Fou de Bor

Autor: Ignasi Soler i Escofet
Obra: Cançó del poeta vianant , 1925
Pàgina: 57

«Fou de Bor»

En ta clara corrent que remoreja,
a l'eixir del rocam, com crit de vida,
ma faç serenament veig reflectida,
dessota d'un cel blau, ben net d'enveja.

Estic sol; i ta música convida
a meditâ el misteri que t'ombreja...
Oh, qui esbrinâ el pogués!... Com aleteja
en el teu doll la ciència mai capida!

Ton brollar símbol és de l'existència
i de l'humana vida n'és l'essència
des que va començar la Creació...

puix que l'aigua a l'eixir d'entre la roca,
d'un tendre infantament la visió evoca...
un dolç infantament, sense dolor.

Autor: Salvador Capdevila i Serra
Obra: Terres cerdanes , 1982
Pàgina: 45

Bor

Proper del mont, amb grup nodrit de cases,
de l'immens pla amagat, es troba Bor,
de grans tresors voltat i oint les frases
de la cançó del riu plenes d'amor.

I mira ençà, en les vessants amplíssimes
del riu que les rega, els més fecondes prats.
Enllà les terres de cultiu riquíssimes
i entorn les feixes, costes i serrats.

Aquí les eugues amb pollins entre elles,
allí un estol de vaques amb vedells,
allà a les costes un ramat d'ovelles,
cabres, cabrits i enjogassats anyells.

I al veure-ho enorgulleix sa faç serena,
però on brolla el riu, son major orgull vegí:
La Fou; la gruta de misteris plena,
que no hi ha al món qui n'hagi vist la fi.

D'entre ella neix el riu que la llur prada
rega, atansant-se al proper Badès;
el riu que canta la cançó rimada
que entre les coves de la Fou ha après.

Autor: Emili Foxonet
Obra: Renaixement català (Somnieigs poètics) , 1964
Pàgina: 41

La Fou de Bor

D'un circ grandiós de muntanyes
estreta davalla la vall
sobre la plana de Cerdanya
on s'enrotllen dins la campanya
amb cabells verds rulls de cristall.

Al flanc de la penya alta i nuda
la boca s'obre del rocam,
la «tota freda» negra i muda
cova que s'interna perduda
dins les entranyes del foscam.

Al baix del penyal d'eixa cova,
d'una altra falla surt brollant
un bram d'aigua com una lloba
saltant pel llit de terra tova
doll de cristall fos i brillant.

Amb el corrent els còdols canten
i les nimfes sobre eix teler
teixen l'escuma quan ressalten
dins un boirim aigües que infanten
veles de gasa i blanc veler.

I quan la sega és acabada
setembre amb l'aplec del blat nou
festiva l'aigua a la cascada
i tothom canta fent parada
sardanejant vora la fou.

Al vespre a repic de campana
corranda a baix seguint el grau
com van les aigües a la plana
llisca la dansa catalana
la despedida en gran sarau.