Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
En aquest teatre es dugueren a terme les assemblees d'estudiants, intel·lectuals i artistes que donaren el nom a la Caputxinada. Els fets varen tenir lloc entre el 9 i el 11 de març de 1966, amb motiu de l'assemblea constitutiva del Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB), en què se n'havien d'aprovar la declaració de principis i els estatuts. Hi assistiren 450 representants dels diversos sectors convocats. El setge i posterior assalt al convent de la policia franquista ordenat pel comissari Vicente Juan Creix i el responsable de governació Camilo Alonso Vega engegà un moviment unitari de solidaritat política i ciutadana, que fou el germen de la Taula Rodona Democràtica de l'oposició catalana (antecedent de l'Assemblea de Catalunya), i reforçà la incorporació a la lluita antifranquista de sectors eclesiàstics, amb una manifestació de capellans a Barcelona l'11 de maig d'aquell mateix any.
És en aquest espai que podem recuperar la memòria dels fets gràcies a la lectura del discurs que hi féu Jordi Rubió i Balaguer (Barcelona, 1887-1982), escollit per presidir l'assemblea i a textos memorialístics de Carlos Barral, Antoni Tàpies i Agustí Pons.
Amics,
Jo no sé per què he de tenir l'honor d'adreçar-vos la paraula ni d'ocupar el lloc que ocupo en aquesta assemblea. Però he vingut obeint un imperatiu superior a la meva voluntat i penso que tots vosaltres feu igual. Tots obeïm un instint, un impuls envers una associació, envers una organització que ens porta una llibertat universitària i d'estudi. I de la mateixa manera que jo, el lloc que ocupo, l'hauria d'haver cedit si hagués sabut a qui l'havia de cedir, a les persones que ens han pensat, que ens han escrit, que han orientat tan meravellosament aquest manifest que acaba d'ésser llegit i que quan el vaig conèixer em va omplir d'admiració i de sorpresa, de la mateixa manera que jo hauria d'haver cedit el meu lloc a aquestes persones, a aquests amics desconeguts que ens han portat aquí, jo també em sento igual que ells, ocupant un lloc que dec a vosaltres i amb l'única necessitat de servir-vos en allò que pugui ésser útil.
Mireu, heu començat un moviment que a mi m'ha fet impressió des que he traspassat aquella porta. Un moviment que a un li recorda aquelles dates que han quedat vinculades a la història del món, en què els homes, convergint des de camins diferents sembla que porten una marxa que ningú no pot deturar, que ells mateixos no saben per quines etapes ni per quines dificultats haurien de caminar, però que hi ha una forca interior que els empeny. Què és el que l'ha produïda, aquesta força? No és pas cap acte individual, és una actuació, és un conjunt de forces que tots vosaltres heu anat sentint individualment i que s'han conjuminat en aquest dia meravellós del 9 de marc de 1966.
Tingueu fe, tingueu confiança, com els vells com jo la tenim, amb la il·lusió més gran, que, encara que les dificultats i els camins siguin llargs, això que avui heu començat a planejar vencerà, triomfarà, per molts que siguin els obstacles i les lluites que hagueu de vèncer.
Amb aquesta confiança us dic gràcies, i endavant sempre!
Jo em feia creus que uns nois tan joves (vaig conèixer de seguida alguns dels estudiants organitzadors), o el mateix Folch, haguessin pogut mobilitzar tota aquella gent. Potser va ser possible pels mateixos desigs que els intel·lectuals i artistes convidats ja teníem de participar en accions de testimoniatge democràtic. Aquells nois potser no feien altra cosa que donar forma material i pública al que en el fons volien tots els catalans i que l'imposat silenci pel terror durant tants anys ens havia impedit de fer.
Va ser emocionant l'entrada a la sala d'actes, de gom a gom, i la gran aclamació que ens van dedicar els estudiants. Era la primera vegada que jo tenia un cert protagonisme en un acte multitudinari, i tot allò em va commoure molt.
Pujaren a l'estrada el doctor Rubio, l'Espriu, en Joan Oliver, en Manolo Sacristán, el professor García Calvo (que arriba amb retard i que portà ja la notícia que començava a rodejar-nos la policia) i els delegats dels estudiants. L'acte s'arribà a celebrar normalment, malgrat els naturals nerviosismes, amb diversos parlaments, i el doctor Rubió el tanca amb un discurs d'exaltació democràtica memorable.
De seguida comentaren les anades i vingudes: que s'havia presentat el cap de la Brigada Social acompanyat del seu germà, els tristament cèlebres germans Creix, que s'exigia la sortida immediata, que els estudiants haurien d'entregar el carnet d'identitat, etc.
Aleshores es decidí formar una comissió de "notables" per parlamentar amb la policia. Junt amb el doctor Rubió, Espriu i em sembla que Moragas, també se'm trià a mi. Ens trobàrem a l'entrada. Per als de la Social, de "notables" no sembla que en tinguéssim res, perquè amb molta brusquedat, primer de tot anaren demanant a cada un de nosaltres que ens identifiquéssim. Una vegada realitzat això, el doctor Rubió els demanà que deixessin sortir a tothom en ordre, puix que l'acte ja estava llest i no s'havia de témer que passés res. I tots intercedírem pel mateix.
Ens contestaren que nosaltres, si volíem, podíem sortir de seguida sense més, però que, els estudiants, se'ls havia d'identificar d'un a un amb l'entrega del carnet. Ens hi negàrem. O sortíem tots normalment o no sortiria ningú. Era evident que nosaltres fèiem nosa als policies i insistiren perquè marxéssim, però finalment pogué més l'afany que tenien de caçar estudiants responsables i es mostraren intransigents.
S'acabaren les parlamentacions. Jo estava convençut que Creix ens diria: "Quedan detenidos", i encara vaig tenir temps d'anar al telèfon per avisar la Teresa. Però no. Ens deixà tornar a la sala d'actes i es retiraren, potser volent demostrar que, de moment, respectaven els drets d'asil del Convent, però sense abandonar el setge. Els estudiants que ja s'havien organitzat per passar el temps, ens reberen amb noves aclamacions, que augmentaren en saber que havíem decidit d'acompanyar-los.
Recordo que un sol dels frares de tot el convent començà a posar-se nerviós i discretament ens digué a alguns que potser seria convenient que sortíssim. Però la resta de la comunitat, amb el pare Salvador de les Borges, que feia de provincial, ens oferiren la casa, que és de clausura, per passar-hi la nit si feia falta.
I així es va fer. No sé com, els frares improvisaren sopar per a tothom i començà la nostra estada en aquell fins aleshores tranquil convent, estada que hauria de durar tres dies.
Vaig començar a descriure la situació general amb molta fluïdesa, però, de sobte, em vaig tallar i vaig quedar perplex. Els meus records ja treballats, i qui sap si falsos, es van imposar al relat analític. Hi ha en el convent dels caputxins realment, una mena de pou gòtic sota volta encolumnada, on l'Antoni Tàpies em confessà una admiració totalment insospitable pel tractament de les draperies de Franz Hals? ¿El poeta Salvador Espriu era encara present el segon dia, quan la multitud d'estudiants i d'intel·lectuals rejovenits pel sentiment de perill i la calagror de l'heroisme, trepitjava durament el terrat insegur del convent, tot cantant cançons d'en Raimon i provocant els assetjants, amb gran preocupació dels frares que asseguraven que allò es podia ensulsir d'un moment a l'altre? Era veritat que el poeta, recolzat, mig estirat en un pedrís, «imitando descuidadamente un arroyo», enmig d'aquella festa revolucionària, mantingué amb mi una conversa terriblement seriosa sobre la inconveniència d'abusar en català de les expressions adverbials massa nobles i tirant a arcaiques? ¿Amb qui em trobava jo abocat a la finestra del campanar quan el policia Juan Creix em va reconèixer i va cridar el meu nom des del portal de ferro? Estàvem mirant precisament com s'enduien el rutilant Mercedes Benz del pintor Tàpies. Jo juraria que el meu company era en Josep Maria Castellet, però em consta que no era allí, que no va ser personatge de «la caputxinada». ¿Qui era, doncs, un personatge tan subtil i carregat d'una ironia que només reconec en el mestre, capaç de tan cloents comentaris sobre la relació dels gossos de presa del franquisme amb els automòbils de luxe?
Recordo haver passat la primera nit assegut en una dura cadira de teatret de casal, al costat del filòsof Sacristán. Però ¿qui hi havia a l'altre costat disposat a cremar l'insomni parlant de Hegel, malgrat les meves evidents ganes de dormir? Parlava amb accent estranger, però jo no recordo que entre els futurs detinguts hi hagués filòsofs centroeuropeus. Potser un estudiant foraster, futur heroi del proper maig del seixanta-vuit? El que sí semblava indubtable és que el correu clandestí que venia amb notícies a mig matí, interrompent les nostres doctes assemblees, era un frare amb els dos braços enguixats que es treia paperets, allò que els estudiants en diuen «chuletas», dels intersticis del motlle d'escaiola i ens anunciava cada vegada que el vèiem la imminent visita del bisbe de Colofó, un bisbe més eremita que diplomàtic.
Sabeu què és el més dramàtic que recordo? Segurament no és l'entrada de la força pública, plena de violència, amb crits autoritaris i empentes als frarets, ni l'assalt a l'escenari per arrabassar-nos els micròfons. És més aviat l'humil expressió de la fam dels golafres, mirant un ou sobrer que un frare sacrificat oferia als més urgits d'aliment. I el més divertit? La pobra imitació de la Gestapo que els grisos feien a les nits utilitzant els fars dels seus vehicles com a fanals de rastreig; aquella seqüència de film francès sobre l'ocupació.
A l'estrada hi havia catorze persones, assegudes en unes cadires col·locades en forma d'arc. De lluny estant distingia perfectament les siluetes de Salvador Espriu i de Joan Oliver. Espriu era reconeixeble pels seus cabells curtíssims, quasi rasurats, que li feien encara més grosses les orelles. Joan Oliver, en canvi, malgrat la seva barba blanca i el seu corbatí de poeta modernista, no podia dissimular les formes de rendista arruïnat, d'aquells que els agrada passejar per la seva hisenda dalt de cavall. Hi ajudava el seu aire permanent de sornegueria, de persona que mira el món des d'una certa alçària. ¿Qui era, però, el personatge que estava entre un i altre poeta, algú prou important perquè Espriu i Oliver li cedissin la presidència? «És el doctor Rubió», va dir algú de la meva fila. I jo vaig fer que sí amb el cap, com si ja sabés de qui em parlava. Però en realitat no ho sabia. Tanmateix, era fàcil intuir que es tractava d'un personatge important, probablement el més important d'aquella llarga presidència. En primer lloc, per una qüestió d'edat. El doctor Rubió era el més gran de tots els reunits, un vellet amb el posat dels personatges d'abans de la guerra. Però a més, de lluny estant, el doctor Rubió feia cara de savi. Assegut, resultava més baixet que Joan Oliver i més corpulent que Espriu. Amb prou feines tenia coll i, en canvi, d'un cos relativament petit emergia una testa poderosa, amb el front ample, la barba tancada, el mentó enèrgic. Així com els altres membres de la taula tenien la mirada perduda, o indecisa, ell dirigia els ulls cap a un punt fix de l'horitzó, talment com si estigués posant per a un artista o com si la seva capacitat de concentració fos total, absoluta.
Altres indrets de Barcelona: