Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El Museu de la Vida Rural (MVR) fou creat el 1988 en l'espai que havia ocupat la casa pairal de la família Carulla a l'Espluga de Francolí. Lluís Carulla hi aportà la col·lecció que durant dècades havia aplegat i que va bastir el fons del museu etnogràfic que, a poc a poc, ha dut a terme una tasca de recopilació i investigació de gran envergadura. Vint anys després, l'arquitecte Dani Freixes fou l'encarregat de dissenyar l'ampliació del museu i modernització de l'espai primigeni, inaugurada el 2009, i que ara consta de tres edificis i un hort. D'acord amb la voluntat pedagògica i innovadora del projecte museístic, els edificis del recinte han estat dissenyats de manera sostenible i innovadora. El museu ens proposa un recorregut pel món de la pagesia tradicional catalana des de principis del segle XX, i ens en mostra els canvis i dinàmiques fins als nostres dies, passant per la industrialització massiva i la mecanització de les tècniques rurals. El discurs del museu ens permet reflexionar sobre el pas del temps a la nostra terra pensar en el compromís de la societat vers el futur i la preservació de l'entorn. La col·lecció comprèn un ampli i divers ventall de peces relacionades amb la vida tradicional, la cultura i els oficis artesanals, des de ceràmiques, eines i estris de la pagesia, maquinària, carros, fins a objectes de creació artística com les escultures de Josep Traité o murals de Llucià Navarro. El recorregut museogràfica se'ns presenta per seccions especialment pensades per transmetre un missatge didàctic i innovador, com podem notar pels nombrosos audiovisuals sobre les tradicions rurals, com la verema i la collida del blat, que enriqueixen l'exposició. El museu, a més, demostra un fort compromís amb la llengua catalana, duent a terme una tasca de documentació i dinamització d'expressions i lèxic propis del món rural, que va des de nom de les eines fins a dites populars, com ara «Aquell temps, de la palla en feien fems i dels fems en feien palla», que hom troba al llarg del museu.
La cultura popular i el paisatge sempre han estat motius indissociables de la literatura del país, des dels primers temps de la producció literària en català, com demostra el versicle del Llibre d'Amic i Amat de Ramon Llull ('L'embriagava de vi l'amic'), fins a l'actualitat. Els nostres escriptors i intel·lectuals s'han fet ressò de tot el que els envoltava i molt sovint han centrat la seva atenció en el món rural i els seus elements propis: el món del vi i la verema, que podem resseguir en els textos de Josep Carner ('Els raïms immortals'), Joan Salvat – Papasseit ('Madrigal'), Carles Riba i Bracons ('Cançó de Setembre'), Joan Vinyoli i Pladevall ('Vaig tot seguit a coure aquelles menges'), Carles Duarte i Montserrat ('El tast càlid del vi'), Francesc Parcerisas i Vázquez ('Celler') i Susanna Rafart i Corominas ('Com de petits amb els escuradents'); dels oficis tradicionals i dels espais comuns de les cases pairals, de què tracten textos de Ramon Violant i Simorra ('Cistellers són anomenats els artesans', 'La cuina', 'La llar de foc', 'Sala de convit') o el que descriu els recipients característics per a la producció artesanal de formatge ('Formatgeres'). Per últim, podem llegir els textos de Josep Iglésias i Guizard sobre tres productes tradicionals del camp català a 'Les mongeteres', 'Les trumferes' i 'L'oliva arbequina'.
Les mongeteres
Quan s'apilen les garbes per les eres
i la falç i la dalla han escapçat
les rosses i torrades cabelleres
onejantes de llum i majestat,
per entre les daurades rostolleres,
qui resten com espines d'un mal fat,
caparregen les verdes mongeteres
qui neixen pel juliol, quan fina el blat;
i en flor esclaten de blancor sobtada,
i llur tavella, quan devé granada,
lo sol canicular va colltorcent,
i geniva de feble carnadura,
emmotlla en lo seu si, la dentadura
de blanca i fina i perfilada dent.
Les trumferes
Rodones mates de frescals trumferes
qui brodau de verd fosc l'ample bancal,
i engoliu, als matins, les aigualeres,
per nodrir vostra entranya virginal;
sou nades per poc temps; veniu rialleres
al florir l'estació primaveral,
i moriu quan se fonen les garberes
i torna'l segador a son casal.
vostre fruit exquisit la vida dona:
a la taula del Rei porta corona,
i és saba fecundant i és alegria
a la taula del noble i del burgès,
i al plat de terra cuita del pagès;
la trumfa és nostre pa de cada dia.
L'oliva arbequina
L'he vista, tantost rapa i ja l'he endevinada,
al peu d'aquella fulla d'un verd esmaragdí,
he vist la rapa certa, florida i perfumada
i verdejar l'oliva minúscula en son si;
he vist la llur creixença cloròtica i pausada;
l'he vista sola, a voltes al cim d'un brot mesquí,
i a voltes la so vista, gentil i aparellada,
com joia d'esmaragdes damunt d'un pit d'hurí.
He vist el procés clàssic, com una esgarrifança,
poruc de veure morta la llum d'una esperança...
L'he vista, ja madura, caient al lleuger frec
d'uns dits qui fan arpegis i canturreig de gloses...
la so espremuda tota i... mireu què són les coses!
amb tant que la so vista encar no la conec.
El tast càlid del vi
Déu va crear el vi perquè fos joia dels homes
Eclesiástíc, 31. 27
El tast càlid del vi
que et nodreix la mirada
d'un goig vitenc de terra,
el lent frec entre els llavis
de la carn i la pell del raïm,
l'aroma antiga de la fusta,
la joia dels colors,
un llarg corrent de noms i pells colrades,
dels aspres camps de ceps
que el Sol eixuga,
de vinyes que s'enfilen.
El tacte roig,
com un mar encalmat,
davallant per la gola.
Madrigal
Plovia a la vinya
i el raïm madur
de l'aigua es polia i era negre i dur:
quan el sol sortia
dos gotims diria que eren els teus ulls
L'embriagava de vi l'Amic, el qual recordava, entenia i estimava l'Amat. Amb aquell vi barrejava l'Amat l'aigua dels seus plors i la de les llàgrimes del seu Amic.
Vaig tot seguit a coure aquelles menges
que no tan sols la terra m'ha donat,
sinó la cura amb què les vaig regar
anys i més anys, en dies de sequera,
per l'àrid temps. Les coc amb poca sal,
que no perdessin el seu gust, i sense
massa de condiments: sé prou, amics,
que no estimeu la cuina complicada.
Beguem el vi de la collita pròpia,
que sé com està fet: vaig veremar el vinyet
de ceps d'amor, d'anhel i de recança,
mirant el mar, i vaig premsar el raïm
amb peus de caminant, i va passar en el cup
els dies justos.
Ara, amics, anem
a celebrar l'àpat companyonívol;
de res no cal parlar, que la guspira
de l'esperit es manifesta als ulls
i som un tot sabent-nos solidaris.
XVIII
Els raïms immortals
I
El poeta en el cim se sent cantar,
i la vinya daurada que el sol banya
a farbalans alegra la muntanya
i en fi pendís cap a les ones va.
La mar és adormida, el cel és clar;
melangies d'escumes i boirines
damunt la pau de les blavors divines
rellisquen lentes a no cap demà.
II
—Oh Cronos, déu de la vellesa austera,
la barba trista i la mirada errant,
la meva jovenesa palpitant
tu te l'emmenes per la cabellera.
I encara só distret i, com l'infant,
veig la parença que ens amaga el dol,
i, com raïm, per art de mon verol,
em resta mel sota la pell tibant.
III
Aquest raïm, oh Cronos, t'ha plagut;
els grans daurats les teves mans m'arrenquen.
Que trist no és el so de quan es trenquen
en tos queixals movents de senectut.
No vull el lent i desvagat destí
de dar al no-res mon oci inconegut;
val més ésser esclafat i escorregut,
la sang inútil trasmudant en vi.
IV
Cerquem del goig el fàcil escorrim,
la falsedat lluent se'ns encomana,
i, tement cap paraula sobirana,
l'ànima taciturna defugim.
Però tot nèctar en el vas del rim,
duració en perfum i en transparència
es fa en el cup de la completa essència,
amb delits i recances que oprimim.
V
¡Malenconia al fi de la diada
i cremadissa d'ales dels instants!
Treni garlandes amb els pàmpols blans
i rigui dalt dels carros la gentada.
No em plau corona de tot vent joguina,
sinó deixar, per a no nats humans,
un poc de sol de mos amors llunyans,
clos al celler, colgat en teranyina.
Celler
Aquests homes que compacten el terra al capdavall
del poble
per construir-hi un celler, i pis, i casa,
no són espectres que esperin reconeixement,
sinó anatomies animades en la distància remota.
Aixequen un safareig per trepitjar-hi el raïm,
vora l'eixida, i encimenten el pas a la comuna.
Hi neix gent, dinen, passen els anys, moren.
Són uns altres temps, colonitzats, tristos, pròspers:
hi ha electricitat i una centraleta de telèfons,
canten els grills a l'estiu.
Si en un bateig no hi ha confits
la canalla cridem que el nen es morirà.
Els dies són giragonses de sang,
plou i tots resen a Santa Bàrbara bendita.
La vinya és petita, menestral, blava,
la tarda una llesca de pa amb vi i sucre,
La tia àvia que toca la campaneta pels reis
s'apaga a casa, fosa, com un migdia d'oli.
La família creix, mor, s'escampa, oblida:
el món és una sínia rodona. El terra del celler fangueja,
les botes formen construccions fortificades,
la memòria són reguerols de vi.
Tot això existeix perquè, molts anys després,
el meu germà i jo ensumem un guant
que ha estat dut en una altra verema
i recordem la mateixa olor agra de most
al celler de Gelida. L'olor esdevé pupil·la del temps
i dóna a tots aquests personatges la perfecció
d'una alcova que algú acaba d'emblanquinar.
Amb calç a les mans, som un mirall
al fons del riu on altres miren sense veure'ns.
Com de petits amb els escuradents a taula, quan ja ningú no ens exhibia, peces puixants de la nova nissaga. Havíem menjat i begut, les converses dels grans s'encongien a l'aiguamort del silenci. En un cel tacat de vi, les nostres estrelles més fràgils s'expandien.
Cançó de setembre
Damunt d'un gravat de Josep Mompou
Entre la Verge i la Balança —Oh!
per retenir l'estiu la verema s'inflava.
La borda aquesta nit
serà brogent dels altres;
per a cabre-hi tu i jo,
tenim el cor massa aspre.
Passarem fins al mar
la vinya espoliada:
jaurem arran d'areny,
de cara l'un a l'altre:
de cara amb baf de most,
a redós d'una barca.
Abans d'enraonar,
cridarem l'enyorança:
farem l'amor tres cops,
cada cop de bursada.
Dos Signes purs es passaran el torn
—i va prendre el meu pes dolcesa i fúria d'ànima.
L'Amor té els peus vermells
i, com trepitja, dansa:
som dolçament raïm
del seu cup fosc i ample.
L'enyorança i l'arrel,
l'amor i l'esperança!
La fina i fresca nit
contra el dia allargada!
Haurem rajat ¿cap on?
amb lluïssors rosades;
comuns, la sang i el temps
¿cap on, cap on portaven?
El pes astral és just
—¿i tot semblava massa?
Entre la Verge i la Balança —Oh!
l'estiu ha dit adéu i la verema calla.
La cuina
Pel caràcter del treball que ens hem proposat de fer en la present obra, solament ens ocuparem, i encara amb no massa detall, de la cuina, per ésser l'element de la casa que més directament afecta l'home, tant en la vida familiar com en la de relació. Per tant, la principal característica que volem fer ressaltar, prescindint ara d'altres detalls i variacions en la disposició interior de la casa, és que, tant si l'estatge humà es troba a peu pla del carrer o de l'era, com si es troba al primer pis, en la immensa majoria de les cases de la Catalunya occidental (Ribagorça, Pallars, Conca de Tremp, Urgellet, Urgell, la Noguera, la Segarra, Conca de Barberà, Prades) el foc, cuina o llar, es troba reclòs en una cambra, més o menys gran, voltada de bancs, i separada de la sala-menjador, però amb una porta que generalment comunica directament amb aquesta.
En canvi, en totes les cases de la Catalunya oriental, la llar i el menjador formen una sola peça que rep el nom de cuina. I solament en les cases pageses i masies benestants, malgrat fer la vida ordinària a la cuina, tenen una sala apropiada per a les festes familiars. Aquesta sala de convit, a part la sala pròpiament dita de vora del foc, també la trobem en les cases riques, mig senyorials, de la Ribagorça, el Pallars Sobirà, etc., com a menjador dels senyors. Si tal disposició fos privativa només del Pirineu, diríem que el costum obeeix a un fet climàtic, per tal d'estar els habitants més recollits a la vora del foc durant les llargues vetlles d'hivern, però s'esdevé que aquest tipus de foc, tancat amb envans, es troba igualment en altres comarques de clima més benigne que el Pirineu i el Pre-pirineu, des d'on creiem que s'ha expansionat cap amunt. Com per exemple a la Segarra, la Conca de Barberà, el Baix Urgell, on el foc serveix de minjador a l'hivern.
En canvi, ni els pallaresos ni els ribagorçans no tenen el costum de menjar a la vora del foc durant els tres àpats regulars del dia, com no siguin les dones, alguna persona vella o quan es troba el matrimoni sol, sense família. Car, al voltant de la llar, hi treballen, hi resen, hi reben les visites i hi passen les llargues vetllades hivernals, mes, per menjar, seuen al voltant de la taula quadrilonga de la sala. La cuina de la casa oriental, compresa àdhuc la zona pirinenca de la Vall d'Aran, la Cerdanya, cap al Ripollès, la vall de Camprodon, la Garrotxa, la comarca d'Olot, etc., presenta la doble utilitat de servir per a guisar i per a menjar, i s'hi desenrotlla, principalment, la vida de les famílies durant els dies rúfols, i tot l'any durant les nits. Per això, la cuina-menjador oriental es la dependència on els mobles estan més apilats, per raó que és on es fa una vida més intensa que en tota la resta de la casa. El que dóna caràcter, sobretot, a aquesta cuina és el caixabanc o banc-escon. Aquesta mena de seient, col·locat al davant de la llar de foc, sota mateix de l'ampla campana de la xemeneia, i recolzat d'esquena a la taula de menjar, està disposat de tal manera, que els principals comensals (l'amo, l'hereu, etc.), només tombant-se un xic d'esquena al foc, poden menjar a taula com els altres que seuen a l'altre costat en un banc o en cadires. A la mateixa cuina sol haver-hi l'aigüera, amb l'escudeller al dessobre per als plats i plates d'ús corrent, tupins, olles, cassoles, etc., així com els fogons, en forma d'armari, preservats per unes portelles reixades o de gelosia, i la pastera de pastar el pa casolà, amb la boca del forn tocant als cremalls, en el mateix fumeral de sota la xemeneia de la llar.
La llar de foc
Aquest és l'element principal de la cuina i el més característic de la casa catalana; si ho estudiéssim a fons, veuríem com en la llar de foc perduren encara molts arcaismes de l'habitacle humà.
Segons la seva disposició i forma, la llar de foc es distingeix pels noms de foc de racó, foc de regle, foc de rotllo, foc rodó, llar de mig i cuina rodona. El primer tipus, el més general, es caracteritza per un petit pedrís arrambat a la paret, damunt el qual una pedra, la pedra foguera, en les més arcaiques, o una planxa de ferro, en los més modernes, col·locada de cantell, resguarda la paret de cremar-se. Si aquest pedrís, colgó o colguer de pedres o de cairons, està voltat dels tres costats per unes pedres que surten més que no la part central, a fi de privar que la cendra caigui per les vores, rep el nom de foc de catxal o foc de clotxa. I si és completament pla, resguardat sols per una mena de volandera quadrilonga de ferro o altra matèria, l'anomenen foc ras. A vegades, tal com hem vist a la Plana de Vic, el colguer és tot de pedra picada, àdhuc els tions o capfoguers dels costats per a mantenir la llenya enlaire, i rep el nom de sitial del foc. Recull el fum, per conduir-lo amunt, una campana, més o menys alta i gran, anomenada la falda, el davantal, etc., de la xemeneia, de forma obliqua o vertical, segons els llocs, sostinguda per una biga que va d'un costat a l'altre de la cuina i fa una petita lleixa.
Sala de convit
En canvi, tant a la Ribagorça oriental pirinenca com al Pallars i a l'Urgellet, en les cases tradicionals que encara no han estat reformades, aquests elements, o sia l'aigüera, l'escudeller, l'armari dels fogons, junt amb el bugader, el rellotge encastat dins la paret i, en alguns llocs, una capelleta, gairebé sempre es troben a la sala-menjador, com a extensió, encara que separada, de la cuina o el foc. Molts d'aquests elements decoren també la sala de convit de la casa olotina i lluçanesa. Per exemple, a Prats, a Can Marçal, després de creuar el portal adovellat a l'estil del segle XVI, es troba l'escala de pedra a mà esquerra que condueix a la sala de convit, sala llarga i espaiosa, on donen tres portes que comuniquen a peu pla amb les habitacions dels familiars de la casa; presidint la llarga taula de noguera, amb un banc adherit al mur, hi ha un rellotge de paret, encabit dins d'aquesta (tal com s'estilava antany al Pallars), tancat amb una porta de fusta, i en el mateix mur, més enllà, coincidint amb l'altre cap de taula, hi ha una capella de nínxol, tancada amb dues portelletes. Al capdavall de la sala, en un buit de la paret, abans hi havia la lleixa o escudeller de pedra, en forma d'arc, a l'estil de la comarca; ara hi ha un armari de vidre. Després es passa a la cuina, que encara no fa vint anys era de rotllo, de la qual es conserva la xemeneia central amb la gegantina campana, el banc-escon amb la taula acostada al seu respatller, l'aigüera i els típics fogons tancats amb belles gelosies.
Formatgeres
D'aquests recipients, propis per a emmotllar el formatge, ja sia en forma de cassola, amb mànec o sense, en els més antics, o de forma composta per una planxa i un cercle d'escorça o de fusta prima com un collar, solament se'n troben al Pallars, la Ribagorça, l'Aran, Andorra i algun al Musen de Ripoll, obra dels pastors i d'altres camperols donats a fustejar. En tots els casos, el fons de la formatgera i, en alguns, fins la premsa o el tap de premsar (Vallferrera, coma de Burg, Andorra occidental), es presenten bellament esculpits i decorats amb magnifiques sexifòlies, rosetons i motius geomètrics diversos, o, a vegades, fent només canaletes i forats per on descorre el xirigot en manipular i modelar el formatge. El primer és el típicament tradicional del país, mentre que l'altre tipus, compost de l'escorredora i el cercle, és d'influència francesa, la qual es va introduint al Pallars, des de l'Aran o bé directament des de l'Arieja (Cardós, Vallferrera), i la trobem també a tot el Pirineu aragonès i de la Navarra oriental.
Cistellers són anomenats els artesans productors de cistells i coves de tota mena, teixits amb vímets i canya, en les comarques orientals i meridionals de Catalunya, així com a la Conca de Tremp i a l'Urgellet, mentre que al Segrià i el Pla de Lleida, la Noguera i l'Urgell reben el nom de sargaires, tal com ens diu la corranda popular:
Un sargaire no val gaire,
un sabater no val re,
més m'estimaria un sastre,
si no fos tan «mintidé» (Almenar.)
En canvi, al Pallars, ja hem dit que hi ha les cistellaires productores de coves i cistells de vímets, com algun cistellaire d'aquests que també trobem a la zona meridional del Pallars Sobirà i més encara a la Ribagorça, a més dels artesans de producció més rústica ja descrits. Aquests artesans de la cistelleria pròpiament dita, de vímets i canya, al Pallars més homes que dones, no solament feien cistelles a casa, com encara fan avui, sinó que anaven per les cases de la rodalia on els demanaven, a jornal més les despeses (compresa la manutenció), a treballar els verducs que la casa els proporcionava, car la canya hi és molt rara. Llur producció principal, a part la cistelleria artística que descrivim més enllà, era la següent: paneres i paneretes o coves amb dues anseres per a les dues mans, emprades en usos diversos, les quals varien un xic de forma de les panistres i coves d'altres llocs; les destinades a les feines agrícoles i domèstiques menys fines, fetes de verducs o vímets prims sense pelar, o a vegades combinats, en el teixit del voltant, amb passades alternades de pelats i sense pelar, de manera que resulten molt decoratives; i les paneres destinades a la roba, per a anar a rentar o cosir, fetes sempre de vímets pelats, motiu pel qual aquestes reben el nom de paneres blanques, i les anteriors el de brunes (Sarroca del Bellera).
Molt rudimentàries de forma, si fa no fa com els coves, són les cistelles ordinàries de mà o de braç, generalment brunes per als usos rústics, i blanques per a portar menjar, ous, etc.; antany, però, el més corrent era que per a dur el menjar al defora o portar ous o formatges al mercat les dones pallareses portessin una cistella blanca tapada, com les que també s'usaven a Tremp i a l'Alt Aran, les quals també difereixen de forma respecte a les de les comarques meridionals i orientals. Més notables són les pallusses o coves, les quals han pres el nom i l'ús de les de palla teixides de vímets pelats, en forma d'àmfora ventruda i tan escanyades de la boca que recorden les caragoleres d'altres llocs. També són molt curioses les gàbies, de forma cònica com les de filferro, teixides de vímets sense pelar, emprades pels caçadors per a portar-hi el perdigot o reclam viu de caçar perdius (les Esglésies), així com els bergats (Pallars) o bergades (vall de Boí) de pescar, obra dels cistellaires ribagorçans i pallaresos d'antany.
Altres indrets de Espluga de Francolí: