Sant Pere de les Puel·les

Autor: Dolors Monserdà i Vidal
Obra: La fabricanta , 1992

Poques iglésies hi ha a Barcelona, i en particular aleshores, en què no s'havia ni tan sols pensat en fer l'actual restauració, com l'antiquíssima de Sant Pere, per a recloure l'esperit davall d'aquella aclaparadora nau de pedra llisa i negra, i molt més en aquella hora matinal en què els temples, sense funcions i sense el moviment de la concurrència que més tard hi acudeix, se presenten amb tota sa austera severitat. Ben ferma en sos propòsits, l'Antonieta obrí la porta, prengué l'aigua beneita i es trobà completament a les fosques. La naixenta claror del sol no arribava pas a trencar la boirosa negror d'aquella iglésia sense finestrals; per lo que, a l'entrar-hi, sols vegé les llengüetes d'or dels dos ciris de l'altar major, essent precís avançar un tros endins per a què sos ulls, ja un xic acostumats a les tenebres, comencessin a distingir la taca blanca de la casulla del sacerdot i el roquet de l'escolà, los llargs graons del presbiteri, l'encontorn dels ennegrits altars, los rengles de cadires i la silueta de les comptades persones que, amb trajos tan foscos com tot lo que les rodejava, oïen devotament aquella missa matinal.

 

Autor: Josep Pla i Casadevall
Obra: Tres guies (Obra completa 30) , 1976

El romànic de Barcelona és a Sant Pere de les Puel·les, a Sant Pau del Camp, a les capelles de Sant Llàtzer, d'En Marcús i dels Templers i en els vestigis que resten al Palau Episcopal. Sant Pere de les Puelles és el temple cristià més antic de la ciutat. A la base del conjunt arquitectònic de Sant Pere de les Puelles hi ha una església carolíngia dedicada a sant Sadurní i s'hi troba adossat un temple que manà erigir el comte Sunyer, dedicat a sant Pere. El conjunt fou destruït per les invasions musulmanes posteriors i reconstruït més tard; llavors els dos temples quedaren dedicats a sant Pere. Reformat a l'època gòtica i durant el Renaixement, incendiat l'any 1909 i l'any 1936, amb les restauracions que seguiren, no resten sinó alguns detalls isolats, alguns vestigis, de la seva venerable antiguitat. El claustre romànic fou destruït el segle XIX.

Autor: Mercè Sala i Vidal
Obra: Cloquers i merlets , 1985

Sant Pere de les Puel·les

Antany fora la ciutat,

Sant Pere de «Les Puel·les»,

vivies les hores belles

deis estels i el salm pausat.

 

Però un temps molt dissortat

van colpir-te foc i estelles;

les nobles humils donzelles

van morir en el lloc sagrat.

 

Ara el temple cada dia

ens recorda la fe pia

de les monges del convent.

 

Si exhaurida és la clausura,

la pregària perdura

dins l'ombrívol monument.

Autor: Jacint Verdaguer i Santaló
Obra: Poesia dispersa (dins Poesia 2. Totes les obres IV) , 2006

A la mort d'en Rafael de Casanova (Fragment)

Morir és viure.

Tres mesos feia ja que cada dia,
al despertar-se la ciutat comtal,
los camps que abans solien proveir-la
veia de baionetes eriçats:
lo mur de pedra, sa defensa, veia
dins d'un altre de ferro engabiat.
Morir deu sens remei la noble víctima
o donar-se al que en busca d'ella va.
Mes, això pla, donar-se! Era la roca
que del pèlag enmig aixeca el cap,
adormida a sos brams i de ses ones
al batre coratjós i acalorat.
Si tenia Berwick reguitzells d'homes
i boscos d'armes per a dar l'assalt,
tenia ella la invicta Coronela,
que si bé no era d'homes un grapat,
per un Berwick cada un valgut hauria
i valia per tots son capità,
son capità, l'il·lustre Casanova,
que en la Sala de Cent havia jurat
fer de la plaça una flamant Numància
abans que d'ella un sol rajol donar.
Un jorn de maleïda recordança
al peu de la muralla ressonà
l'espinguet d'un clarí que de Berwick
cridava l'host terrífica a l'assalt:
i dels morters tronants al terratrèmol,
d'obusos i canons enrogallats
a l'ardenta i mortífera alenada
que el camí anava d'aire netejant;
amb la fam que la presa los donava,
amb la feresa que sol dar la fam,
en esquadrons arrenglerats tirava-s'hi
d'Espanya i França lo poder plegat,
al peu de la muralla, per estendre'ls
a rengleres lo ferro català,
per fer de rampa als que al darrera seu
hala! hala! s'hi anaven abocant,
als crits de «Visca el Rei! A Barcelona!
Mori qui mori! A dalt i fora...! A dalt!»
Ja dalt varen pujar! Lo crit de «És nostra!»
sonà, per fi, en la cortadura real,
i pujar-se-n'hi veia Barcelona,
llestos com si els vinguera de pla a pla,
als soldats de Berwick, dalt a la cima
la bandera real fent tremolar. [...]

 

Autor: Jacint Verdaguer i Santaló
Obra: Poesia dispersa (dins Poesia 2. Totes les obres IV) , 2006

A la mort d'en Rafel de Casanova (fragment)

 

D' «Enrere!» però tost lo crit ressona,

i a son màgic accent enrere van,

dintre d'un rotllo de feréstecs núvols,

vegent que arriba ja el del temporal,

i de bona arribada ja sentint

en sos avenços rastrejar lo llamp.

En Casanova és, que feia estona

vetllava on l'estranger donàs de cap,

d'una rua de frares i de nobles

patricis per rebatre-s'hi al davant.

Veieu-lo allà dalt del fortí! mireu's-el!

fer, esbalaïdor, desesperat,

envestí als de Berwick! Ses llambregades

de la tigressa semblen, que en son cau,

on son cadell endormiscat reposa,

una rua de llops ha vist entrar.

I com a tal s'hi tira! Lo seu sabre.

d'estendre i escapçar assedegat,

ja fins pel puny negrenca sang degota

ja cruix, ossos i ferro rosegant,

podent ja sobre el fort un altre alçar-ne

d'armes i de cadavres capolats!

Però si deu n'aterra, cent n'arriben

amb cent i cent de més valents detràs

que els empenyen amunt, com unes a altres

s'empenyen les onades de la mar.

Mes, ell a més perill més s'encoratja

a on ne veu més gruixa allà el rebat,

així parlant als seus: «Morir és viure.

¡Qui amb gota de sang n'ix no és català»,

quan ferint-lo de mort brusenta bala

maleïda de Déu!, en terra cau.

Pobre patrici! Infeliç hèroe! Al cloure

los ulls, al fer-ne lo darrer badall,

va sentir lo soroll de la cadena

que sa ciutat aimada arrossegà,

d'en Ramon i en Vinyals, que en va s'esforcen,

i de Villarroel amb l'últim ai!

envolt, i d'altres cent i cent, que màrtirs

morien per la pàtria llibertat!