Palau de Justícia

Autor: Narcís Oller i Moragas
Obra: Memòries literàries. Història dels meus llibres , 1962

Un altre dia acompanyo En Verdaguer a declarar en el susdit inter­dicte. La seva declaració i les d'altres testimonis rebuts en el mateix acte demostren tan clarament el millor dret de la part contrària que, en sortir del Palau de Justícia, tracto tot seguit d'induir el meu amic a una transacció per evitar-nos una condemna desastrosa. Mal impressionat com ell també en sortia troba molt encertat i convenient el meu consell; però així que un dels seus paràsits que ens acompanyava, un geperudet que no puc recordar ara com es deia, li pega una estrebadeta al manteu (no tan dissimuladament però, que jo no arribés a veure-ho), ja tenim el pobre mossèn Cinto ajornant sa decisió. Aquesta, tot i les raonades instancies que li féu l'advocat i jo diverses vegades, no ve mai. El que ve, sí, és la prevista sentència amb costes. Torno llavors a casa del client per notificar-li el desastre.

Autor: Salvador Carbó i Sabaté
Obra: Memòries (Història d’una convicció (1930-1980)) , 2007

El dia 15, a les 9 del vespre, em van traslladar emmanillat al Palau de Justícia, on em van posar a disposició del jutge de guàrdia. El jutge em va interrogar. Jo responia en català, el jutge em deia que parlés en espanyol. Li vaig suggerir que, si no m'entenia, li aconsellava respectuosament que recorregués a un intèrpret jurat. Aleshores va fer entrar a la sala a un dels seus funcionaris, que mal traduïa les coses que jo deia. Va ser un interrogatori molt desagradable i aquella nit no vaig dormir, entre altres raons, perquè no hi havia llits. Vaig conèixer uns nois catalans que havien comès un robatori de monedes en una cabina de telèfons; no tenien gens de menjar i el poc que jo portava els el vaig donar. L'endemà el jutge em va passar a la presó Model, a disposició del TOP. (Tribunal de Orden Público) «por peligro contra la seguridad interna del Estado»

Autor: Montserrat Roig i Fransitorra
Obra: Temps era temps (1931-1975) , 2009

Després, ens dugueren al Palau de Justícia. Vam estar-nos-hi tota una nit, en una sala de rajoles blanques i plenes de crostes de merda. Amb nosaltres hi havia una noia molt jove que plorava sense parar: el seu marit, que era un vell conco, l'havia trobada amb l'amant i els havia denunciats. Després d'una nit de sanglots, d'humiliacions i de fred, el marit despiatat perdonà, magnànim, la «pròpia».

Vaig estar tres setmanes a la presó. El telegrama amb la nostra llibertat arribà un vespre. Vam sortir de la presó cap a les dotze de la nit i a la Meridiana vam parar un taxi. El taxista ens va preguntar:

—Sou estudiants?

—Sí...

—Revolucionàries com els de París, oi?

—Com els de París?

El taxista ens mirà sorprès. Feia tres setmanes que els diaris anaven plens d'un fet insòlit els estudiants francesos havien sortit al carrer i lluitaven darrera les barricades. Els sindicats havien decretat la vaga general. Aquesta va ésser la primera notícia que tinguérem del Maig Francès.

Al cap de tres mesos, a les sis del matí, vam sentir per ràdio que els tancs soviètics havien entrat a Praga. Recordo que m'estava a casa de la noia a qui havíem dut un paquet a comissaria el dia abans del Primer de Maig. Recordo, també, que vam fer grans esforços per no arrencar a plorar.

I és que l'any 1968 fou l'any en què ens vam adonar que ja no érem els fills del sol