Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Josep Santpere, actor, director, músic i empresari teatral, conegut com el Rei del Paral·lel i la seva filla Mary Santpere, vedette, actriu, cantant i comediant polivalent van ser dos artistes molt populars. La ciutat els va voler retre homenatge amb aquest original monument al bell mig de la Rambla obra de l'escultor Joan Bordes i dels arquitectes Òscar Tusquets i Carlos Díaz. Dos apunts de retrat de Jaume Passarell sobre el pare i un altre de Montserrat Roig sobre la filla ens donen prou elements que defineixen el tarannà d'ambdós.
Per damunt del comediant, hi ha el pare.
La comèdia, tot i semblar talment que la faci pel públic, la fa pels fills.
Fer comèdia li ha donat fama i li dóna diners. La fama la posa de recó, però els diners els transforma en pa per als fills.
De vegades, veient-lo fer comèdia, hom li nota una punta de tristesa.
Potser pensa que és molt trist haver de fer riure, tota la vida, al públic, per tal de poder pujar, bé i honestament, la família.
D'on va sortir en Santpere? Això, tant els qui normés el veieren treballar com els qui varen tractar-lo de prop no ho sabien ben bé. I tot té una explicació en aquest món. En aquest cas concret podem donar com a certa la següent: Ell era una mena de taujà que no donava gens d'importància a les seves coses. Per tant, no les airejava. Fou, doncs, per a molts, com una mena de rovelló teatral que va brotar al Paral·lel per generació espontània, com succeeix a les obagues dels boscos amb aquella planta sucosa. La gent assídua als teatres d'aquell indret el varen descobrir un dia, ben cuinat, a punt d'ésser engolit, primerament cantant sarsueles i després fent vodevil. Varen tastar-lo i el trobaren bo. S'hi varen avesar i la dèria de menjar bolets, això és, Santpere, allà al Paral·lel, entre aquell públic, va durar una colla d'anys.
Mari Santpere és enorme i maternal. Abstèmia, xerraire, és una naturalesa desbocada dins les nits boges de la menestralia i de la petita burgesia. Ha trobat el punt dolç entre el geni i la ridiculesa i sap riure's d'ella mateixa sense fer mal a ningú. Després ve la senyora Pigrau, l'altra cara de les nits boges, que es recorda dels pobres per Nadal. La senyora Pigrau és, aleshores, una senyora de l'Eixample, que diu coses verdes sense esqueixar-se, que no ensenya més enllà del turmell de la paraula. Darrera d'ella, l'ombra d'en Josep Santpere, artista que s'enamorà de Barcelona, com avui ho ha fet la seva filla. Sentimental, la veu rogallosa s'entendreix quan enfila records; però cal, sobretot, centrar-nos en els ulls de la Mari Santpere, és allí on ella no és capaç d'amagar res, ni amb la paròdia ni amb la comèdia. S'esvaneixen aleshores la digna senyora Pigrau i la cabaretera de bastaix i ens trobem amb una dona que ha tingut la sort de triar el seu destí.
Altres indrets de Barcelona: