Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
En una de les voreres del pont que enllaça l'avinguda de l'11 de Setembre amb el carrer major de Mercabarna, podem trobar el lloc per fer algunes lectures lligades amb aquesta expansió urbana i de serveis cap a les zones abans hortícoles del delta del Llobregat. El primer text, d'un conte de Francesc Serés, narra l'arribada d'un camió amb fruita fresca de l'horta de Lleida per ser venuda al Mercat de Fruites i Hortalisses. Un segon text pot ser un fragment de l'Última oda a Barcelona, de Lluís Calvo i Jordi Valls, que amb sarcasme i una imatgeria molt moderna, tracten de la mort de bones extensions del delta del Llobregat al servei de les infraestructures i els grans polígons industrials. I, finalment, llegirem l'episodi final d'Amor idiota, de Lluís-Anton Baulenas, que s'emmarca en aquests espais deshumanitzats de la Zona Franca.
Ja no em queda res de tot allò, però jo hi era, ho sé que hi era, amb ells, jo anava amb ells cada dia dues vegades, des de Mercabarna a Lleida, de les naus a les naus, de camió en camió. Jo hi era, jo hi era amb ells, anava assegut al seient del costat, ara pujava amb l'un, ara amb l'altre, acabava de lligar els palets i els elàstics de la vela i, quan pujava a la cabina, sabia que tenia dues hores d'autopista, dues hores de descans fins a arribar a Lleida o a Mercabarna.
Als semàfors, vaig estar temptat de donar la volta per anar a veure si els pavellons de la fruita de Mercabarna encara eren allà, potser és l'única cosa que en queda, i qui sap si fins i tot això ha desaparegut, no hi he volgut tornar. Va ser allà mateix que tot va passar, ara hi ha una rotonda, i és impossible de reconèixer, quan hi superposo les formes antigues sembla que no pugui ser. Abans només hi havia un carril en cada sentit, una carretera estreta, plena de pedaços i, al costat, un solar enorme ple d'herbassar i deixalles, d'esbarzers i de restes de runes que, només al fons, les canyes de la vora del riu començaven a fer desaparèixer. El solar anava guanyant més pendent a mesura que el pont s'acostava al riu, un desordre de sorra, ciment i canyissars que es perdien en el llit del riu, brut de residus de tota mena, ratat aquí i allà per maquines que treien repèls de terra i munts de grava. Una vegada, després d'un parell de dies de tempestes, el vaig veure baixar crescut, feia goig veure aquell cabal marró, arrissat i insòlit, que semblava que volia arrencar el pont i netejar-ho tot. Però no res, un parell de setmanes després tot tornava a tenir la mateixa fesomia.
Era allà mateix, al costat de la carretera, on s'asseia. Els camioners que feia més temps que hi passaven deien que l'havien vist sempre, que era boig. El captaire aprofitava les hores de més trànsit, quan tot s'embussava, per passar pel costat de l'un i de l'altre, repetint una lletania incomprensible que acabava amb la mà aixecada cap a la cabina. N'hi havia, ho podies veure si sortia per la dreta, que li donaven alguna cosa, una llauna, una ampolla mig buida, un bocí d'entrepà, el que fos. Jo solia guardar alguna peça de fruita que ell agafava sense gaire convicció i que agraïa sempre amb el mateix xiscle. Diria que el veig, caminant, passant per sobre de les rotondes, pel mig del pont nou, amb la caçadora negra plena de rosegons, de bosses de plàstic amb les restes d'un àpat o un altre, sembla que el veig passar pel ramal nou a buscar els tubs que li feien d'aixopluc. Vaig pensar en ell mentre creuava el riu, més d'una vegada l'havia vist caminant pel llit sec i sense cabal, com si busqués alguna cosa o, en altres ocasions, dalt de tot dels turons, sota els rètols publicitaris que ara han canviat de lloc. Caminava entremig de les cues dels camions, recordo que passava entre els dos carrils demanant amb aquella veu inintel·ligible que el soroll dels motors i dels frens no deixava arribar a la cabina, o caminant pel voral de la carretera, resistint els embats de l'aire que movien els camions, com se li inflava la caçadora, hivern i estiu, el moviment dels cabells i la barba, els pantalons... Els dies de pluja no es movia de dins dels tubs, renegrits de les fogueres que encenia durant els mesos d'hivern.
Et miro i sembles una espurna del vell riu.
Just aquí, Francesc Serés va recollir les claus,
encara les guarda, les té totes dins d'un pot de vidre.
El captaire s'assembla a mi,
estès entre jonqueres i brutícia.
Mira'm: sóc un producte càrnic
que travessa el pont del Llobregat,
camí del Prat, amb la llum del sol que reverbera
i m'enlluerna. Llavors abaixo la cara humil,
sedimentat pels millors anys de la meva vida,
i respiro les extenses carxoferes dels marges.
Al delta s'acumula la mort,
la nostra i la dels vells germans.
Les alberedes són un ventall
amb dues cares: blanques-verdes.
I les sèquies esperen l'aigua fosca
darrere el calze de la tarda a sol ponent.
Carretera de la Marina, aquesta és l'horta admirada
de Virgili, com els qui que tornen de la ciutat a la llavor
primigènia, a la llar del Tivis, a Can Joanet.
Altres indrets de Barcelona: