Sala de Joaquim Borralleras

Autor: Josep Pla i Casadevall
Obra: Retrats de passaport (dins Obra completa 17) , 1970
Pàgines: 403-404

La tertúlia a què faig referència es reunia a l'Ateneu Barcelonès, sobre el jardí, i era separada per una mampara de la que presidia el doctor Quim Borralleres. A l'estiu, els dies de molta calor, l'envidrat que separava les dues tertúlies s'obria de bat a bat per refrescar el local. I llavors arribava que les dues tertúlies quedaven pràcticament foses en una sola reunió considerable. És per aquesta raó, merament climatològica, que els qui tinguérem l'honor de fer companyia a Quim Borralleres entre els anys 1919-1929 podem també afirmar que prenguérem cafè alguna vegada amb el senyor Guimerà.

Tinc la impressió, de tota manera, que els dos cercles no arribaren a compaginar. La tertúlia del gloriós dramaturg estava formada per persones molt distingides, molt ben vestides, generalment de l'estament comercial. Era una tertúlia de tòpics, de llocs comuns, absolutament convencional. La del costat era una cosa molt diferent: s'hi practicava el lliure examen més absolut, hom s'hi manifestava en la més autèntica i segura llibertat. Algunes opinions emeses per diferents persones de la nostra penya en dies de desaparició de mampara no foren del gust d'alguns assistents a la del costat, i així arribà un moment en què es plantejà el problema de saber si el millor encara no era mantenir l'envidrat immòbil i tancat. Eren dues coses, en definitiva, separades per un segle de distància.

Autor: Jaume Passarell i Ribó
Obra: Cent millors ninots i una mica de literatura , 1930
Pàgina: s.p

Dr. Borralleres

 

A l'Ateneu, totes les tardes, de dos quarts de tres per amunt. A l'Ateneu, igualment tots els vespres, de les deu del vespre en avall.

El Dr. Borralleres és el president nato de les penyes d'intel·lectuals desvagats de l'Ateneu, que és la que dóna la pauta o l'orientació a seguir en totes les qüestions d'ordre intel·lectual, artístic o polític que es produeixen al país.

Aquesta feina —la de presidir-les— a primer cop d'ull no té importància. Si us ho mireu bé, notareu que requereix molta cura, i una gran diplomàcia. Es tracta d'ateneistes, gent cultivada, espiritual i aferrada al propi parer.

No és allò que, en últim cas, hom pugui fer callar la reunió amb un cop de campaneta autoritària. No. Es tracta de lligar voluntats, de suavitzar asprors, de fer valer la pròpia simpatia, convertint-la en un element d'autoritat en els casos delicats, i finalment de fer venir bé a tothom amb allò que sense l'autoritat moral del president, qui sap si hauria derivat en una baralla de galls.

Aquesta feina l'acompleix el Dr. Borralleres a bastament i a gust de tothom, fins dels seus mateixos companys de la penya que presideix. Què voleu més?

Ultra aquest càrrec important, el Dr. Borralleres exerceix el de cònsol estiuenc de Prats de Lluçanès. I no es limita pas a ostentar el càrrec entre els amics. El doctor l'exerceix amb una gran bona fe. El ciutadà d'aquell poble que passa una marfuga, sap on anar a trobar acolliment. El que necessita quelcom urgent que només es pot trobar a Barcelona —encara que es tracti d'un específic—, sap que, avisant-lo, cuitarà a proporcionar-li'l.

No sabem si també intervé en qüestions de matrimonis desavinguts. Si ho fes, estem segurs que els arreglaria.

Naturalment, amb aquests dos càrrecs, el Dr. Borralle­res no té un moment seu.

Autor: Lluís Capdevila i Vilallonga
Obra: De la Rambla a la presó , 1975
Pàgina: 271

Joaquim Borralleres era un home de rostre pàl·lid i hermètic, d'ulls que ja tenien bosses, de mirada apagada. El seu somriure tan sols era un esbós de somriure. Feia l'efecte d'un home que s'avorreix per tot arreu: a l'Ateneu, al teatre, al cafè, a la taula, al llit. Et semblava, tal vegada perquè no hi tingueres un tracte massa seguit, un home fred —¿fred per timidesa o per indiferència?— sempre un xic al marge dels altres. D'una gran correcció, de moltes i bones lectures, tenia el bon gust de mai no actuar en divo, paper que deixava als seus companys de «penya», sobretot a Pujols. (El juliol de 1939, data gloriosa, el retrobaràs després de molt temps de no veure'l. Ben vestit com sempre i no disfressat de proletari com molts, alguns falsos senyors, ho haurà perdut tot gràcies a la beneiteria demagògica de certa mena de galifardeus que sempre agafen el rave per les fulles i, com si no hagués passat res, serà l'home fred i apagat de sempre. Ni un plany. Ni una protesta.) D'ell no en saps cap malifeta, cap bandarrada, cap vilesa, i això és el millor que podem saber d'un home, amic o no amic.

Crec que era metge, però no sé si exercia. Em sembla que no. Fred amb tothom, també ho era amb les dones. En elles, no obstant això, feia mol­ta impressió. Amelia Meyer, una de les de més luxe, n'estava enamorada.

Autor: Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau
Obra: Memòries II , 1981
Pàgina: 82

A l'Ateneu, vaig anar de dret a la penya de Joaquim Borralleres, de la qual coneixia elements, perquè, abans de ser soci, Valeri ja m'hi havia portat i ja havia fet la meva propaganda. Fou la nostra penya una expressió d'aire més o menys intel·lectual que a Barcelona aconseguí un pes considerable. Moltíssimes coses i esdeveniments de tots els ordres, que la gent del carrer ni remotament no podia suposar com es maquinaren, on s'engendraren ni d'on sortí la idea inicial, és seguríssim que va­ren tenir l'arrel en la nostra penya.

La seva característica fou una especial flexibilitat a incorpo­rar nous elements, mantenint un nucli que gairebé sempre vàrem ser els mateixos. Amb el temps s'hi anaven afegint adeptes nous, que al cap d'una temporada se'n desprenien i eren substituïts per altres, però també es donava el cas dels qui s'adaptaven, dels qui descobrien una vinya espiritual en el nostre cercle, i aquells ja no se'n movien més.

Arribà un moment que en la vida de Barcelona la nostra penya va produir un cert respecte, i fins un cert pànic, a perso­nes que s'imaginaven qui sap què referent a les nostres pacifi­ques activitats. Davant d'un projecte o d'una idea qualsevol, o d'una maniobra política, algú es preguntava: "Què dirà la penya de l'Ateneu?" I, encara que a l'Ateneu hi havia diverses penyes —la dels vells (que fou la mateixa que es reunia al Con­tinental amb el nom de la del Santo Sepulcro), la dels metges, la dels advocats, la dels ni carn ni peix, i altres més—, quan es deia la penya de l'Ateneu la gent es referia a la nostra.

Autor: Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau
Obra: Memòries II , 1981
Pàgines: 83-84

És evident que Quim Borralleres, judicat amb el criteri de qualsevol senyora de sa casa, fou un pèssim ciutadà, que se n'anava a dormir a la matinada i es llevava a migdia; que amb prou feines li tocava el sol; que es passava l'existència seient, xerrant i fumant; que al vespre començava a tastar la beguda i que passada mitjanit, potser en portava un excés; que no practicava cap religió; que si convenia renegava com un oriol; que no feia vida de societat ni enviava rams de flors a ningú; i que, relapse de la més negra solteria, vivia sol com un mussol, en un piset del carrer del Bisbe; un piset sense presentació, on solia encauar-se fastiguejat de tot i amb una mena de problemes mo­rals i sentimentals, gratuïts per a qualsevol persona de païdor corrent, però que a ell el torturaven i el perseguien sempre, com un gran vol de rates-pinyades.

Quim no tenia ni germans ni cosins ni parents de cap mena;

fins als trenta-vuit anys va viure més aviat curt d'armilla, pendent de la gasiveria del seu pare. Aquest progenitor seu era un vell raríssim que, havent fet la seva joventut a Cuba, on s'establí de sastre, es retirà molt aviat de l'ofici i vingué sobre aquest país arrossegant la sòrdida  existència de l'usurer. Quim fou el fruit tardà del matrimoni del singular sastre, el qual, després de veure morir un grapat de criatures, pogué pujar la darrera de totes, el nostre Quim, a qui, per aquells misteris de la biologia, no va sortir mai el pèl a la cara.

Ara bé, el lector pensarà que una mena de subjecte com aquest Quim, el qual, vist de portes enfora, no em queda més remei que descriure en la forma que ho he fet, si no era indesitjable no podia oferir gran cosa com a subjecte de virtuts i de bons costums, i jo surto al pas del lector i afirmo rotundament que, per una d'aquelles raríssimes i imponderables paradoxes, Quim Borralleres fou la criatura més neta de cos i ànima, més íntegra, més noble, més desinteressada, mes abnegada, menys falsa, mes sincera, mes comprensiva, més enamorada de les coses nobles, més abominadora de les mesquines, més servi­dora d'un ideal i més fidel al seu poble i a la seva ciutat, més amiga dels amics, més justa en el consell, més sol·lícita en la desgràcia, més constant en la companyia i, en una paraula, la més moralment estimable que jo hagi conegut mai dins 1'emmidonada convivència de guineus i de conills porquins, que constitueixen la base de les societats humanes. Ho fou tant per damunt del corrent, que estic segur que abans d'ell no es donà en aquest país un exemplar de la seva justa categoria, i, tal com van les coses, és gairebé impossible veure'n sortir un de nou que, ni de lluny, pugui contrapuntar-se-li.