Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
L'església de Sant Iscle i Santa Victòria, del segle XII. La portada de calcària vermella és de tres arcades rectangulars en disminució amb un petit timpà llis. En un principi el frontispici devia acabar en una espadanya, més tard modificat per un campanar de torre quadrada amb una obertura en cada un dels seus quatre costats.
De Talltendre han de ser els naps que acompanyen el guisat del tiró de Sanavastre, un dels plats tradicionals de la Cerdanya. Per una banda, podem llegir la concisa explicació de Jaume Bragulat sobre les excel·lències dels seus naps i, per l'altra, dos fragments de la novel·la La treva de Talltendre, de Manuel Figueras ambientada en la Cerdanya medieval.
Un dels plats típics cerdans, obligat, a l'antigor, per al dinar de la festa major i altres solemnitats, era el tiró (ànec, que a la Cerdanya l'anomenem tiró) amb naps de Talltendre. Permeteu-nos una digressió sobre els naps, que considerem interessant. A les terres baixes, concretament a Barcelona, són molt apreciats i demanats els naps de Cerdanya. Ara bé, en aquesta, per a un bon guisat en què entrin naps, s'exigeix que aquests siguin de Talltendre. S'explica, perquè aquests són únics. Que nosaltres sapiguem, no es fan enlloc més, quant a la qualitat: són petits, quasi negres exteriorment, i d'un sabor distint, inigualable. Provindrà de la terra, combinada amb l'altitud? És de doldre que el seu cultiu es vagi abandonant, quan, al nostre modest entendre, podria ésser la base d'una productiva explotació intensiva.
Ubicat en ple vessant de la Carbassa encarat a migjorn, sota el turó emboscat de la Llacuna i entre els torrents de Prat de Codines i de la Guilla —aquest darrer creuava el clot de Matamoros— , Talltendre estava situat en un indret elevat que dominava bona porció de la plana cerdana i de la solana. No en va, n'era la població més important pel que feia al nombre de gent que hi vivia i a la quantitat de cases, les parets de les quals li configuraven la major part de les muralles de protecció, sobretot per la banda més alta, on tan sols unes estacades fixades amb pedres cloïen els passos cap als carrerons. Pels flancs, en canvi, a dreta i esquerra dels dos portals, els murs, de prop d'uns vint pams d'alçada, resultaven més ferms, així com al costat de baix, encarat a les calmes del tossal ras i al collet on hi havia el proper Ordèn.
Les construccions interiors eren d'una sola planta, llevat de la torre de guaita, força més destacada i dominant la totalitat del veïnat. La majoria eren bastides amb pedres de coloracions diverses, grises o bé rogenques, en funció de llur procedència. Com a Talló, disposaven de dues entrades, una per a l'habitatge i l'altra per a les quadres. Les cobertes, de bàlec amb algunes — poques— de lloses, abundants des d'allí en amunt. La fusta, dels nombrosos pins que arribaven, formant boscos extensos, fins a un centenar de passes a septentrió. Sota el poble, però, el terreny es tornava més aspre o bé amansit a causa dels murs que afermaven els petits conreus. Aquí a penes no hi havia cap arbre, de no ser freixes, oms o pollancs que delimitessin els camps.
El silenci no sols parlava, sinó que cridava. Per la boca eixia foc. Ni el cant d'un ocell, ni l'udol del llop, ni la trencadissa de branques provocada per algun senglar fugitiu dels propers caçadors. Res. Ningú. A Ordèn, gossos que lladraven. A Talltendre, més amunt i darrere, vestigis de fortalesa: una torre i muralles de pedra. Era més gran, aquest poble. I bell, sí, s'endevinava molt bell, emplaçat en plena solana i amb el bes del sol al llarg de bona part del dia. També s'hi veia l'església, de grandària considerable, amb un destacat campanar d'espadanya. I damunt de tot, tancant l'horitzó, una muntanya boscosa a la base i pelada al cim dilatat, ras, lloc excel·lent per al pasturatge.
Els devíem tenir a un tret de pedra, els solanencs. En canvi, aquests semblaven formar part integrant de l'indret. Els seus moviments aparentaven el pas de la guilla. Les veus, piuladissa d'aus. Els ulls, esguard d'escurçó amatent per a la mossegada. No lluitaríem contra aquells homes, sinó amb la mateixa natura.
Les passes ens dugueren amb celeritat fins al prat rodó. Massa pendents a una banda i l'altra. Hi estàvem indefensos, en aquell catau visible des de totes bandes.
Altres indrets de Bellver de Cerdanya: