Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aquest monument, obra de l'escultor Agustí Querol i de l'arquitecte Pere Falqués va ser erigit el 1906, gràcies a una subscripció popular i és prova de la popularitat que aconseguí el dramaturg Frederic Soler, conegut també amb el pseudònim de Serafí Pitarra. La base és de pedra de Montserrat i l'escultura de marbre blanc.
En aquest lloc, s'hi poden fer diverses lectures. Primer de tot un breu poema del mateix Frederic Soler en què explicita quina volia que fos la seva sepultura. Per la seva banda, Jacint Verdaguer amb una quarteta, datada el 6 de juliol de 1895, palesava l'admiració cap al dramaturg i evidenciava el grau de popularitat que havia aconseguit, alhora que els moments de tensió que estava passant el poeta. Podem seguir les lectures amb un poema necrològic d'Àngel Guimerà, el seu gran competidor a la dècada dels vuitanta i noranta del segle XIX, i quatre fragments de les novel·les: Un amor a l'ombra de la pedra blava, de Lluís Permanyer; Les seduccions de Júlia, de Màrius Carol; El Jardí dels Set Crepúscles, de Miquel de Palol i El cel de l'infern, de David Castillo que, des de perspectives generacionals diferents, evoquen l'ambient de prostitució de locals com Cabales, Amaya i Sanlúcar situats darrera el monument o el dels carrers a banda i banda de la Rambla, especialment, als entorns de la Plaça Reial.
El taxi ens ha deixat en una vorera de la Rambla, on una placeta l'eixampla i va permetre d'enlairar-hi un monument al creador del teatre català, Pitarra. El pare es reconeixia fascinat per una escultura que sembla voler mantenir-se al marge de la munió de gent que sovint atrau i canalitza la Rambla, però al mateix temps en participa amb l'autoritat de qui sembla dir: jo m'he muntat aquí un altre escenari per observar l'espectacle de la realitat. El Roger no critica ni elogia 1'escultura; es limita a precisar que fou una manifestació típica del recargolament de la corba que tant agradava als modernistes, que pren tota la seva força a la peanya. M'ha fet gràcia de veure un vellet assegut prenent la fresca de la marinada. Quan ho he comentat al Roger, m'ha reconegut l'encert de l'observació: abans, conta, segons a quins carrers, hom trobava a l'hora foscant gent asseguda a la cadira que havien baixat al portal, tal com ho feien als pobles; la calor de l'estiu els obligava a fugir de la calda que tenallava les cambres asfixiants d'uns pisos petits com un sospir.
Pitarra dóna l'esquena a l'hotel Espanyol. Quan en Roger me l'ha mostrat, he sentit una fiblada al cor. I no pas per l'edifici, que és d'una lletjor aclaparadora, sinó per haver estat la residència dels pares cada vegada que tornaven a l'estimada Barcelona. Diu que conserva el mateix aspecte, però que l'ambient ha sofert una transformació divertida. Abans, el mateix bar restaurant que ocupa tota la planta baixa era ple de putes i de macarrons, però sobretot d'eventuals clients i de floreros. Com que no he entès el significat de «florero» me l'he fet explicar i he trobat que és una paraula deliciosa: quan als prostíbuls la mestressa observava amb disgust que hi havia massa homes que havien entrat al saló i que encara no s'havien «ocupat» (un altre mot formidable per donar a entendre que no havien triat), s'encarava amb ells, ja que n'hi havia que només volien mirar per excitar-se i prou, raó per la qual els anomenaven «floreros», i els feia fora. Aquell paisatge humà s'explicava per la proximitat d'una sèrie de cabarets i de bars per alternar. Em conta el Roger que la reforma de la Ciutat Vella ha transformat tota aquesta zona, on van introduir la Universitat Pompeu Fabra, amb l'esperança que aquesta injecció de vida jovenívola ajudés a refer un barri condemnat a ser el gueto de la droga. El canvi s'ha volgut fer sense violència i amb suavitat, raó per la qual els universitaris, no solament alumnes, sinó també professors, conviuen encara en aquest bar. M'hagués agradat de seure a la terrassa i sentir-me Pitarra de peu pla, amb aquest fons d'una Rambla que a hores d'ara no he pogut tastar. El que encara no he aclarit, i ho he de preguntar a la mare, és per quina raó el pare va canviar només un nom i aquest nom és el de l'hotel Espanyol, quan en realitat sempre s'ha dit Cosmos.
Un cop a la Rambla li va ensenyar el nou frontó, construït per albergar els partits d'exhibició de pilota dels Jocs Olímpics, i la va fer entrar a l'Amaya, un altre restaurant amb història, que va obrir les seves portes poc després d'acabada la guerra civil, tota una aventura perquè eren anys d'escasseses. L'arquitecte va demanar una tapa de xistorra fregida i un parell de gots de txacolí, recordant-li que eren matèries primeres impossibles d'entrar a Manhattan. La Júlia va acceptar l'oferiment; en realitat, havia decidit deixar-se portar pel seu amfitrió. No era tant un exercici de submissió com l'excitació per aquest viatge guiat cap al desconegut. Xavier va saludar l'empresari Ignasi Torralba, propietari de l'Amaya, i li va presentar la Júlia, com a «novaiorquesa de Barcelona que m'agradaria convertir en barcelonina de Nova York». Torralba li va dir que el seu restaurant havia aconseguit que gent tan diferent com Salman Rushdie, Ernesto Sábato, Leonard Bernstein o Christopher Lee comencessin a enamorar-se de la ciutat. I sense preguntar-ho, els va fer dur a la barra unes morcillas de Bilbao i uns pebrots amb xoriço, invitació de la casa, que es van acabar amb gust.
Una altra vegada al carrer, en Xavier li va explicar que les prostitutes del barri solien sopar sovint en aquest lloc amb clients adinerats, amb algun xicot amb possibilitats o, fins i tot, amb els seus macarres després d'una visita de la Sisena Flota. Això passava abans que la prostitució hagués passat en mans dels camells i abans que una legió de dones vingudes de països llunyans hagués canviat la geografia d'aquest ofici remot. De sobte, la Júlia va sentir que li agafaven la mà, i en Xavier la va dur fins a un portal, on podien veure's dos forats de la mida d'una moneda en un graó petit situat en un dels portals veïns.
—¿Saps qui va fer aquests forats? —li va preguntar l'arquitecte.
—No ho sé. ¿Potser hauria de saber-ho?
—No, dona. Pensava que ho deduiries. Aquests forats són el resultat de les llargues esperes de les prostitutes, amb les seves sabates de taló.
A la Júlia no se li ocorregué cap altra cosa que posar el taló d'un dels peus en un dels forats diminuts:
—¿Creus que si em quedo una estona aquí dreta, em demanaran el preu? —li va preguntar sense vergonya, cosa que només era atribuïble als efectes del segon vas de vi blanc que s'havia pres en menys de vint minuts.
[1] , Barcelona: Editorial Planeta, 2002, p. .
L'últim cant del poeta
Allí on tot lo món fa sombra a l'ona
on bufa el vent de la marina
i es veu al lluny de Barcelona
lo fondo port,
un clot caveu sota una alzina
quan seré mort.
A Frederic Soler en son enterro
Amb cent corones de flors
te'n veig anar d'esta vida;
tu te'n vas amb cent, de flors;
jo quedo amb una, i d'espines.
Davant de l'estàtua d'en Frederic Soler
L'embolcall que es descorri i caigui en terra
i que surti l'estàtua a rebre el dia.
Pàtria aquí el tens al fill de tes entranyes
que en tant tu hi sigues sobre el món té d'ésser.
Junta les mans i aclama'l, Catalunya,
i rams teixeix-li de llorers i roures;
que ell lo cor t'ha estremit llongues anyades,
i has rigut i has plorat quan ell volia,
i enllà dels rius i de les mars pregones,
ton nom hi ha dut glorificant ta llengua.
Davant jo avui de la marbrenca estàtua
veient per tot que és agraït lo poble
sobre els fronts enlairant la imatge augusta
d'aquell que un dia era sa carn mateixa,
a dins me sento el revolar de l'ànima
i un sant orgull me fa aixecar lo rostre,
i aplaudint al qui és viu per tots los sigles
victorejo a sa mare Catalunya.
Altres indrets de Barcelona: