Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
La tomba d'Àngel Guimerà ocupa l'hipogeu bizantí A, número 9, de la secció Sant Josep 3. Situats al davant, podem llegir tres poemes seus: el primer exaltadament catalanista sobre la localització de la tomba; el segon és una visió simbòlica de la supeditació de la vida a la mort; i, finalment, "El cant de la mort", on exposa la prepotència de la Parca a l'hora de segar les vides del món.
Al rampeu de Montjuïc
m'he bastit la sepultura:
aixís un dia els canons
estremiran mes despulles
aclamant la llibertat
de la mare Catalunya.
La vida
Xiulant-li al vent la crespa cabellera,
humit el llavi tremolant desclòs,
nua de ventre i pits, el cap enrere,
velats els ulls, glatint-li en sa fal·lera
tots els muscles del cos,
segles i segles va dansant la vida
damunt de l'ampla terra on fou son bres,
al cansament del pler jamai rendida,
boja d'amor pel sol que l'ha enardida
amb l'escalf de son bes.
I el Temps, amb la mortalla arreplegada
sobre els genolls i estreta contra el pit,
espera que la Vida hagi finada
per deixar-la amb ses mans amortallada
i jaure al mateix llit.
Cant de la mort
Damunt la gran Piràmide, cama ací cama allà,
jo canto com cigala — fins que l'hivern vindrà.
Oh, pobles, oh, univers,
què us val el treballar!...
Veniu a mos concerts;
balleu entorn de pla!
La caixa d'una mòmia—bé em fa de guitarró;
les cordes d'una forca — de prima i de bordó.
Els ossos de mos dits
damunt dalles, quin so!
Vinguen gemecs i crits,
des de l'ocell al tro.
A mon entorn les feres—quin botre i quin flairar!
Corben el llom, i amb l'urpa—les sorres fan alçar;
i enllà a l'enllà, a l'ensems,
ronca el simum i el mar;
i crida a morts i a temps
la veu del campanar.
Com un eixam d'abelles — de ma testa al voltant
tots els estels revolen—rient i gemegant.
Si a un em giro, poruc,
fuig brunzint del davant:
i ma testa és el buc
on per sempre entraran!
Camino amb les ventades—els sostres estremint,
envolt en mar de fulles — d'ocells que van morint,
de besos i aleteig,
i vol de cors de nin!...
I al lluny ses mares veig
que em van seguint, seguint!
Sobre dels núvols negres—m'estenc i faig el son,
i em gronxen i em passegen — d'horitzont a horitzont.
Els meus somnis només
oh que obeïts que són!
Sols de somniâ el no-res
cobrí el diluvi el món.
La humanitat, oh folla—que va endavant es creu;
mes sens moure's alça—l'un peu i l'altre peu,
i als segles tot fugint
com grans de sorra els veu,
son rostre sacudint,
espesseïts arreu.
Mes no só el rei ni l'àrbrit—d'eix univers mesquí:
jo só el pagès que arrana—les herbes del camí.—
Tant és fulla com flor;
lluny tot embraç d'ací,
que el carro del Senyor,
pla be que l'oic venir!
A l'arribar, per terra — de genollons cauré,
i descansant en l'eina—el crani em llevaré.
—Senyor, puix que he enllestit,
pagueu al jornaler. —
I em tocarà amb un dit,
i de goig moriré.
Damunt la gran Piràmide, cama ací cama allà,
jo canto com cigala — fins que l'hivern vindrà.
Oh, pobles, oh, univers,
què us val el treballar!...
Veniu a mos concerts;
balleu entorn de pla!
Altres indrets de Barcelona: