Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Josep Carner i Puig-Oriol va morir a l'exili, a Brussel·les, després d'un breu retorn a Catalunya el mateix any del traspàs, el 1970. Gràcies al suport econòmic de J. B. Cendrós, el 1978, les seves despulles van poder ser enterrades a la Tomba menor A número 363, de Santa Eulàlia 3. Acarada cap a la muntanya i amb la mar i el port al darrere, en ser-hi al davant podem llegir el poema Vencedor de la mort del mateix Carner, un breu text de Pere Calders que li reconeix el mestratge, dos poemes elogiosos de Clementina Arderiu i d'Agustí Bartra arran de complir els setanta-cinc anys, i un altre d'homenatge de Narcís Comadira que, entre les generacions posteriors i al llarg de la seva trajectòria, ha estat un dels valedors més destacats de l'obra de Carner.
Vencedor de la mort
Oh Mort, què em fa si gradual ocultes
goig, esperança, ardir?
Mon cor és un jardí
i les ombres hi canten, insepultes.
(Altrament, feina incerta la que fas.
Tu que ens destries, ens ajuntaràs.)
A Josep Carner
En el seu 75 aniversari
Érem les donzelles
del milnoucentsdeu
tan enamorades
d'una sola veu!
El més alt poeta,
Barcelona el té!
Un altar li fèiem,
a Josep Carner.
Ara les donzelles
àvies han tornat
i encara es perfumen,
com si fos pecat,
d'aquella alenada
d'amor tan florit.
Joventut li presten
al poeta ardit
mentre que ell, perfecte,
tant com es llunyà
sap encar somriure
i besar la mà.
Per a mi, home perdut entre guerres, absències i retorns, en Carner és un símbol d'aferrament a tot de coses que ens resistim a perdre. Enmig d'una tristesa i d'una desconfiança que no es pot deixar de reconèixer, en Carner representa l'anhel d'una alegria interior, l'exultació d'una joventut que ha portat fins a la llinda de la seva ancianitat, per a exemple de tots, particularment dels qui se senten temptats a ajupir-se a mitja jornada.
Penso que l'actitud d'en Carner no deu haver-li estat fàcil de mantenir. Sé que no n'hi ha prou amb portar Catalunya a dins, conec el dolor del desig d'estar a dins de Catalunya. Però ell ha estat generós. No sé si ens ho ha donat tot, però tot el que ens ha donat és vàlid, perdurable, ens ha ajudat a persistir i a salvar. Tots li som deutors, per tant, de moltes i belles gràcies.
A Josep Carner
en els seus setanta anys
¿Qui no escolta ta forja al cor de l'idioma,
i ta joia daurada d'esbatanats balcons,
i el teu brum d'oratjol al bell mig d'una coma,
Booz de les cançons
a qui el vers es rendeix com una Rut serena,
poeta tant de pàtria com del profund país
d'on s'alça, resplendent, la fada que s'ofrena
darrera el seu somrís?
Has cantat per a tots la rosa, el vent i l'arbre,
la noia de l'aurora amb el poal del sol,
l'eternitat que dorm en el perfecte marbre
i, més que el salt, el vol.
Tensa enjoves la forma, que menes com quadriga;
en el cant més civil, el verb no se't féu ronc;
ta quimera és la pluja que somia en l'espiga
i s'ajeu ran d'un tronc.
Per molt que se t'agenci la musa ciutadana,
adesiara etziba un repicar d'esclop;
quan s'entotsola, sembla una Verge ermitana
de faç color d'arrop
que, amb els ulls aixecats vers la roja teulada,
hom diria que escolta el refilar d'una au
o espia per l'escletxa el pas de l'estelada
o l'arc iris que cau.
No s'omple en fosca sitja el tomb de tes anyades
ni et vinclaran l'alerta palmes de jubileu,
car ets com aqüeducte d'aigües acarrerades
d'on tot un poble beu.
Com més sola en el temps, més recta és la columna.
Ja has deixat endarrere el trofeu estival.
Com carro de verema marxes portant Vertumne
i un dolç ponent a dalt.
Madona, llindar i flors, acàcia, oreneta,
totes les galanies que en tu troben mirall,
recularen davant de la llarga ombra estreta
del sabre i el sogall,
i el decàleg del plom sota un parrac de toga,
i les ares voltades d'or, llimac i verí,
i l'esteta mel·liflu que es corba i dialoga,
i el monstre en el jardí.
Algú et calla l'exili, l'estrangera talaia
des d'on files el somni dels molts que uneix la nit
i sotges el futur amb cor que no s'esglaia,
pur d'astres i zenit.
Guaita fester del foc que s'alça en alimària:
la gesta de l'espurna, propagada pel vent,
ageganta la vetlla que, dura i solitària,
acaba en solixent...
A Josep Carner
Ni un moviment lentíssim torba l'aire
d'aquest ensopiment decebedor:
Vós ja ho sabeu, Carner, i no fa gaire
que ho heu plorat amb un darrer dolor:
—Que lluny, que lluny, Déu meu, aquells bells dies.
Com passa el temps deixant només neguits,
quin cansament mes llarg omple mes vies,
fantasmes fugitius poblen mes nits...
Oh, si la mort que, dura, m'ha fet viure
tantes vides distintes en tants anys,
em tornava només aquell somriure,
els amics, les amigues, els afanys...
I havent pregat així, qui dubtaria
de tornar-vos-ho tot en un moment:
i us perdeu en la grisa llunyania
com el full de paper que s'endú el vent.
¿Què feu al cel si els àngels centralistes
ja no us deixen escriure en català,
o amb la grafia antiga, els mes puristes,
us fan escriure, amich, sense parar?
¿Ja no llegiu diaris de províncies
com aquells temps de tendre adolescent?
Ja estareu fent tota una pluja d'odes
a les noies del cel, cuita-corrent...
¿Preneu cafè amb la dama del tramvia?
¿O feu una auca nova d'en Gaudí?
¿O empiocat per la malenconia
esfulleu les poncelles del jardí?
¿O en aquella tan dolça Barcelona,
rient i fent brometa a l'Ateneu,
encara el senyor Prat us telefona:
—Penseu a fer l'article de La Veu!—?
¿O amb mossèn Costa en platges perfumades
basteu les fruites d'un estiu feliç
o bé, al captard, tasteu les melmelades
de préssecs i albercocs del paradís?
¿O amb en Guerau i ja sense recança,
que cap neguit ni feina no us empeny,
xerreu tranquils sota els pollancs de França
o sota els avets gòtics del Montseny?
Amunt i avall d'un passeig impalpable,
jo us veig com sempre, amb els amics, mudat,
rient-vos de tan lluny, i sempre afable,
de les dites i els fets de la ciutat...
Si, amb tot, l'enyorament us ensopia,
una tarda d'hivern que faci fred,
per deixondir-vos de la melangia,
confegiu l'estructura d'un sonet...
I guardeu-me'l, desat, al vostre estatge,
fins al dia que em vagui de morir:
amb gust faria aquest darrer viatge,
jo, temorenc, per poder-lo llegir.
Aquí, de fet, no ens hi matem pas gaire,
no ens sotragueja joia ni dolor,
ni un moviment lentíssim torba l'aire
d'aquest ensopiment decebedor.
Altres indrets de Barcelona: