Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
L'avinguda Schierbeck connecta l'estany amb la carretera de la Guingueta. El cònsol danès a Barcelona, German Schierbeck, s'hi féu construir una torre que donà origen a una urbanització senyorial supervisada per l'arquitecte paisatgístic francès Raveau. Precisament, en alguna de les torres d'època que encara hi queden dempeus, per exemple la primera de mà dreta baixant, hi va residir la família de Josep Maria Junoy. Ens servirem de la lectura d'un fragment de Rafael Gay de Montellà, que és tot un cromo d'època de l'estiueig burgès barceloní i, també, de dues proses poètiques de Junoy sobre les singularitats del jardí familiar.
Camí de Puigcerdà, els xalets de Can Grau i de Can Mata, esplèndides cases senyorials voltades de parcs ombrius i d'hortes abundoses de pereres, eren llocs de reunió de les famílies que estiuejaven a Cerdanya. A mig camí de la costa, en Junoy, «l'Emilio» com li dèiem familiarment, posseïa, del temps del seu pare, dos xalets voltats de castanyers d'índies i de tells cendrosos. Eren refugi amable i sibarític dels seus amics polítics, republicans o monàrquics, car, per En Junoy, el primer afecte era el de l'amistat. Un estiu es trobaven allotjats a la torre gran, En Morayta, En Salmerón, En Morote i En Lerroux, quadrumvirat republicà inofensiu, amablement vigilat per la policia de la frontera. A la torre petita, hi tenia allotjada la senyora Weyler—esposa del general—amb els seus fills el gran dels quals, anomenat «Fernandito», pujava cada matí al llac amb sabatilles i monocle a donar pa als ànecs.
Matí en un jardí de Cerdanya
Anit vaig adormir-me amb el flauteig —tan subtil, tan entristidor!—dels petits gripaus hostes habituals de l'antic jardí familiar.
Unes hores mes tard, ja ben entrada la nit, a través els vels d'una son espessa, les meves oïdes foren sol·licitades pel sorollós tumulte de la tempestat.
Aquest matí, però, en obrir el meu balcó, el sol i la cantúria dels ocells penetraven joiosament a la meva cambra.
Quatre acàcies atapeïdes de fullatge mentolat, dos grans tells patriarcals, un pi-avet gegantí que degoten encara a plena llum d'or matinal.
I un estany circular, al bell mig, amb un brollador de marbre blanc, i una eura negra, i un boix verd, i un gerani d'un roig encès a l'entorn.
Vers la ruta de França —ratllades pels barrots de la tanca del nostre jardí— passen dues noietes vestides de colors clars; l'una d'elles porta un cabassó a la mà; l'altra porta, penjada al braç, una olleta de metall, que reintella amb tot el paisatge vernissat de fresc.
Canta el dallaire d'un camp proper d'userda.
Sona un esquellerinc de vacada al lluny del lluny.
La moixera
La moixera —(el «sorbier des oiseaux», que diuen els francesos)— fou l'arbre predilecte de la meva infància.
A l'antic jardí familiar de Cerdanya n'hi ha encara una de magnífica, entrant a mà esquerra, vora el brollador de marbre recobert d'eura espessa, que ens evoca sempre gentils records i suggestives remembrances.
La moixera a l'estiu fa una copiosíssima raïmada de petits granets groc-cadmi que, a mida que va entrant la tardor, esdevenen vermells, vermells...
Quan jo era infant, el menut granall rogenc del fruit de la moixera em servia per a tota mena de jocs elementals i de candoroses fantasies.
El vell jardiner em contava que aquests fruits de la moixera, als començos de l'hivern, eren l'aliment principal de les merles i de les grives que retardaven llur èxode anual pels horts i pels jardins més redossats de la nostra cara vall pirinenca.
Fou, sens dubte, en aquells jorns llunyans de la meva infància, sota la influència de les explicacions del nostre bon jardiner, que vaig pressentir la delícia de certs paisatges hivernals de Breughel el Vell, uns paisatges tot recoberts de neu, amb unes casetes menudes fumejant i un pintoresc anar i venir de doniques i homenics multicolors a l'entorn i una merla i una griva volant, a primer terme, per entre els despullats brancatges d'un grup esvelt de moixeres...
Altres indrets de Puigcerdà: