Autor:
Joan Obiols i Puigpinós
Obra:
El desert verd
, 2000
Pàgines:
242-243
Quatre cases i l'església de Sant Serni és la descripció més simple i curta —no pas la més exacta ni precisa— de Coborriu de Bellver (o de Talló), un Coborriu diferent de l'altre Coborriu —el de la Llosa— agrupat a l'altra banda, a la valí de la Llosa, a la solana de la gran vall cerdana.
Per ser exactes i precisos, Coborriu de Bellver és un conjunt de quatre cases de pagès disseminades, situades a dues passes de Talló i al peu de la vall de l'Ingla. Quatre cases obertes —totes les que hi ha i hi ha hagut—: cal Pons i cal Paulet, les grosses; cal Misserpí, diferent, tocada d'una inusual i preuada sensibilitat, no la casa, sinó les persones que la fan: el Pepe i la seva família; i el Molí del Pons, una formatgeria artesana —productes làctics Ermengol— de primera qualitat, la que li han sabut donar la Pilar i el Joan.
Per acabar de fer la suma, hi hem de posar l'església de Sant Serni, una nau i un absis semicircular, romànica del segle XII —construïda, segons la veu popular, amb les pedres de l'antic poble cremat de Vilavedra—, agafada a la gran corda de la via romànica, la mateixa que ve de Perpinyà, travessa la Cerdanya i baixa fins al sud de l'Alt Urgell. A la fotografia, el bust de l'orant que trobaràs al muntant dret de la porta de l'església. [...]
—Us agrada Sant Serni?
—És una capella molt interessant. De fet, m'interessa tot el que veig, saben?
—És una bona filosofia per suportar la vida.
—Probablement.
—També us interessa la rectoria?
—També, però no especialment. Per què?
—Saben la historia que conten d'aquesta rectoria?
—No, no la sé.
El meu interlocutor va restar en silenci, va encendre una cigarreta i després d'inhalar amb força el fum de la primera xuclada, em va dir...
—Ja saben que les històries a les nostres muntanyes neixen petites com un cuc i moren grans com un os.
—Voleu dir que la història de la rectoria que vós sabeu no és certa? Que és una història deformada? Que és pura llegenda?
—Vull dir que les històries són una barreja de la realitat inicial i de la ficció que la transmissió oral hi ha aportat.
—I...?
—Conten que fa molts anys en aquesta rectoria vivien un capellà i la seva majordona. Separats, eren dos trossos de pa, però junts eren un fogueral.
—Es barallaven?
—La baralla era el seu estat natural... Un dia, en una de les batusses, la majordona va morir. Ningú no sap si va ser un accident, una aturada del cor o fruit d'un cop de geni del rector.
—El rector no ho devia explicar?
—No, no, és clar... Conten que el rector va sortir corrent de la rectoria, fugint desesperat, fins que una gavernera de la vora del camí li va enxampar la sotana. Immòbil, convençut que qui el retenia era l'esperit de la difunta, li va sobrevenir una aturada cardíaca i va morir.
—I quina és la veritat?
—Ah..., ni l'un ni l'altra van sobreviure per poder-la certificar.
