Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Tot i que el temple actual va ser construït el 1782 i la façana està decorada amb esgrafiats, hi ha documentada el 991, en aquest lloc, una capella preromàni-ca dedicada a santa Eulàlia. A principis del segle XVIII l'església havia donat nom a un llogaret rural, Santa Eulàlia de Vilapicina, format per diverses masies disperses en un terri-tori de camps i vinyes. Dues de les poques masies que es conserven d'aquella època són Can Basté, al costat de l'església, i Ca n'Artés, un antic hostal que data, probablement, del segle XV. Aquest era el punt de confluència de dues importants vies de comunicació: l'antic camí de Sant Andreu de Palomar a Sant Joan d'Horta i l'anomenat camí de Sant Iscle, que anava fins a Cerdanyola del Vallès passant per la masia de Can Masdeu. Justament en aquest redós que recorda el passat d'aquests paisatges, abans no s'hi construïssin els nous barris per atendre l'arribada de la immigració massiva dels anys seixanta del segle XX, podem llegir un fragment de L'any de la plaga, de Marc Pastor (Barcelona, 1977), que es refereix a la creació i la personali-tat d'aquests barris moderns.
En una competició de barris glamurosos, el meu no passaria la prèvia de l'estiu. Ni a doble partit. No estic parlant d'un indret terrible, a l'estil de les urbs de Mad Max, amb guerres per la benzina i gent mig nua coberta per equipament d'hoquei i matxets de la mida d'un braç, clar (per molt que els conductors dels vehicles de neteja desconeguin l'ús del pedal del fre). Però tampoc no és el barri que els turistes solen visitar a la recerca de l'essència barcelonina prefabricada. Gaudí no hi va projectar cap temple de postal. Van ser els immigrants de mitjan segle XX (andalusos, extremenys i gallecs) els que van anar aixecant edificis amb les seves pròpies mans, a peu de Collserola, molt abans que les paraules «projecte urbanístic» o «coherència estilística» n'esborressin d'altres com «txabola» o «barraca».
Nou Barris no té la vida bohèmia de Gràcia, l'atmosfera casolana de Sants o el cor de la ciutat de Sant Andreu. Però és un barri en constant metamorfosi. Els vuitanta van ser els anys del cavall, que amb la refor-ma olímpica es va disgregar a la Mina i Can Tunis (un indret que ocupa places de descens en la classificació de Llocs per Viure-hi).
El meu germà, en Ricard, l'anomena «els afores». Però això és perquè ell viu a Dubai i tothom sap que té molt mala comunicació amb el metro de la línia groga.
Altres indrets de Barcelona: