Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aquest és un dels centres neuràlgics de la ciutat, on se celebren els actes festius centrals de La Patum. Per aquest motiu, situats a la barana de dalt de l'església o bé davant de l'ajuntament és un bon lloc per a llegir diversos textos que conviden a la festa patumaire. El primer, de Jaume Huch i Camprubí la introdueix de la mà del jovent. Després els poemes de Jaume Huch i Guixer, Josep Fornell i Vilella, Climent Peix i Armengou, Pere Tuyet i Casafont i Josep Maria Claret i Huch van desenvolupant les diferents fases d'aquesta festa de cabdal importància en el nostre folklore i tradicions, declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco.
De seguida em trobo envoltat de gent i de canalla. Dins la riuada d'infants que, en sortir d'escola (de Sant Joan, de La Salle, de les Carmelites), ha baixat esperitada pel passeig del Lledó cap a les Esteselles, i que ara flueix embogida tot saltironant per damunt les rajoles patumaires del vell carrer Major. Així, arribem a la placeta de la Ciutat, al carrer dels Àngels i, després d'haver fet el revolt de cal Quimserra, a la plaça berguedana, plena ja de gom a gom.
El rellotge de Sant Pere és a punt de tocar les dotze. Amb el posat solemne, els Quatre Gegants, majestàtics, ja són davant les columnes de l'ajuntament. Com cada any, el cor em fa un salt així que veig el Gegant Nou, així que fito la seva mirada d'atzabeja... I, a la fi, arriba la primera campanada. I, tot seguit, els primers batecs de les onomatopeies del Tabal: «Pa-tum, pa-tum...!» El Tabaler s'obre pas... Amb aquell ressò greu, compassa el cop potent a la gambada. I ell i Tabal, indestriables, es van enfilant, escales de Sant Pere amunt, cap al barri vell. A poc a poc el seu so es desdibuixa escampant-se per les venes de la Berga antiga.
Els músics tampoc no es fan esperar. I, un cop més, deixondeixen de la seva llarga migdiada els venerats patriarques, aquests avantpassats entranyables que són els nostres Gegants. «Ta-ra-rà, ta-ra-rà, ta-ra-tà-ra-tà-ra-tà...!» Canta i balla tota la plaça. I, rere els Gegants, les colles de jovent se'n van a fer la primera cercavila de la Patum.
Patum, Patum, Patum
La tarda tota resplendeix de festa
que il·lumina els carrers de la Ciutat;
els contorns s'endomassen de ginesta
i en els rostres la joia s'hi ha abocat.
La plaça de Sant Pere ja es prepara
per gaudir d'una festa, la més gran!
La multitud, frisosa per dir: Ara!,
veu arribat el moment palpitant.
I tot de cop, la música comença
llançant a l'aire un ritme marcial:
Els Turcs i Cavallets, amb cara tensa,
reviuen un combat medieval.
Després, les Maces, l'Àngel desafien
entrecreuant-se amb foc i explosions;
vénen les Guites, que a la gent atien,
i no salven la plaça ni els balcons.
L'Àliga arriba, lluint la corona
de gran ducal que tan bé li escau;
duu la sang del Casal del Barcelona,
i dansa un ritme brodador de pau.
Han sortit, ara, els Nans de castanyoles,
somrients, molt lleugers i virolats;
innocents, van armats de banderoles;
diríeu que són nobles destronats.
I els Gegants, tots sorruts, de pell morena,
amb el pas assenyat i el gest altiu,
satisfets, giravolten a balquena
com duent dintre el cor un nou caliu.
També entren a fer la competència
molt trempats, juganers, els altres Nans;
les rotllanes que salten amb cadència
prenen l'aire amb festius repics de mans.
I per últim, els Plens: la gran follia
de diables, guspires, foc i fum;
espetecs dels fuets en magna orgia.
És la plaça un Infern! És la Patum!
La Patum
Patum, Patum. Tot giragonsa i llum.
La dansa es descabdella i es perfila
amb un delirí de cridòria i fum
o amb una llei d'inquietud tranquil·la.
Tens hores llises —clenxa d'infantó—
Tens hores folles —testa esvalotada—
Cant o estridència, ritme o passió.
Flama confusa, aura asserenada.
A l'hora que la dansa et fa roent
i el ruixat d'or perfora la tenebra,
elàstic, l'esperit cerca el moment
de capbussar-se nu dintre la febre.
Sentimental. Es fon ona i neguit
i escuma flonja de color de rosa.
Retorna el cant i s'esmicola al pit
aquesta mica de plaïble nosa.
L'Àliga ondula. Sota el degotís
de notes clares l'hora s'extasia.
I no se'ns posa gens balder el somrís
i és més oberta i franca l'alegria.
La Patum
Joiós dringar de la festa daurada!
Com saps lluir, sol berguedà d'estiu!
De la Patum —rialla d'argent viu—
ja ens duus el somni dins la matinada.
L'alegra festa és com una brotada
nova dels anys que el temps s'emportà esquiu;
sembla el passat que falaguer somriu
i amb el present es dóna una abraçada.
Ara rebot sobre la plaça encesa
de gallardets, de música i remors
el cop ferotge, de suau feresa,
retrunyidor, del tabal bel·licós,
o es gronxa el cor en la fresca dolcesa
d'un dring lleuger que salta harmoniós.
A l'àliga de la Patum
Oh mestressa reial
de repúbliques blaves:
el somriure malalt
de les joies esclaves
no t'irisa el vernís;
però tant se te'n dóna,
tu ets per viure feliç
amb espais i corona.
Les guites
Ara el tabal toca pausadament.
La guita grossa va amb prosopopeia
cap al mig de la plaça, indolentment,
com si es dolgués de canviar de jeia.
Per contra, el seu cadell corre rabent,
espaordint dones i patuleia.
Surt de llurs boques, amb riure insolent,
més foc i fum que d'una xemeneia.
Brincant, a la barana van de dret
per fer-hi espetegar cada coet,
entossudint-se en una lluita vana,
car ni pluja, ni foc, ni crits d'esglai,
ni empentes, ni trepigs no han lograt mai
que el patumaire deixi la barana.
Els plens
La llum s'apaga en un sobtat eclipsi
i l'eco del silenci es fa més dens.
Tot d'una, en visió d'apocalipsi,
flames vivents, es veuen sorgir els plens.
La música els incita a la batalla.
«Diables al combat!», clama el tabal.
I cada pira humana salta i balla,
formant irresistible saturnal.
Al foll impuls d'aquest torb d'alegria,
tota la plaça vibra en una orgia
de foc, de crits, de riures i de fum.
Sembla com si la terra entera
gosi amb l'esplendor d'aquest apoteosi
fantàstic, sens parell, de la Patum.
El Tirabol
Adéu a la Patum
Música de «El Tirabol»
S'està ja acabant la Patum,
ningú no se'n cansa;
adéu gaies danses i el fum,
ai, quina amargor...!
Tothom pressent dintre del pit
l'enyor en deixar-vos;
porteu en vostre aire l'esperit
d'uns jorns d'avior.
Patum, Patum, Patum,
prou que ens tornarem a veure;
Patum, Patum, Patum,
seguint nostre costum.
La Plaça enfosqueix per moments
i bull de gentada,
els joves rebrinquen contents
amb rams a la mà.
Al mig, no s'hi fiqui ningú
si no és per fer bulla,
perquè no seria oportú
anar-se a queixar.
Patum, Patum, Patum,
Tirabol ple de vida,
Patum, Patum, Patum,
de la festa ets resum.
Espurnes de foc rutilants
les Guites vomiten;
ballant els xicots i els Gegants,
ho fan sens descans.
El públic es diu, quan els veu,
seran patumaires:
els avis, els pares, l'hereu,
ja ho feien abans.
Patum, Patum, Patum,
de Berga ets l'alegria,
Patum, Patum, Patum,
del passat seu, la llum.
Els músics estan ben rendits,
també el Xamberg para;
el Poble demana a grans crits:
Volem més Patum...!
Que toquin fins a ésser demà,
ells rai, que ja cobren;
que bufin fins a rebentar,
que tant se'ns en fum.
Patum, Patum, Patum,
de les gestes dels avis;
Patum, Patum, Patum,
en copsem el perfum.
D'aquí fins a altre any, si Déu vol,
del Corpus pels aires,
en què tornarem fer l'estol
de la Tradició.
La Berga perdura en els fills
aquella nissaga:
no tem per la Pàtria els perills
i la Religió.
Patum, Patum, Patum,
farem tota la vida;
Patum, Patum, Patum,
entre danses i fum.
Altres indrets de Berga: