Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El nom de la plaça prové de la fita o pedró que assenyalava la confluència dels camins que, venint de Montjuïc i del Llobregat, duien a la ciutat, l'un cap a la Portaferrissa (carrer del Carme) i l'altre cap a la porta de la Boqueria (carrer Hospital). Ara és un conjunt heterogeni d'edificis de diferent època, la major part del segle XIX. El centra una font monumental barroca dedicada a Santa Eulàlia, patrona de la ciutat, i les restes de la capella romànica de Sant Llàtzer.
És un indret que possibilita diverses lectures: el fragment de les memòries de Narcís Oller (Valls, 1846-Barcelona, 1930) en què recorda com la castanyera que posava en la plaça promociona la novel·la; l'episodi revolucionari narrat per Joan Pons i Massaveu (Barcelona 1850 – 1918) que té per marc la plaça i els carrers llindants, com el de la Cera; un fragment de Plaça dels Àngels, de Rafael Vallbona (Barcelona, 1960) que denuncia la intervenció agressiva que l'ajuntament ha fet al barri amb els nous plans urbanístics i, finalment, un fragment d'El desertor en el camp de batalla, de Julià de Jòdar (Badalona, 1942) que evidencia una visió aèria d'aquest indret, malgrat no evidenciar els noms de la plaça i els carrers (Cera, Botella i Hospital).
Una de les proves d'això que amb més plaer he recordat sempre, és la d'haver vist el meu llibre, poc després de publicat, en mans d'una castanyera de la plaça del Pedró. S'estava la dona al peu de la seva torradora, molt intrigada llegint-lo. Agradablement sorprès de la troballa, vaig atansar-m'hi amb l'excusa de comprar-li una almosta de castanyes, i mentre em servia, vaig dir-li:
—Quin llibre més bonic llegiu!...
—Ah! —féu ella—, ho diu per les escobertes, oi? Doncs més li agradaria si el llegís, amb tot i el que fa plorar. Veurà, compri'l; en diuen La Papallona.
A l'embocar el Pedró, comprengué pels cruixits d'unes sabates que s'acostava tropa, i s'encauà pels carrerons de la dreta... Pensava en sa mare i en sa cosina, sa futura muller, i el cor l'emmenava vers el carrer de la Cera, on s'escaurien ambdues... Si tot ja era perdut!... Bé es veia prou!
A l'endinsar-se pel carreró sentí que l'anomenaven.
—On aneu, Quicu, per aquests mons de Déu? Vegé una porta mig oberta i es ficà a dintre. Encara no era ben closa que ja les bales d'una descàrrega hi assenyalaven son blanco.
—¿No veieu que pel carrer d'en Botella se les peguen amb una fúria de cent mil dimonis? —esclatà el botiguer, un dels socis de «La Idea», tot empentant en Quicu vers la cuina—. Anem, seieu... Reposeu-hi una estona... Veurem això en què para.
La dona del botiguer se contemplava en Quicu amb una ràbia que se l'enduia.
—També és dels teus?... També es dels teus? —remugà per fi, dirigint-se al seu home.
En Quicu s'hi decantà, esguardant-la amb enternits ulls, com demanant-li indulgència, i la dona, compadeguda per sa situació, afegí amb magnanimitat postissa:
—Mentre no ens comprometi!... Mentre no ens comprometi!... Tenen tan males puces, los sorges!
Pel carrer de la Botella el foc anava creixent i estenent-se fins als encontorns de Sant Pau.
—Bé s'ho podien haver guardat per un altre dia! —botzinà la dona, entenent-ho.
I com si a n'en Quicu li pogués interessar, li descrigué peça per peça, des de les sabates de xarol a la gorra amb galo d'or, lo trajo que havia fet fer a son hereu per anar a beneir lo ram, afegint-hi:
—Després de tant gasto, afiguri's!
—Mira't, d'aquí a diumenge, si Déu vol... —reprengué son home, conformant-la.
Passada una estona, en Quicu s'acostà a la porta. Escoltà, obrí un xic la fulla, tragué el cap al carrer... No s'havia enganyat... Parava el xàfec. Eixí al carrer, se despedí del matrimoni i s'aventurà pel barri. Lo «¿Quién vive?» d'un sentinella va deturar-lo.
—Que on anava?... Al carrer de la Cera.
—¿Para qué?
—Per una llevadora.
—¡Atrás! En la calle de la Cera hay un fuego. Reculà, ressortí mes vall i s'hi embocà sens reparo. Pel cantó no hi havia ningú... S'amorrà a l'androna d'una casa i... res. A pocs passos, una barricada mig desfeta... Més enllà, bultos..., bultos grossos..., altres barricades, potser... Com que los fanals eren apagats!
Pensà en sa mare, i tirà avant... Un brunzeig de bala eixida d'aquell embull d'ombres li fregà les orelles.
—Alto!... Sóc paisà! —esclafí, més arrambat que mai contra una porta.
Tragué el braç, l'espatlla aprés, aventurà mig cos tot seguit, s'hi arriscà tot d'una tirant al dret i, ja alçant la barricada, entengué que l'anomenaven.
Era en Segimon, son padrí polític, lo de les vetes.
—Apa, Quicu, apressa-t'hi, que els sorges ja tornen. Travessà el mur en Quicu, s'ajaçà darrera les llambordes, esbufegant de temps en temps i estirant-s'hi de braços, i explicà a n'en Segimon i demés companys, apareguts allí com a fantasmes, la crítica situació de Gràcia.
Dit o sentit això, tant se val, ens vam abraçar, i les nostres passes van buscar els carrers exactes on, de joves, havíem començat a caminar plegats. Però hi ha molts carrers del Raval que han desaparegut, molts portals enderrocats, moltes memòries íntimes fendides els darrers anys per l'excavadora de l'ajuntament a la recerca de la dignitat urbana, com si canviant les pedres velles per altres de noves canviés la pell del veïnat. Amb el que no pensen prou els polítics és que les ciutats les fan les persones, sigui brut o sigui trist, sigui pobre o sigui benestant el paisatge que trepitgen cada dia. I aquelles dues persones que ara caminaven sota un plugim fi com un tel de ceba, sense preocupar-se gaire per mullar-se, eren com dos arqueòlegs que buscaven amb afany retalls de records arrapats a les antigues pedres del Barri Xino d'abans, del Raval ara.
—Hi ha minuts de la meva vida que els voldria retenir per sempre i que mai no passessin —va dir la Mari.
—Com ara aquest? —vaig preguntar-li.
—Com ara aquest, com aquella nit que ens vam conèixer en sortir del cine, tu passejant tot sol, sempre sol, altiu, seriós, guapíssim. I jo una nena tonta, rient sempre per qualsevol ximpleria amb les meves amigues. I la pluja i el fred dels darrers dies de tardor, com avui.
Tot plegat delimita una cleda amb dues parts ben diferenciades; la part posterior, que es troba a uns cent metres del meu punt d'observació, abasta una placeta rodona, oberta rere un absis romànic, únic vestigi d'una església estroncada, l'antiga façana de la qual presideix una placeta amb una font al mig de quatre canons, daurats i coronats amb sengles caps d'angelots, rematada per l'estàtua d'una màrtir ("Regnant in caelis, vivat in cives") sobre un obelisc renaixentista sense elefant, el cap de la qual està més ple que mai de colomassa, potser perquè els irrespectuosos coloms acaben de descobrir les giragonses de la història en veure com trobaven sandàlies romanes del segle II, i com desenterraven dos esquelets del segle V, quan la civilització s'obria pas entre la sempre productiva incertesa laica o santoral. Com anava dient, la placeta rodona de l'absis, que s'oposa simètricament a la placeta de la santa, ofereix a la canalla inquieta un espai on poder jugar, com fèiem els menuts al nostre Campecico; les dones velades també hi solen fer comunitat, com quan les àvies del meu barri, cofades amb mocadors negres, s'aplegaven a la terrassa dels Pisos; i els homes s'aparten a conspirar a la porta, igual que els pacífics bevedors de ca la Cecília quan vivia el meu avi. Aquesta reclosa arcàdia urbana té l'entrada i la sortida pel carrer Butxaca, que, com he dit, tanca per dalt les branques de la Y; la part anterior d'aquest espai, que llinda amb la façana posterior del meu edifici, està separada de la placeta rodona per un mur en diagonal; és un quadrangle irregular on sobresurt una terrassa-jardí, amb molts testos de flors boniques i fils d'estendre roba, aixecada sobre el sostre d'un antic garatge, o potser taller mecànic, sota les finestres del qual s'obre el pati interior d'una casa que dóna al carrer Vilalegra, i que alimenta un ecosistema de trastos, plantes carnoses, aigües residuals i rosegadors audaços. Al si d'aquest panorama, la visió més bonica és la de la noia bengalí que estén la roba al seu balcó orientat a llevant, que dóna al carrer Cabilós, en paral·lel al meu, que es diu Flèndit; a vegades la veig que es passeja del braç de la seva mare lluint uns saris preciosos, com un de tons morats que sembla deixar caure al seu pas una pluja de margarides sobre el terra fatigat, o com un de blau marí brodat amb estels i mitges llunes refulgint enmig de la grisor de la roba estesa, o com un de verd pistatxo sembrat de fulles despreses d'arbres invisibles.
Altres indrets de Barcelona: