Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Quan Joan Perucho (Barcelona, 1920-2003) va crear Les històries naturals, decidí que una bona part de les aventures de l'il·lustrat barceloní Antoni de Montpalau en la recerca d'Onofre de Dip, cavaller que fou de Jaume I i, després, convertit en vampir, passessin a la ciutat de Berga durant les guerres carlines.
El fragment de la novel·la que reproduïm pot llegir-se en qualsevol indret de la Berga antiga, però, partint com ho fa d'una visió aèria del vampir abans d'instal·lar-se en la casa on hi ha reunits els conspiradors, hem pensat que l'església romànica de Sant Pere de Madrona, consagrada l'any 839, per bé que l'edifici actual data del segle XII, talaia del Baix Berguedà, tant o més privilegiada que Queralt, era un punt indicadíssim per a fer-hi la lectura.
L'ombra baixava per les teulades, s'enroscava en alguna xemeneia no visible des de Santa Maria de Queralt, i quallava en l'aire fred del matí. Preferia les mansardes obscures de sostre inclinat, i la fusta vella i eixarreïda dels aeris colomars. Al pas de l'ombra, les bestioles restaven aculades i a la recerca del racó més distant, amb un silenci aturat, ert. Cansadament, es desenroscava d'allà on fos i, en una finíssima estria de boira o de fum, volava, gairebé invisible, fins a un observatori més adient. Llavors, recomençava el gir entorn d'un eix corpori, amb una certa desgana i amb nervi fluix i derrotat. La ciutat s'arraïmava a sota, grisa i compacta, al voltant dels campanars de Santa Eulàlia i Sant Joan. Al defora de les línies fortificades, més enllà de la riera d'en Metge, ondulaven els camps llaurats, la vida lliure i camperola, els ocells perseguits per ratxes de tramuntana.
Descendí lentament, amb precaució, lliscant per una vella façana esquerdada. S'aturà a l'ampit d'una finestra i s'adherí als porticons mig closos, mal ajustats. Féu un esforç. Amb petits moviments procurà infiltrar-se a l'interior. A penes visible restà suspès en el serrell d'un cortinatge.
La cambra era gairebé quadrada. Les parets estaven simplement emblanquinades i, al fons, hi havia un gran retrat del Pretendent. Sis o set persones seien en cadires de boga i fumaven cigarrets. Feien unes cares estirades, llargues, i anaven vestits de negre. Sota del gran retrat hi havia una taula, amb una caixa-escriptori de viatge i una campaneta de metall. Al darrera, apareixia un seient buit, entapissat de vellut vermell. Tot tenia un aire ranci, destarotat.
Entrà un mosso de l'esquadra, amb escarapel·la reialista, i anuncià:
—El senyor president de la Junta, monsenyor Torrebadella. Tot seguit, comparegué un capellà robust, de cara sinistra, un xic calb. Els presents, s'aixecaren. El canonge anà de dret al seient de darrera la taula i, sense compliments, s'assegué. Llavors, mirant durament la paret del fons, com si no hi hagués ningú a la seva presència, digué:
—Cavallers, Cabrera està a les portes de Berga. Aquest és un afer que hem discutit mil vegades. Si tinguéssim força suficient, el rebríem, com sabeu, a canonades. Però Cabrera ve amb un exèrcit i nosaltres només tenim en Pep de l'Oli com a tota defensa. Li hem de fer, doncs, bona cara.
Del terrat d'una casa curulla d'entusiàstics espectadors despenjaren uns cobrellits de domàs florejat, cosits els uns amb els altres, en què, amb grans lletres de paper, hi havia inscrit:
BERGA
AL VICTORIÓS CABDILL
RAMON CABRERA
VISCA EL REI ABSOLUT!
Els cobrellits conservaven encara els plecs d'haver estat llargament guardats a la calaixera. Ho lligaren tot amb unes complicades llaçades artístiques. Dels balcons saludaven els vocals de la Junta.
Vingué corrent l'agutzil del consistori municipal amb un coixinet brodat, al damunt del qual hi havia la clau simbòlica de les portes de Berga. Es col·locà a l'esquerra, a dues passes enrere de Torrebadella.
En aquell precís moment, la banda militar atacà una marxa molt ponderada. El bronze de les campanes, la música marcial, el xiulet de les criatures, la gresca de la gent i l'espetec de les canonades es combinaven en un xivarri popular certament enervant.
Emprengueren, solemnes, la marxa. Anaven com a la processó. Primer, la música. Seguia la Junta en Corporació. Darrera, en Pep de l'Oli amb el seu batalló d'indesitjables. Al final, la població desbordada. Foren obertes les portes amplament. Al davant, en formació de combat, terrible en llur quietud, aparegueren les forces de l'exèrcit de Cabrera. Destacant-se un grup d'oficials i, entre ells, cobert de condecoracions, el terrible cabdill.
Es glaçaren les sangs. Tot emmudí. Llavors, Cabrera, pas a pas, entrà a Berga.
Altres indrets de Berga: