet s'escampen i esvaneixen
mentre la bota de vi negre passa
de la mà a l'altra mà dels que segueixen
amb una joia embafadora i grassa.
Alena fort el pit de la gentada:
ara la vida sembla un viu clavell,
badada enmig la posta il·luminada
de llenques vermelloses i d'or vell.
En un camí, dos que festegen. Ella
amb les galtes talment com dues flames,
i ell prenent-la per sota de l'aixella
quan el decliu fa tremolar les cames;
de pedra en pedra baixen cap avall,
de tant en tant reposen: ell la mira
fitament, un rogall
en la veu i en els ulls una guspira.
I canten uns vailets una cançó
seguint per la tonada la música
d'un piano, remor
confusa que es fa lluny de mica en mica.
Uns vells es miren amb enveja el ball
d'un dos de canyes i de fullaraca.
El temps passat els raca:
ara que un dir Jesús o en un badall
la mort se'ls pot endur.
El cel es fa mes pàl·lid. La sirena
d'un vaixell negre xiula allà, en el port,
en l'aigua grisa com un peix fot nu.
Darrera la ciutat, per la carena
llunyana, devé l'aire bla i somort.
La gent retorna a la ciutat: davalla
per la mateixa via que seguí;
va endavant la canalla
per córrer pel camí.
S'encén el cel d'una claror vermella
darrera la muntanya on mor el dia.
El ventijol murmura a cau d'orella
gronxant la joia i la malenconia.
Arreu els llums s'encenen com espurnes
ara l'un, ara l'altre, en les cofurnes
del barri atapeït.
Pels viaranys obscurs i les baixades
vénen les colles com adelerades
abans no sigui massa fosc. La nit,
és com una veu prima que ara els crida.
L'ombra es fa densa i en un fosc recó
de la muntanya, sona ensoporida
la veu trencada d'un acordió.
El cotxe havia sortit per la porta dels Ollers i ben aviat s'havia enfilat per la costeruda carretera de la muntanya de Montjuïc. Don Rafel el va fer aturar a mitja muntanya i manà que l'esperessin allí. Es va allunyar a peu, amb el Turc enganxat a les cames. Va arribar fins a la punta de Miramar des d'on es dominava tot el Pla de Barcelona i el mar. L'indret estava del tot solitari i només se sentia el panteix del gos i la piuladissa dels escassos pinsans i pit-roigs que encara resistien el fred. El sol, també d'incògnit, s'ocultava darrere una capa espessa de núvols tristos. Tot respectava el silenci del paisatge. La brisa, suau i freda, també guardava silenci. Don Rafel va sentir una esgarrifança i es va apujar el coll del tabard per protegir-se les orelles.
—Què te'n sembla, Turc?
—Guarxxxt — va badallar polidament el gran danès. Probablement no sabia de què li parlava. De fet, el que volia dir sa senyoria amb aquell què te'n sembla, Turc, era que ves per on, una ciutat tan gran, si la comparàvem amb Sant Adrià o Badalona, allà a l'horitzó, que ja havia rebentat dos cops el cinyell de les muralles i avançava lentament però inexorable cap a Montjuïc, una ciutat amb tanta gent (cent vint-i-cinc mil dues-centes quaranta-tres persones segons l'informe de l'Oïdor Major de la Sala Segona), una ciutat tan plena de menestrals miserables, purrialla sempre a punt per alçar-se contra l'autoritat del Rei, una ciutat tan farcida de comerciants astuts que anaven a la seva escatimant el pes i el preu de les coses i fent tractes amb mig món, una ciutat tan plena de fabricants de mil espècies diferents que a còpia d'hores i hores d'esforç començaven a enriquir-se de manera quasi obscena, una ciutat que s'anava omplint de sang nova, la dels fadristerns i cabalers de totes les masies del país que hi anaven a provar sort, al Seminari o a l'Estudi General o, al seu torn, a constituir-se en menestrals que engruixirien més purrialla rebel; una ciutat tan plena d'hospitals plens, on dolor i misèria es barrejaven sense contenció. Una ciutat tan miserable perquè la brutícia circulava entre el fang del carrer, però tan rica perquè les cent vint-i-cinc mil dues-centes quaranta-tres persones que hi vivien no paraven de treballar; una ciutat tan abocada al mar, d'ençà de la derogació de la prohibició del comerç amb les Amèriques... Doncs això: que una ciutat com aquesta donés fruits tan espectaculars com Donya Gaietana. Sa senyoria se'n feia creus. Això és el que volia dir amb el què te'n sembla, Turc. El gran danès, respectant el posat somiador del seu amo, s'havia allunyat unes passes i pixava contra la soca d'un lledoner. Don Rafel va contemplar els màstils dels vaixells atracats al moll. No en percebia el balanceig però se'l va imaginar. Des d'on era podia veure el carrer Ample i casa seva i també el niu de donya Gaietana. Sa senyoria va tornar a sospirar i va fer derivar els pensaments cap a un altre cantó perquè era molt dur reconèixer-se un mateix que estava enamorat d'una nena, com si diguéssim. A la seva edat. En la seva posició social... Va consultar el rellotge amb dificultats, ja que s'entestava a no dur ulleres. Si tornava xino-xano cap a Barcelona hi arribaria a temps per trobar-se amb el doctor Dalmases a la sortida de l'Hospital. Va aixecar el cap: començava a ploure.
La noia va conèixer el seu marit prop del castell que hi ha al cim de la muntanya i va ser precisament allà on el van afusellar. Uns anys més tard —un cop superat un llarg procés d'humiliació burocràtica— li van concedir el dret a una tomba (els ossos autèntics eren a la fossa comuna) situada a pocs metres del lloc del crim, en un racó del cementiri. La noia, que actualment és una anciana amb dues llibretes d'estalvi i varices, hi puja de tant en tant per contemplar —per dir-ho d'alguna manera —el paisatge. En primer pla, les tres xemeneies. Més enllà, la boira. Vista cansada, va diagnosticar l'oculista. Més que cansada, tipa, va discrepar ella. Tipa de confondre el portal de casa amb el de l'edifici del costat i les monedes de duro amb les de vint-i-cinc. Tipa d'haver-se d'amorrar a la fotografia per reconèixer l'home que, fa tant de temps, la va seduir a tocar d'on ara hi ha un palau d'esports dissenyat per un japonès.
Altres indrets de Barcelona: