Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Al Camp de la Bota, s'hi van afusellar 1.717 republicans. Era a la platja, entre els termes municipals de Barcelona i Sant Adrià, molt a prop de la desembocadura del riu Besòs. Aquest indret va desaparèixer arran de les obres d'urbanització fetes amb motiu dels Jocs Olímpics del 1992 i el Fòrum Universal de les Cultures del 2004. Concretament ocupava l'espai de la gran esplanada que hi ha al costat de la depuradora d'aigües i del palau de congressos.
S'hi ha dreçat un monòlit en memòria de les víctimes de la repressió franquista. Els republicans hi eren traslladats des de la presó Model de Barcelona, normalment en grups d'unes vint persones. Allà els esperava un piquet de la guàrdia civil, que els col·locava davant un mur de pedra que hi havia a la platja (una escullera). Enfront del monòlit podem llegir el record dels trets dels afusellaments que Pere Ribot (Vilassar de Mar, 1908 – Girona, 1997), enviat com a vicari a Sant Adrià de Besòs, sentia des de la seva parròquia; dos poemes de Conxita Julià, datats en els primers anys quaranta, que mostren com vivien els veïns aquells afusellaments tan propers; dos fragments de Carrer Bolívia, de Maria Barbal (Tremp, 1949), i tres d'El metall impur, de Julià de Jòdar (Badalona, 1942), en què l'acció es desenvolupa en aquest espai.
El camió dels condemnats a mort
Hi ha unes roderes solcades al fang
que esbotzen la terra, punyint la clivella;
marquen la ruta de mort i de sang...
El Camp de la Bota. Allí s'hi afusella!
Recordo el camí que feia el furgó;
també alguna veu que d'ell traspassava;
i adés l'alenada que m'omple de por,
del baf de la sang, que el mar ofegava...
Quan arribava la calor anàvem a la platja. La Sierrita em guiava, travessàvem el carrer Llull, i sempre aterràvem al Camp de la Bota. Quan començava a trepitjar la sorra la veïna s'esbojarrava, corria, reia, i el Pepito es posava a bordar i s'hi tornava boig també, saltant al seu voltant, i la nena xalava.
Me'n recordo d'un dia que hi anàvem tot enraonant del que es deia sobre el que havia passat poc abans. Com a resultat, un jove havia mort a prop d'on vivíem. Les veus parlaven d'una baralla entre bandes i de mala sort, el cap del noi havia topat amb un cantell de la vorera. Finalment vam arribar a la platja. Així que ens havíem mig instal·lat a prop de l'aigua, la Sierrita va començar a deixar-se anar, patapam i a terra, que el primer cop em va espantar i tot. I abans de caure deia «pum» i ja la tenies tan llarga i grossa com era. Llavors em mirava, rompia a riure i s'alçava. Al cap d'un moment, tornem-hi. De seguida la Carlota va imitar-la i costelles a terra i riure. El Pepito bordava i saltava amb elles i, quan queien, es llançava a llepar-les. I no sabia què, però a mi no m'acabava de fer gràcia, aquella pallassada, mira tu. Perquè la Sierrita era d'aquelles persones que amaguen la por ben amagada i també les penes, així passen per valentes, però llavors no sé si jo ho sabia, això, ella sempre tan alegre i «cuando calienta el sol aquí en la playa», ja saps, llavors estava de moda, i la Sierrita vinga cantar i fer soroll, però vés a saber què pensava.
La Torva es va treure d'entre els pits una bosseta que duia enfonyada i, després de desembolicar-la amb molta cura, com si tingués por de trencar una peça de cristall, va allargar al Gabriel l'objecte que hi guardava. Una bala de fusell intacta.
—¿D'on ho has tret, això?
El pit de la Torva havia transferit la seva tebiesa a la dura llisor del metall i el seu contacte va produir un estrany i instantani efecte d'enervació en el Gabriel, com si les cames es neguessin a sostenir-lo i el seu cap fos a punt de rodar; de sobte, un esclat de sol declinant contra el bronze del projectil va fer que la seva mà es tanqués instintivament de cop per retenir la lluentor dins el puny, i l'energia recuperada d'improvís va tibar de nou el cos del noi amb un tremp desconegut fins aleshores. La Torva era d'aquella mena de dones que, en comptes de ficar-te la clau al pany del cor, t'hi fiquen una bala.
—Hòstia, noi, que n'ets, de tòtil! Del Camp de la Bota, ha sortit. ¿D'on, si no?
Ell sabia que el mític Camp de la Bota queia per aquests topants, però mai no l'hauria pogut trobar tot sol. La gent de La Farga no en parlaven mai, del Camp de la Bota. Ni tan sols el bocamoll de l'Avel·lí. A casa i al barri, era com si no hi fos, aquell espai de mort, però certs noms creuaven l'aire com ombres: Parra, Belmonte, Bernal, Quiles...
—Què, ¿véns amb mi o no? [...]
Nou anys! Si la Torva en fregava els divuit, la bala podria provenir d'algun afusellament dels primers anys cinquanta. Quan el pare de la noia devia trobar la bala, ja feia més de deu anys que s'havia acabat la guerra, i encara mataven gent legalment al peu de les barraques de cartró, tova i llaunes, a la vora de la mar: allí, a dues passes de la via del tren, a tres de can Girona i del dipòsit del gas, a quatre de l'estació de França, a cinc del centre de la Gran Encisera, cap al sud, o del passeig de Mar de la seva vila, cap al nord... [...]
Ell podia córrer força, però, a l'hora de fer una cursa a la platja del pont del Petroli amb els companys, no n'hi posava gaire, de voluntat; en canvi, el José Romero solia guanyar perquè a l'instant de sentir «ja!», sortia com una fletxa, el pit enfora i la barbeta fendint l'aire, esbufegant com un cavall de carrera mogut per l'únic afany de guanyar, sense cap pensament que el desviés de la meta desitjada. Ben mirat, al Gabriel, no el temptava guanyar curses.
—¿Què ens hi juguem?
—Ho sabràs si em guanyes...
La Torva va assenyalar al sud, cap a on s'aixecaven les barraques de teulades carregades de pedres.
—¿És allà on vius? —va preguntar el Gabriel.
—Sí...
—¿El Camp de la Bota...?
—Sí, el Camp de la Bota... —va dir la Torva mirant-lo fit a fit.
—No vull veure el Camp de la Bota.
—¿Te'n dónes de menys?
—Tant li fa, perquè tu no ho entendries —va dir el Gabriel girant-se cap a l'espigó.
—¿Què és el que jo no entendria? —va dir la Torva—. ¿Que et neguis a veure les coses tal com són? Ets tu, qui no ho entén, xicot. Aquí afusellaven gent des que tu i jo vam néixer, i a la nostra barraca he ajudat la meva mare a rentar un germanet mort. Plácido i Simón, diu que es deien els dos últims afusellats, però el meu germà no va arribar a tenir nom. En moren molts, de nadons, aquí, rere el mur on afusellaven gent. M'he despertat mil vegades de petita, en plena nit, sentint la sordesa dels trons que es confonen en un de sol, que unes vegades era de debò i d'altres es repetia aquí, al fons del cap. I també m'han despertat els plors dels nens afamats. Jo també he plorat de fam. ¿Vols fer la cursa o no?
De vicari l'any 1940 a Sant Adrià de Besos, una població en transició on cada vegada es parlava més en castellà, no sols per imposició, sinó pel fet que s'hi havien quedat molts refugiats de guerra i en començaven a arribar de nous des de Múrcia i Andalusia, que no entenien ni una paraula en català.
Aquestes circumstàncies m'obligaven, si volia complir amb el meu deure sacerdotal, a parlar-lo. Vaig aconseguir, però, que alguns d'ells comencessin a aprendre el català. Els més llestos eren els que l'aprenien de pressa; foren els que treballant fent de peons passaven a ser paletes. Tampoc no m'acostumava a sentir els trets del Camp de la Bota a l'albada, ja que em recordaven que uns homes que havien perdut la guerra morien a causa d'una sentència dictada per un tribunal de guerra.
Hi havia vegades que a la nit em deixava la clau i quatre instruccions per tenir cura del Noi i jo sabia que fins al vespre de l'endemà, adéu veïna. Quan tornava, recollia la clau a casa i portava fruita o torró o una joguina per a la nena. «No ho facis!, el Noi no m'entreté gaire i el Néstor rondina si deixes coses bones». «Digue-li de part meva que calli», feia, i em pessigava la galta. Pero llavors, semblava que li pesés cada paraula, era una altra, no estava per brocs, però, mira tu, no m'explicava res, on anava i què hi feia. D'aquells dies sense veure-la, jo em creia que venien les seves pessetes. Perquè sempre coincidia, m'hi vaig anar fixant. De seguida, després d'una absència, li venia gastar amb alegria. De la Sierrita, podria parlar-ne dies sencers i no me'n cansaria. En aquells primers temps del carrer Bolívia, jo no m'hauria cansat mai d'escoltar-la, perquè en sap un niu, d'enraonar, hi té un do, i llavors sempre em feia riure encara que contés sobre tristeses, injustícies o casos desagradables. De quan el seu pare va arribar a Catalunya, d'ella petita al Camp de la Bota, del barri, dels aprofitats. Ara, del que li semblava, no en deia res. I jo, m'hi conformava.
Altres indrets de Barcelona: