Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Va ser construït el 1863 ocupant el lloc on hi havia hagut el convent de Sant Agustí Nou al carrer Hospital, número 51, orientat cap a la petita burgesia i les classes populars. Reformat el 1913 per un arquitecte desconegut, el Teatre Romea compta amb platea i dos pisos, i una capacitat de 1.500 espectadors. S'hi van fer remodelacions parcials el 1943 i 1964, aquesta del vestíbul i la planta baixa.
Des d'un principi va esdevenir el local més important de teatre en català i només de 1939 a 1945 es van deixar de representar obres en aquesta llengua. Hi estrenaren la flor i nata de dramaturgs del país, de Frederic Soler i Guimerà passant per Josep Maria de Sagarra i Josep Maria Benet i Jornet. Hi han actuat totes les generacions d'actors catalans des d'Enric Borràs, Iscle Soler, Lleó Fontova, Maria Morera i Margarida Xirgu a Joan Capri i Josep Maria Pou. Actualment és gestionat per la Generalitat com a seu del Centre Dramàtic de Catalunya.
Són múltiples els textos que hi podem llegir si pot ser al hall de l'entrada. El primer pot ser el fragment de L'auca del senyor Esteve, de Santiago Rusiñol (Barcelona, 1861 - Aranjuez, 1931) en què la família va al Romea a veure La bona gent, del mateix Rusiñol. El segon, els records de Josep Maria de Sagarra (Barcelona, 1894-1961) de quan era infant i se sentí atret per les estrenes que s'hi feien. Finalment, un text extret del diari de Maurici Serrahima (Barcelona, 1902-1979), il·lustra l'ambient de l'estrena de L'hereu i la forastera, de Josep Maria de Segarra, molts anys després, el 17 de novembre de 1949. Hi fa referència al fracàs de públic que havien tingut provatures anteriors com Galatea, del 1948, en què el dramaturg intentava innovar en els seus pressupòsits estètics.
Fins un jorn, un diumenge a la tarda, va dir a la Tomasa i al noi que es vestissin amb lo mellor, que els portaria a Romea a veure La bona gent, una comèdia que el Brusi deia que es podia anar a sentir sense perill de perversió ni de capgirament d'idees.
Van vestir-se i hi van anar.
Van prendre tres sillons endavant, per poguer-se fer càrrec de tot, i van pujar les escales,
El noi ja hi havia estat, a Romea, però els pares no hi havien estat mai, i, quan varen ser a dalt del saló, aquell posat que tenia de casa ben endreçada, aquella pintura prudent, aquells retrats de família que hi havia per les parets i aquelles otomanes sofertes que hi havia a tot el voltant, els varen fer molt bon efecte. Es veia que era un teatre de bé, una casa sèria, i que la gent que hi anaven eren sèrios, i els va semblar veure les cares del honrats comerciants de gra del seu barri de Ribera, i s'hi van trobar com a casa.
Van entrar, van seure, van tocar una mica de música mentres s'omplien les butaques, i quan estaven més distrets es va alçar el teló sense avisar-los.
En els inicis del batxillerat el meu pare començà a portar-me algun diumenge al Romea, i després bastant sovint al Principal.
El Romea fou, doncs, el primer teatre que he conegut de debò i que em donà la sensació de les comèdies autèntiques.
Allí vaig aplaudir, que jo recordi, La Dida, La Pubilla del Vallès, La creu de la masia, El castell dels tres dragons i després obres més serioses com Les garses i Els vells, d'Ignasi Iglesias.
Jo vaig veure treballar el vell Santolària amb la seva muller, la gran actriu Adela Clemente. Vaig admirar Iscle Soler, Ermengol Goula i Fuentes. El gran actor Lleó Fontova ja no fou del meu record, i el substituí en aquella companyia excepcional l'actor Capdevila, que aquest sí que el vaig admirar en bastantes obres. De tots els comediants, el qui em feia més gràcia era Iscle Soler. En el paper de Baró de Santa Agnès, de La Dida, i en el Nasi del Castell dels tres dragons, m'entusiasmà, i jo després intentava imitar-lo. També recordo la impressió que feia vestit de municipal en Qui compra maduixes?, vora l'escardalenca comicitat de l'actor Fuentes. Tant l'un com l'altre no han conegut rival en papers d'aquella mena.
Enric Borràs, el vaig veure per primera vegada en Els vells, però jo era molt criatura perquè el drama de l'Iglésias em fes la requerida impressió.
17 de novembre de 1949
Hem anat amb la dona a l'estrena de L'hereu i la forastera, d'en Sagarra. Ben construïda i molt humana, la veig com un avenç dintre la línia de les més sòlides que escrivia els darrers anys d'abans de la guerra. De les temptatives de fer una mena de teatre més arriscat —el públic no responia— n'ha tret, quan ha tornat a l'ambient del segle passat, més llibertat i més seguretat en ell mateix. Em va dir que l'ha escrita molt de raig: deu o dotze dies. Per primera vegada després de la guerra, l'ha tornada a escriure en vers, i els versos són bons. El teatre era ple a vessar, i l'èxit ha estat formidable, absolut... Si el públic s'engresca amb aquesta mena d'obres —que, per una altra banda, tenen una dignitat humana i un nivell literari molt considerables—, comprenc que en Josep es desdigui d'escriure'n de les altres... I no es tractava d'un públic popular ni del carrer de l'Hospital; hi havia tot el bo i millor del mon barceloní, i molts escriptors i artistes, i tots aplaudien, amb tant d'entusiasme com la gent més ingènua. Ben mirat, potser és això el que avui ens fa més falta. Cal arribar aviat a com més gent millor. L'obra té un valor autèntic. Ja vindran, els innovadors! Potser ell mateix ho tornarà a intentar... De vegades penso que —en un altre nivell, ja s'entén— ens convindria l'aparició d'un nou Josep M. Folch i Torres, que vengués, com ell ho feia, milers i milers d'exemplars de novel·la rosa cada mes. No n'hi ha prou amb els poemes d'en Riba —que en cap país del món no arribarien a un públic extens— ni amb les grans traduccions d'obres mestres.
Altres indrets de Barcelona: