Palau de la Música

Autor: Jaume Bofill i Mates
Obra: Somnis, dins Obra poètica completa , 1983
Pàgines: 296-297

Somni III (fragment)

 

Tot d'una em crida pel meu nom, obrint el bec,

l'ocell, complimentós a tall de frare llec

que solemnitza més l'apoteòsic dia.

 

—Adéu-siau, Poeta, vós i la companyia!

 

—Oh tu, petit ocell! Jo só meravellat

que em parlotegis amb aquesta dignitat.

 

A punta d'alba m'has parlat com un novici

qui de sos mots allunya la pompa i l'artifici.

I encara em tornes a parlar! Des del matí,

saltironant de mes petjades pel camí,

has resseguit la meva penosa caminada,

celant el refrigeri diví de la tonada?

 

—Jo sóc un altre ocell. No sé de qui em parleu.

Tots els ocells tenim, però, una sola veu:

la veu de la fillada, la veu de la vellúria.

Tots els ocells som un de sol per la cantúria.

 

—Tots els poetes en fem un pel nostre amor,

i esdevenim pels homes anímica lugor.

Ara, que de les bèsties de la remota faula

conec el mecanisme intern de la paraula

i els trucs de cadascuna; ara que, pelegrí,

em só tornat més savi del veure pel camí,

vull exalçar d'amor les tímides sagetes

i vull cantar la santa vinguda dels poetes.

Vosaltres, els ocells, teniu el mateix vol,

el mateix cant, el mateix viure, com un sol

ocell qui es repetís, i vostre encuny perdura

invariablement. Nosaltres, vers l'altura

fixem el nostre esguard; mes, de cada ull al dins,

la llum es desgavella en munió de brins,

i té cada poeta, la flor de sos martiris,

d'una diversa tija del gran esqueix de l'iris...—

Autor: Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau
Obra: Memòries II , 1981
Pàgina: 204

Quaranta anys enrere, els Jocs Florals comptaven molt a Barcelona. A més del fet literari hi havia un interès polític i un interès social, i jo vaig afrontar aquestes coses amb la màxima teatralitat. No volia que em prenguessin per un poeta esquàlid, sinó ben nodrit, i de possibles. El meu pare, estovadíssim per l'èxit, no em negà res, i puc assegurar que el jaqué, el barret de copa, la corbata i els guants que vaig exhibir a la gaia festa eren de la més digna confecció.

Quan vaig recitar el poema al Palau de la Música, davant de totes les autoritats del país, i davant de tots els tips i de tots el famèlics de la gloria poètica, vaig notar immediatament que l'expectació era ofegada per una irreprimible escalfor de simpatia. Als meus pocs anys, a la meva veu — que gràcies a Déu sempre ha estat ben timbrada i entenedora — i a una certa traça declamatòria que venia cultivant des del col·legi, s'hi afegia el to directe, colorit i popular del poema, i el públic, que és d'una docilitat de cera tèbia quan se li arriba al nervi, es desencarcarà amablement i se'm va fondre com el llard dolç. Jo sentia, a mesura que anava engegant els versos, com guanyava l'atenció de tothom i que allò no era la lectura d'una poesia corrent, més o menys bona, en uns Jocs Florals corrents, més o menys distingits; hi havia un fet humà; un caure en gràcia i una compenetració especial, que no es produeixen així com així.

L'ovació d'escandalós afecte i d'un entusiasme pur, que coronà la lec­tura, em mantingué eixordat. Els aplaudiments que es prodiguen a la poesia lírica pels públics reposats i clients d'un protocol mínim no tenen mai el frenesí que hom pesca al teatre, o en la borratxera dels combats polítics, però peten amb un so més net, més de consciència i més d'íntim agraïment; i puc dir que els que provocà el meu poema foren compactes i unànimes com pocs n'he sentits a la vida.

Autor: Joan Maragall i Gorina
Obra: Visions&Cants (Poesia completa) , 2010
Pàgina: 99

El cant de la Senyera

Al damunt dels nostres

cants aixequem una Senyera

que els farà mes triomfants.

 

¡Au, companys, enarborem-la

en senyal de germandat!

¡Au, germans, al vent desfem-la

en senyal de llibertat!

¡Que voleï! ¡Contemplem-la

en sa dolça majestat!

 

¡Oh bandera catalana!,

nostre cor fes ben fidel:

volaràs com au galana

pel damunt del nostre anhel;

per mirar-te sobirana

alçarem els ulls al cel.

 

I et durem arreu enlaire,

et durem, i tu ens duràs:

voleiant al grat de l'aire

el camí assenyalaràs.

Dóna veu al teu cantaire,

llum als ulls i força al braç.

Autor: Josep Pla i Casadevall
Obra: Primera volada. Obra completa 3 , 1966
Pàgina: 399

Vaig anar molt sovint, en aquella època, al parc de la Ciutadella. Hi vaig aprendre algunes coses. Solitari, silenciós, totalment passat de moda, els barcelonins hi vivien d'esquena. Semblava que la ciutat s'allunyava del punt on havia iniciat la seva creixenca en l'època moderna. A l'hivern era el seu pitjor moment. Els arbres, despullats, deixaven veure les desferres de l'arquitectura de l'Exposició del 88, més aviat d'una amenitat molt relativa. Però a la primavera, amb els arbres florits, retrobava totes les seves anacròniques delicadeses. Petit, modest, enraonat, ni adotzenat ni fascinador, melrosat i discret, la quinta essència en el rengló dels parcs, del que jo suposava ésser l'esperit barceloní, presentava la nota curiosa de no ésser freqüentat pels barcelonins.

Autor: Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau
Obra: Obres completes. Poesia , 1962
Pàgines: 585 - 586

Cant I

 

Aire d'aquesta nit!

¿Quina sentida de rosa

hi ha en l'aire gelat que es posa

sobre el pols esfereït?

Ai, aire d'aquesta nit!

Dins la teva covardia

i en la gira del teu llit,

home nafrat de cada dia,

tremola el mot que el llavi no diria;

hi ha una estrella que anuncia dins

l'aire d'aquesta nit! Una estrella!...

Perquè l'escletxa que el cor veu,

i absoluta meravella

de la bellesa de la creu,

sols pot dir-la una estrella!

Tu i jo i els altres follament,

direm les coses quotidianes

del nervi i de la dent,

direm el nostre pensament

que vola baix, i que té ganes

de senyoria i nodriment...

Però l'estrella solament

tremoladissa i impalpable,

pot anunciar el neguit d'un naixement,

entre el bou i la mula d'un estable.

Que les trompetes i els timbals

i el llavi roig de gelosia,

cantin la glòria de l'or fals

i el collaret de pedreria.

Però el qui cerca l'oli pur

que el lliurarà de tot conjur,

mentre la infàmia es descabdella,

que aixequi el front totes les nits,

i es fregui els ulls adolorits,

i tingui fe per esperar l'estrella!

 

Autor: Joaquim Renart i Garcia
Obra: Diari 1918-1961 (I) (Volum I (1918-1920)) , 1995
Pàgines: 271-272

28 d'octubre 1919

Avui, primer concert de la temporada de l'Associació de la Música de Cambra. Fets dos figurins i amb la roba ben raspallada, hem sortit en aquesta nit de fred i vent que semblava talment de gener. No convida sortir, dèiem carrer de Claris avall, i, a més, amb tants anuncis de vagues i revolucions, la gent es retreu i els carrers semblen deserts. Sí, sí, arribem al Palau de la Música Catalana i era ple. Quanta gent! Jo no ho havia vist mai tan ple. Deu ser un exitàs econòmic per a l'Associació, perquè allí tothom hi va pagant i el benefici reverteix als mateixos associats en forma d'augment de concerts amb igual quota. Hi havia totes les dames i tota l'aris­tocràcia i totes les niñas bien i tothom qui a Barcelona figura o hi és conegut. Hi érem nosaltres! I encara no vam poder veure-la tota perquè haguérem d'anar a les golfes, vull dir a les escalinates de l'últim pis, des d'on la figura d'en Pau Casals, concertista, quedava quasi desapareguda si és que podíem veure-la entre caps, clatells i espatlles. Sols albiràvem la closca. Un concert molt bonic sense arribar al paroxisme de l'entusiasme. Molt interessant el programa i meravellós el violoncel de l'artista. Jo no l'havia sentit mai. Sols quan era alumne de l'Escola Municipal de Música i s'examinava d'aquella manera tan brillant que feia que els seus exàmens constituïssin uns concerts on el públic acudia ple d'interès i simpatia. Tocà ahir obres de Boëllmann, Sanmartini i Dvorák que foren molt aplaudides i millor tocades. És sabut ja que el violoncel d'en Casals, en Casalets, que li dèiem, és avui dia el primer del món i que tot en ell és bon gust, sentiment, expressió, dolcesa i vibració que al cor arriba.

Tothom qui hagués vist ahir la sala del Palau de la Música Catalana s'hauria impressionat amb l'espectacle i s'hauria fet creus que a la ciutat de les bombes, entre l'agitació ciutadana, ferida per vagues i revoltes, abocats a un conflicte gravíssim en vigília d'una vaga gene­ral que pot ser el caos i l'ensorrament, s'hagués aplegat per a un fi d'art tan nutrida concurrència que en aquells moments oblidava les misèries del llot per enlairar-se espiritualment. Decididament, Barcelona no pot morir.

Autor: Emili Vendrell i Ibars
Obra: El mestre Millet i jo , 1953
Pàgines: 26-27

Dintre d'aquell Palau, la llar pairal de la Catalunya lírica que el Mestre bastí de pedra en pedra per donar-nos l'herència d'un temple on aplegar-nos tots en una comunió artística, s'han donat a conèixer les grans obres dels més genials mestres i, per damunt de totes, les més belles obres, creació del poble immortal: aquelles cançonetes nostres que ens han donat tant de relleu arreu del món. I tot el Palau en queda impregnat, de notes i d'harmonies immortals! En cada pedra, en cada rajoleta envernissada de les que componen els mosaics de les columnes, de les parets i del sostre, n'hi ha una mica, d'aquelles harmonies entendridores! En cada rajoleta acolorida ha quedat una nota eixida de les nostres gorges incrustada com un brillant d'una muda sonoritat! A dintre el Palau de la Música Catalana tot canta! Tot vibra!

I per a complementar aquest temple de la Música no podia mancar-hi el gran orgue. L'instrument més litúrgic i més majestuós de tots els instruments. Quines mans més eminents han acariciat els teclats del gran orgue del nostre Palau! A tra­vés de les seves llengüetes han passat les polifonies més perfectes dels més grans polifonistes del món !

I tot, fill de l'esforç d'un home escollit per Déu, que amb la seva ànima exquisida i privilegiada purificava i donava relleu des de l'obra més modesta a l'obra més important i gegantina.

Millet! El miracle artístic fet carn! L'ànima sempre pura, posada, ben generosament, al servei dels esperits sensibles, per fer-los comprendre i estimar la música.

L'obra del Mestre, però —ja ho hem dit abans—, no hauria estat plenament aconseguida si no hagués estat, com ho fou, filla d'un gran amor! Que Déu li ho pagui! Que nosaltres mai no podríem ni sabríem pagar com es mereix el bé que ens ha fet!

Ja poden alçar-li els monuments que vulguin, les generacions futures; que el seu veritable monument serà sempre el Palau. Monument que ell mateix va alçar-se en vida.

Autor: Joan Oliver i Sallarès
Obra: Versions de teatre , 1989
Pàgines: 756-757

(Carrer de Sant Pere més Alt i atri del Palau de la Música Catalana, a Barcelona, a la sortida d'un concert. Plou torrencialment; llamps i trons.

Alguns assistents ressaguers hi han quedat assetjats per la pluja. Alguns transeünts hi han buscat sopluig. Hi ha, entre altres, la senyora fortuny i clara, la seva filla, vestides amb distinció, i martí jordana, molt ocupat a escoltar els altres i a prendre notes en una llibreta. Són les nou de la nit d'un dia d'hivern. Toquen hores a l'església veïna.) [...]

([Toni]Obre el paraigua i arrenca a córrer, però ensopega aparatosament amb roseta, la florista. La panera de les flors se'n va en orri. Un llampec enlluernador, seguit d'un tro, il·lumina l'accident.)

roseta. — Pasterada! Tot a can Taps! ¿Que té eissuis al clatei

aquet pera?

toni . — Perdoni... dispensi.

(Fuig corrent.)

roseta, recollint les flors i tomant-les a posar a la panera.—¿És aixòs lo que aprenen als col·lègits de pago? L'estapliment a la missèria! I amb el fangueig que hi ha! Aquesta sí que serà la nit del lloro! Tot per culpa d'un mec que mes valdria...

(S'asseu a terra, recolzada a la columna prop de la senyora fortuny i va arreglant i triant les flors. Té uns divuit anys; va malgirbada i bruteja, sobretot dels cabells. Porta un abrigot curt de mànigues, que li arriba just als genolls. Des­sota es veu una brusa d'un color indefinit i un davantal que havia estat blanc. El calçat és miserable. Però, amb tot, el seu rostre i els seus moviments són graciosos.)

senyora fortuny, interrompent-la.—No digui més impertinències, noia; que el meu fill ho ha fet sense voler.

roseta. — Òndia! Ves por on és fill de vostè! Dòs, goiti, ja podria pagar-me la mercancia avariada. Repari quina púrria de cla­vells! Perquè a mi no me les regalen. Tinc que retratar-me, ¿com­prèn el xesto?

(Fa el gest de pagar.)

clara. — Pagar-li les flors? Què s'ha cregut? Per què no anava més

amb compte.

senyora fortuny. — No siguis així, nena. Ella viu de les flors que

ven. Tens dos duros?

(clara forfolla de mala gana el portamonedes.)

Dóna-me'ls.

clara. — Ets de bona fe, mamà!

senyora fortuny. — Et dic que me'ls donis. (Dona els bitllets a ro­seta.) Té, noia, per les flors fetes malbé.

roseta. — Moltíssimes gràcies, i que Nostre Senyor elss hi conservi i elss hi umenti.

(Besa els bitllets i se'ls guarda en una bossa que porta lligada al cinturó.)

Autor: Josep Pla i Casadevall
Obra: Primera volada. Obra completa 3 , 1966
Pàgines: 376-377

I encara, si el Palau hagués estat una sala de concerts! Perquè el cas és que no ho era... Una de les primeres vegades que vaig anar al Palau hi havia un concert literalment fascinador: Beethoven per Kreisler i Pau Casals. L'audició de la primera sonata fou successivament interrompuda: primer per la campana d'una església veïna; després, pel carrer paral·lel a la sala passà un carro lent, amb una lentitud enervant, com si s'hi rabegés, un carro tan pròxim que semblà que passava pel mig de la sala; després, d'un pis immediat se sentí la cançó desaforada d'una raspa que rentava els plats — era primavera avançada i llavors de les minyones en deien raspes — després, encara, se sentí repetidament cantar un gall: perquè els galls casolans i de balcó de Barcelona canten de dies i de nits, com tothom sap. La darrera part del concert fou literalment esmicolada pels moviments, botzines, clàxons, démarrages, frenades i canvis de marxa d'in­nombrables cotxes, ja aparatosos però molt primitius i sorollosos, situats pels voltants del Palau i que es preparaven per rebre i transportar els seus propietaris.

Aquests sorolls exteriors, ignominiosament presents a la sala, converteixen en ridícula la pretensió dels crítics, diletants i persones delicades, segons la qual el públic ha de guardar un silenci religiós i absolut. Converteixen a més a més el reglament que obliga a tancar les portes durant l'audició en lletra morta. És — sospito — ridícul escoltar música en un local tancat, hermèticament tancat, i tenir la sensació de trobar-se, en sentit literal, al mig del carrer.

 

Autor: Sergi Pàmies i Bertran
Obra: La gran novel·la sobre Barcelona , 1997
Pàgina: 136

Hi ha edificis que provoquen reaccions sorprenents entre els transeünts. Les comissaries de policia, per exemple. Quan hi passen pel davant, els vianants solen canviar de vorera. Alguns ho fan per prudència i amb discreció. Te­men que, víctima d'un atac, el sentinella de la porta premi el gallet del subfusell i comenci a disparar indiscriminadament. O que exploti un cotxe-bomba. Una minoria es nega a aproximar-s'hi per raons ideològiques: un familiar torturat o una mala experiència en el tràmit de renovació del carnet d'identitat. El dispensari antituberculós és un cas diferent. Els que n'ignoren la funció passen de llarg sense immutar-se. Els que no, procuren allunyar-se'n al més ràpidament possible i, quan arriben a la cantonada, tussen o s'escuren la gola. De tots els edificis, l'efecte més espectacular és el que produeix el Palau de la Música. Els que s'hi acosten s'aturen per contemplar el grup escultòric que de­cora la façana i, de cop i volta, senten la necessitat irrefrenable de taral·lejar alguna melodia.

Autor: Josep Carner i Puig-Oriol
Obra: Obres completes. Poesia [Carner] , 1957
Pàgina: 137

Cançoneta incerta

 

Aquest camí tan fi, tan fi,

qui sap on mena?

És a la vila o és al pi

de la carena?

Un lliri blau color de cel,

diu: -Vine, vine-.

Però: -No passis! -diu un vel

de teranyina.

 

¿Serà drecera del gosat,

rossola ingrata,

o bé un cami d'enamorat,

colgat de mata?

¿És un reeer per a adormir

qui passi pena?

Aquest cami tan fi, tan fi,

qui sap on mena?

 

¿Qui sap si trist o somrient

acull son hoste?

¿Qui sap si mor sobtadarnent,

sota la brosta?

¿Qui sabrá mai aquest matí

a què em convida?

I és camí incert cada cami,

n'és cada vida.