Plaça d'Espanya

Autor: Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau
Obra: Vida privada (Obres completes. Prosa) , 1986
Pàgina: 257

La plaça d'Espanya, nova de trinca, el dia que es va inaugurar l'Exposició va veure la humanitat multiplicada, com si els homes fossin formigues, o com si totes les formigues del país s'haguessin fet inflar per un inflapneumàtics i haguessin anat a robar les americanes i les faldilles dels establiments que en venen.

Aquell dia va ésser la lletra inicial d'un himne que semblava que no s'havia d'acabar mai. Era l'himne sexual i estomacal de Barcelona. Els murcians treballaven a les obres públiques amb un ritme de java. Els murcians, negríssims, suaven la medul·la i no tenien temps de pensar en vagues; els caps sindicalistes que s'havien escapat de les bales de Martínez Anido eren fora del país; els que deixaven pasturar per aquí es dedicaven a contemplar les cuixes del Paral·lel i a beure aigua amb anissos que els regalava el cap de Policia. Barcelona havia oblidat l'existència de les pistoles. Havia oblidat l'existència de la virilitat; només creia en aquells raigs policolors que engegaven cada nit des del Palau Nacional. Amb prou feines si la gent sabia el nom dels regidors i dels diputats provincials. Només sabia que manava en Foronda. En Foronda ho era tot, més que el dictador, més que el rei; en Milà i Camps i el baró de Viver feien el que a en Foronda li donava la gana. Tothom que tenia la pell una mica gruixuda i una esquena fàcil a doblegarse, podia rosegar alguna cosa. Tota la rapacitat troglodítica dels empleats d'Hisenda, dels coronels, dels policies i dels canonges, es manifestà amb l'impudor més vil.

Autor: Lluís Llort Carceller
Obra: Maleït Montjuïc , 2000
Pàgines: 153-154

Accedeixen al mig de la plaça creuant-la a la valenta entre l'espès transit. Travessen la gespa fins a plantar-se davant d'una porta baixa de ferro amb enormes reblons. L'interior del monument és petit, però suficient, com un apartament de la costa. L'Eduard ensenya a l'Esteve els detalls més interessants: una nevereta amb begudes, un televisor portàtil i un ràdiocassete, una taula de dibuix tècnic i un parell de cadires, una estufeta i un ventilador, els armaris on guarden quatre estris i els productes de neteja, com el clor per a l'aigua de les fonts, i la bassa interior on es filtra tota l'aigua. «El millor dia per prendre un bany és el dilluns, perquè és quan es fa la renovació de l'aigua», comenta l'Eduard. «I no em puc banyar avui?», demana l'Esteve. Es despulla i es fica dins la bassa. El fons és llefiscós, però l'aigua està molt fresca. Mentre ell pren un bany exclusiu, l'Eduard va fent quatre coses per justificar el sou.

Ara són dalt del pebeter. Un pebeter que durant els Jocs Olímpics del 1992 va fer una trista competència al de disseny que encara està clavat a l'exterior de l'Estadi. Unes escales costerudes els han conduït fins a un punt on la gent que passa pel carrer no et veu, perquè mai se'ls podria ocórrer buscar-te allà dalt; és la filosofia dels amagatalls portada a la pràctica. Potser per això, i perquè és un espia que no es queixa de viure a la intempèrie, allà dalt hi ha instal·lada una càmera que apunta a l'avinguda Maria Cristina. L'Esteve, tot i que és probable que no estigui connectada, evita passar-hi per davant. «Com que, en lloc de pasma –recordes Belchite, oi?- ara hi ha un hotel, fins i tot pots prendre el sol. De fet, el meu pare diu que abans també es podia, però devia fer més tall, no?», comenta l'Eduard. «Io? Des d'aquí? Els hauria fotut un pepino així de gran!», es violenta l'Esteve, indicant un diàmetre respectable amb els índexs i els polzes de totes dues mans. Després de prendre una estona el sol, l'Esteve baixa, buscant l'Eduard i alguna beguda. «No teniu cervesa?», s'emprenya. «Està prohibit, les assegurances laborals... ja saps», justifica l'Eduard. «Coions, moltes coses estan prohibides i tots les fem...», raona l'Esteve. «Ja, però si es presenta el meu pare...», es queixa l'Eduard. L'Esteve s'adona que avui deu ser el dia internacional dels nens cagats de calces per culpa dels pares. «No pots posar música? O també està prohibit?».