Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
La tomba del matrimoni Arderiu-Riba està situada al cementiri de Sarrià, entrant a la dreta i en l'eixample dret. El relleu de l'estela fou fet per l'escultor Rebull i mostra una figura humana destriant el gra de la palla, com a símbol de la tasca que fa el poeta. Tal com deixà dit el poeta en unes últimes voluntats que s'obriren a la seva mort, l'estela havia d'estar presidida per una frase de sant Pau en grec: «L'amor no cau mai». Podem començar les lectures amb aquest text i seguir després amb una estança del Llibre segon i un poema sobre la mort, de Carles Riba, datat el 1952, per a un llibre encara sense títol; dos poemes de Clementina Arderiu, escrits el 1962, en memòria del poeta i espòs, i acabarem amb el poema, cru i existencial, en tres seccions, de Joan Vinyoli, dedicat al mestre arran de la mort.
Desitjo una tomba en un cementiri petit de la meva ciutat natal, preferiblement a terra, doble, l'un costat per a mi i l'altre per a la meva cara muller Clementina; i que el nostre repòs sigui sota una llosa o una estela tan senzilla com es pugui, en la qual consti, amb els nostres noms i les nostres dades de naixença i de mort, la nostra beneïda condició de poetes fidels a la llengua en què aprenguérem de parlar. Demano també que a la llosa o estela figurin, ben visibles, les paraules de St. Pau que ella i jo hem tingut per divisa, guia i conhort en tot allò que hem fet, dit i escrit, en els nostres goigs, dolors i combats: «L'amor no cau mai»: i això en la seva forma original grega: ´η ὰγάπη ούδὲποτε πίπτει. No crec probable que a la meva mort jo deixi béns per a pagar la realització d'aquest desig; però estic segur que els qui ens han estimat, o els organismes públics del país que tan abnegadament hem servit, trobaran els mitjans adequats...
Morir tal vegada seria
com quan, dormint, un tust precipitat
ens esbatana els ulls a la tenebra,
i ens redrecem, dubtant si fou realitat
o si un somni que s'esmunyia
deixà entortolligat
al nostre sentit afuat
un esquinçall ronser de febre.
L'horror és de sentir que entre la veritat
i nosaltres no hi ha sinó un pas de tenebra,
i que el peu serveix d'amagat
la covardia de la voluntat.
[Dins la nit, els meus anys...]
Dins la nit, els meus anys
han cridat i em desperten;
semblen ocells perduts,
sóc d'ells i no em coneixen:
són meus i van errants,
perquè no em pugui entendre
quan cerco en el meu cor
què m'ha fet gran i feble.
¿Què hi dius tu, pur infant
que encara et meravelles
de sobte, amb brusc delit,
pels ulls per on vas créixer,
i de qui guardo, amb corn
profund, les orelletes
tan fines a escoltar
les tendres veus que vencen?
¿Què hi respondries tu,
l'infant que jo vaig ésser,
tu que eres simplement,
tu que no pots comprendre
que el cor sigui pesant
i les coses esquerpes,
i el somni tingui risc,
i tot amor tristesa?
Per a ignorar-ho jo
i que, uns minuts, la teva
ventura elemental
revisqui en mi de sempre,
cal que et cedeixi a tu
i que ho pagui creient-me
i sentint-me dir foll,
foll que no mira enrere.
¿Qui somriurà dels dos,
el vell que no preveies
futur de tu, oh infant,
o tu, fonda innocència?
Sols sé que miro el riu
al llarg de la ribera;
i sempre sóc el punt
on l'aigua fa el seu pur
començament a perdre's.
Espera, encara
La mort m'ha fet com un eixut,
per sempre.
Ja no hi ha ocells, no hi ha cap flor
que es gronxi:
d'aquest ermot van aflorant
les pedres.
I sento encara aquella veu
que em guia!,
tinc les paraules que escrigué
i em resten!,
però no trobo aquella mà
segura,
forta i benigna, purament
oferta.
Arravatada, no puc més,
em giro...
Àngels de Déu puc albirar
que em miren,
pleguen les ales i amb els ulls
em diuen:
«Encara et manca més virtut, espera.»
De cos present
A la memòria de Carles Riba
I
Tot para, tot acaba en aquest rígid
pèl que no creix, i fred, sense arranar.
Prou la navalla sense fre dels cucs
el dallarà i se't menjarà del tot,
fins a deixar-te en ossos, dura
presència que refusa, violent
repòs inconfortable.
Quin retret
encara en el teu rostre, quasi
rost com un crit a punt.
Així domines.
II
Senyor de grans alífers que planaren
damunt l'Olimp o bé damunt les terres
del Nord o d'Albió.
Familiars
et foren i difícils, i t'omplien
la casa i n'eres rei. Mes d'un batec
misteriós a voltes fressejava
de nit prop teu, i tu, greu torsimany,
l'interpretaves i el tornaves
en ordres de paraula que bleïen
molt ardentment.
I sempre, d'amagat,
un déu t'agullonava i en sofries,
no mai esquerp a ell i et feies
foguera i sobri cant.
Tot tu cremaves.
III
Amb flonjo pas petit, com un infant,
ple de cautela, tímid, però mai
no desistint, anaves d'una estança
del llarg saber difícil a les altres,
tocant el foc, la pedra i els carboncles
vermells, i te'ls guardaves on no et fossin
robats, per a després donar-los
als qui per tu creixien fins a fer-se't
pròxims i durs; cada vegada més,
en la ruïna, gran, embolcallant-te
de foc i prodigant-lo; ràpid,
incoercible, poderós, insomne
lleó saltant de dins la cova,
contra l'injust, amb fúria.
Maleïda
mort, que ens has pres el guia! Quanta fosca!
Far sense llum, enderrocat, adéu!
Invocació als poetes
Josep Carner, Blai, Rosselló,
Salvador Espriu per valedor,
potser algun altre...
doneu-me un toc en el meu vers,
poseu-hi foc i un dring divers
de com solia.
Darrerament, quan he cantat,
un vent molt àcid m'ha rondat
ben a la vora
i m'ha dreçat tot el cabell
mentre els meus ulls veien vermell:
la boca en cendra.
Ara no vull sinó fugir
que ja pressento aquell coixí
on he d'asseure'm!
Vull caminar, vull admirar,
que el món és ple i un Déu hi ha.
Que pugui valdre'm!
L'esquena dreta i tant-se-val:
vull la vellor passar per alt.
Tot el que em resta
ho posaré dins un farcell
petit; només el record d'ell
al bastó em pesi.
És folla, riu, dirà la gent.
I tu estaràs, Carles, content,
que així em volies.
Demano un toc, demano un dring,
només pensant en tu ja els tinc:
ja sóc una altra.
Taral·lejant i follejant
donaré encara mes d'un cant
al sol i a l'alba.
El meu poeta m'ha valgut,
que no per sempre l'he perdut,
que el tinc a l'ànima.
Altres indrets de Barcelona: