Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El Pi de les Tres Branques de Campllong, de 25 metres d'alçada i situat a 1.290 metres d'altitud del nivell del mar, es convertí ja en el segle XIX i, sobretot gràcies al poema que li va dedicar Jacint Verdaguer (Folgueroles, 1845 – Vallvidrera, 1902), en un dels símbols centrals del catalanisme modern.
S'hi va fer la primera festa nacionalista el 25 de juliol de 1921 i, a partir de 1980, es va recuperar la trobada o aplec, que se celebra cada any el tercer diumenge de juliol. A uns cinc-cents metres més enllà del Pi vell, mort d'abans de 1915 per una intervenció poc acurada de protecció que s'hi va dur a terme, s'hi pot trobar el Pi jove, del qual ja en documentava l'existència el baró de Maldà.
Al peu del Pi vell podem llegir, a banda del poema de Verdaguer, un fragment del dietari de Rafael d'Amat i de Cortada, Baró de Maldà (Barcelona, 1746–1818) que va ser el primer de parlar-ne literàriament, a partir d'una visita que hi van fer els seus fills el 1810 i un fragment de la peça teatral Lo Pi de les Tres Branques (1898-1899), de Francesc Pelagi Briz (Barcelona, 1839–1899).
Dia 26 de novembre
Sent memorable, a dos hores i mitja de Berga, l'arbre del Pi de les Tres Branques, per tenir una mateixa soca, segons uns dels exemples de la doctrina cristiana en l'explicació del misteri de la Santíssima Trinitat; mitja hora o tres quarts distant de l'ermita, o santuari de Nostra Senyora de Corbera, havent-hi altre pi així mateix, mes no tan gros, un poc distant d'est, sent meravella en terreno prou aspre com de muntanya; han anat en est matí tots i totes, mos fills amb la companyia del Sr. rector d'Avià, lo monjo jerònim pare Josep Soler i lo Sr. militar suís don Lorenzo Smith, a veure-la, i després a dinar en Corbera, per fer-hi petar bones botifarres, costelles i truites d'ou amb bon pa i vi, a més d'algun capó barrejat en espessa escudella d'arròs, havent-nos quedat la marquesa i jo en casa no tenint ja lo delit del jovent en pujar i baixar per les muntanyes i mals camins com casi són tots estos que trepitjam, de tantes pedres amb prou mullena.
Lo dinar que han tingut los senyors i senyores en Corbera ha estat cuinat pel Francesc Jover, cotxero, que no se li sabia tal habilitat, fora de son ofici cotxeril, de cuidar i guiar bé les mules, com estes les de casa, puix que els ha donat una bona escudella d'arròs espès amb tres calabres ajaguts, que eren tres pollastres, per bon fonament de la demés vianda, después cols amb allioli —com a est s'hi haurà fet, a haver-s'hi trobat, lo doctor Anton Bardolet, per lo tant que li agrada, més que el sucre, i demés dolç—, después truita d'ous amb cansalada i ceba, después pollastres rostits, més les postres, no sé [si] d'alguna poma etc. Com així nos ho han explicat, tornats a cinc hores d'esta tarda d'aquella santa ermita de Nostra Senyora de Corbera, i antes de veure lo gros Pi de les Tres Branques...
El Pla de Campllong
Escena IV
Tivat, Guenyo
Guenyo
Ja hi som! La collada és aspra en aquesta hora. Hi cau un raig de sol! Mira, veus al peu de la vessana, al pla, aquest pi de soca mig pelada i gegantina?
Tivat
El pi de les tres branques.
Guenyo
Li sabies el nom?
Tivat
Tot bon català l'hi sap; es l'arbre de casa.
Guenyo
Baixem i acostem-nos-hi. Encara és dejorn i ningú ens ha de veure. Ja hi som dessota. Es parteixen tres branques: ni tres homes donant-se les mans podríem abraçar-ne cap, de les tres branques. Aquestes s'estiren amunt formant com les tres aspes d'una forca. Més amunt comença el brancam i els ramatges: prou són més alts que les naus de la seu d'Urgell. Guaita i escolta. Veus a mitja capçada de la branca que tira a Ponent!
Tivat
Sí.
Guenyo
Tindries pit per pujar-hi?
Tivat
Qui sap!
Guenyo
Doncs, si vols En Grau, allí dalt el tens d'anar-lo a buscar. Quan és per aquests vols com ara, aquí és on ve a trencar el son, mentre tu escorcolles les masies.
Tivat
Hi pujaré.
Lo Pi de les Tres Branques
Preguem que sia aqueix Pi
l'arbre sagrat de la pàtria.
Per on baixa el Llobregat
dels Pirineus a la plana,
don Guillem de Mont-rodon
a trenc de dia davalla,
voltat de comtes i ducs
en ufanosa colcada.
De l'alta sella en l'arçó,
sobre arabesca gualdrapa,
seu en Jaume nostre rei;
no du més corona encara
que la de son cabell d'or
que algun àngel li ha deixada.
Lo tenia presoner
Narbona dins sa muralla:
al vencedor de Muret
Mont-rodon lo demanava;
Montfort no l'hi vol donar,
per gendre diu que se'l guarda.
Si serà son gendre o no
Mont-rodon ho diu al Papa;
la resposta que li fa
al vell Montfort no li agrada:
—Que torne el Rei a Aragó
i als Pirineus la seva àliga.—
Catalunya, aixeca el front,
doble sol avui t'aguaita,
lo sol que et surt a Orient
i el que t'ix a tramuntana.
Lo que et surt al Pirineu
te vol donar una ullada,
mes ell, infant de sis anys,
no vol ésser vist encara,
ja el veuran a Lleida prou
davant la cort catalana.
Abans d'arribar a Berga
s'enfilen per la muntanya,
per entre Estela i Queralt
de Campllong envers la plana;
quan són al mig de Campllong
la nit fosca és arribada.
Lo Campllong té com un breç
dues serres per barana,
per coberta un bosc de pins
verds tot l'any com l'esmaragda.
Corona immensa de tots
és una hermosa Pinassa,
pinetells semblen los pins
entorn de llur sobirana,
geganta dels Pirineus
que per sang té rius de saba.
Com una torre és son tronc
que s'esbadia en tres branques
com tres titans rabassuts
que sobre els núvols s'abracen,
per sostenir en lo cel
una cúpula de rama
que fa ombra a tot lo pla
com una nova muntanya.
Don Jaume cau de genolls
i en son èxtasis exclama:
—Al Pare, Fill i Esperit
per tots los segles hosanna!
tres persones i un sol Déu
que aquí sa firma ha posada,
com en l'arbre de Mambré
on Abraham reposava.—
Fent la senyal de la creu
se recolza a la Pinassa,
i la son del paradís
a ses parpelles davalla.
Don Guillem de Mont-rodon,
que és son àngel de la guarda,
l'abriga amb son gran escut
on vermellegen les Barres.
Alça els ulls a l'Infinit
que obira en sa tenda blava
clavetejada d'estels
i al cim lluna minvanta.
En dolça contemplació
lo sorprèn lo bes de l'alba;
al bes de l'alba i al seu
don Jaume se desvetllava:
—He somniat que era gran
i d'un bell país monarca,
d'un bell país com aqueix
entre el mar i la muntanya.
Com eix Pi meravellós,
mon regne posà tres branques,
foren tres regnes en un,
ma corona els coronava.—
Esbrinant somni tan dolç
lo sol li dóna a la cara
i esporuguida a ponent
la mitja lluna s'amaga.
Lo somni del rei infant
lo vell templari l'acaba
en extàtica oració,
espill de visió més clara.
Veu Catalunya la gran
fer-se més gran i més ampla,
robant als moros València,
prenent-los l'Illa Daurada.
Unides veu a les tres
com les tres cordes d'una arpa,
les tres nimfes d'eixa mar,
d'aqueix jardí les tres Gràcies.
Mes al veure desvetllar
lo lligador d'eixa garba,
profeta, al Conqueridor
sols li diu eixa paraula:
—Preguem, que sols Déu és gran,
los homes són ombra vana;
preguem que sia aqueix Pi
l'arbre sagrat de la pàtria.—
Ara com mai aguantarem el Pi
Ara com mai aguantarem el Pi
perquè no caigui al mig de l'esplanada;
ferit de mort, el nostre patriarca
dorm el més bell dels somnis de la terra.
Ara com mai embenarem de llum,
d'oli i de vi les esqueixades branques
que per miracle reviscolaran
a cops de vella i renovada saba.
Si queia el Pi, que cada llar n'agafi
un esquerdill de teia i que l'encengui,
que brillarà durant la nit dels segles.
Si queia el Pi, que cada català
persigni de la pàtria els horitzons
posant-se dret i alçant al cel els braços.
18-VII-1982