Plaça de Santa Maria

Autor: Rafael Gay de Montellà
Obra: Llibre de la Cerdanya , 1951

''La vila'' es convertia en un cofanet silenciós enrasat pels tous de neu que cobrien carrers i places, encegadores de llum blanca. La campana de les hores trencava aquella buidor de cementiri oriental, i cap al tard, la «Felipa», sense esma, cridava les velles a Rosari. D'algun portal del carrer de Querol s'aventurava a sortir alguna senyora secardina, embolcallada amb el mocador de caputxa de les seves àvies i precedida per la llum feble del gresol que duia el vell criat, portador, també, del braseret per als peus, que els hi escalfaria a dins el temple. A la portada de marbre de la Parròquia tremolaven de fred dues desferres humanes que demanaven  almoina: el Jaumet dels Tirons, basarda de la mainada per  la seva boca estrafeta i el goll que li sortia del gec, i la Muda, una vella garrella que en parlar feia uns esgarips esborronadors.

A dintre l'església gelava gairebé tant com a fora. Les ombres de les poques devotes dibuixaven estranyes siluetes a les voltes romàniques; les llànties esmorteïdes llengotejaven penosament damunt l'or vell dels retaules gòtics, i amb prou feines es destriaven els clergues, guerrers i nobles del sarcòfag d'alabastre de la noble senyora de Cadell.

Autor: Josep Sebastià Pons i Trainier
Obra: Prosa completa I , 1991

Tot primer li demani de baixar els quatre graons de l'església, que se'ns presenta al cap d'un carrer cèntric. Jo no sabria passar en un poble català sens visitar l'església, sigui perquè n'hom hi troba amb fruïció alguna cara meravellada de sant —en un retaule de Catllar i, si bé recordi, en l'escena de la flagel·lació, hem descobert un veritable Paul Verlaine— sigui encara i sobretot per raons molt més íntimes.

L'església de Puigcerdà té un posat humil, i la pedra colrada; n'hom hi observa alguna inscripció en la paret. En aquest poble alegre sembla gairebé una vella.

Quan hi vàrem entrar, deien l'Ofici. Ça i enllà, en l'ombra de les capelles, les mantellines feien ressaltar un oval pàl·lid i agraciat; ens miraren els ulls negríssims de les joves sempre encuriosides. Aquells ulls, papallones de nit en una rosa nevada! En veritat, no era hora de se complaure a desnillcar les verges vestides i vetllades per una llàntia d'oli, totes les imatges que reben les confidències d'aquestes senyoretes.

Autor: Jaume Bragulat i Sirvent
Obra: Vint-i-cinc anys de vida puigcerdanesa 1901-1925 , 1969

Teníem l'església de Santa Maria—o sia, la parròquia —rònega, quasi subterrània, que comptava amb tres feixugues naus, sostingudes per gruixuts i desproporcionats pilans, emblanquinats, naturalment, amagant la pedra com si fos un pecat. El tot produïa un efecte aclaparador, contribuïa a augmentar-lo l'excessiva abundància d'imatges, provinents, segurament, de les esglésies de convents desapareguts, o destruïts: Sant Agustí, «Sant  Domingo», i qui sap si del convent de les Clarisses, emplaçat aquest prop de la placeta de Les Monges (així s'explica el nom), desaparegut, com el de Sant Agustí, feia moltíssims anys. [...] Encara s'hi trobava, a l'església, la tomba de Na Margarida de Cadell, policromada, molt ben  treballada, que datava de principis del segle XIV, i desapareguda posteriorment. En el curs de la primera dècada del segle. A la capella de la sagristia es venerava la Mare de Déu de Puigcerdà, vulgarment coneguda per Verge de la Sagristia, una joia romànica del segle Xll, provinent de l'església d'Hix, quan Puigcerdà, amb la seva fundació, li arravassà la capitalitat de la Cerdanya.

Molt interessants eren els portals ogivals, de marbre d'Isòvol, un dels quals encara persisteix, fent de peu al campanar. El que donava enfront del carrer Major era molt elegant i artístic, malgrat desvaloritzar-lo un bon xic el fet d'estar enfonsat.