Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El Coll de Tancalaporta és una collada de 2.343,7 metres situada a l'extrem oriental de la Serra del Cadí, al nord del Puig Terrers. És el pas natural entre la vall del Bastareny, al sud-est, i la del Ridolaina, al nord. Al coll és partió dels termes municipals de Gisclareny, al Berguedà, i el de Bellver de Cerdanya.
El Cadí i el Moixeró, el primer té les parets escarpades per ponent i el segon per la banda de llevant, es donen la mà en el suggerent coll de Tancalaporta. El Cadí presideix el nostre recorregut. A voltes amagat entre altres alçades menors poblades intensament de pi roig i, a voltes, present amb tota la seva força de colós de pedra, emblanquinat per la neu o emblavit per la calitja d'estiu.
Hi proposem dues lectures. La primera, la del caminant i literat incansable Joan Santamaria, és una de les més poètiques visions de la Cerdanya dels cims del Cadí estant que podrem llegir en aquest punt o en qualsevol altre de la serralada. La segona lectura correspon a Rafael Gay de Montellà, del Llibre de la Cerdanya, en què novel·la una història, que potser va ser veritat, d'una nena òrfena, la Roser, que passà en ple hivern el coll de Pendís amb el seu oncle per anar al Mas Pons ja en terres cerdanes. Ficció o veritat és la narració d'una autèntica epopeia anònima.
El camí era difícil i relliscós per uns animals de tir com eren aquelles eugues acostumades a trepitjar terrenys ferms i planers. Mancava una hora per arribar al cim de la collada, i encara el camí es feia més pedregós a mesura que s'enfilava pels vessants del pic del Moixeró, enfrontat amb la serralada de la Moixa. El greny de la serralada salvatge, amb penyalars esquistosos tallats a plom, era cobert de boira, com si es mostrés inaccessible. [...]
Després de dues hores, la tempesta cedí. Empeses pel vent passaren furients unes bromes denses, carregades d'aigua, camí del Berguedà i del Lluçanès. Les eugues, nervioses, es calmaren en sentir-se acaronades per la freda ventada que baixava del Coll, i mansament emprengueren el costerut camí fins el repetge. Arribats allí dalt, el temps ja era altre. La Batllia es dibuixava al fons, com un retall de la Cerdanya gran, amb els darrers esquinços de les boires. L'oncle li digué a la Roser que ja es veia la Cerdanya i les terres de "Malniu", i ella gairebé no ho va creure. La planúria de la Batllia era ampla, de color de fang recent llaurat, i pel seu damunt lliscava, pujant fins a la rossolera i amoixant-li el rostre en passar amb carícia mai no sentida, un airet viu filtrat pels avets humits d'escorces sangonoses.
Asseieu-vos una estona en aquest crestó de la collada. D'ací estant, us fa talment la il·lusió que guaiteu a través d'uns vidres de multiplicar. Els termes s'apropen, la terra pren relleu, van sortint els pobles un a un i els detalls es perfilen amb una suavitat sedosa, arrodonida, tornassolada. És l'hora més bona, aquesta. El sol va declinant per la carena roma de Meranges i la plana té un murmuri de frescor i un batec carnal i luxuriós. Totes les superfícies dels cims llisos i pelats fulguren com les facetes d'un diamant; els plegons dels ombrius i els caires dels volums groguegen com unes cantoneres de nacre; el cel es va espessint i la seva blavor es torna tan tova i mantegosa que, en aixecar les mans, diríeu que hi deixeu l'empremta de les vostres ditades. Aquesta terra clara, simple, esbatanada, a penes no té capvespre. La tarda és com un sospir de goig. Del dia a la nit només hi va un pampalluc. Ara ho veieu tot d'or com una custòdia; ara tot morat com una capa de bisbe i ara negre com una tollada de quitrà. Del cant del primer gall a l'ullet del primer estel, la Cerdanya fa una transmutació miraculosa. S'abranda, és magnífica... i es fon de sobte.
Altres indrets de Bellver de Cerdanya: