Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El balneari de Vallfogona de Riucorb va ser fundat el 1901 per Miquel Piera Martí, segons el projecte de Francesc Vallès Ricoma i molt després que el metge Llorenç Sicart, el 1850,fes el primer estudi científic de les seves aigües, que ja eren conegudes pels romans. Disposa de dues deus: La Font Gran o Pudenta i la Petita o Salat. El 1913 i el 1944, es van construir xalets que van augmentar la capacitat de visitants i prestigiaren el lloc com a punt per a prendre les aigües. Durant la Guerra Civil espanyola, l'exèrcit republicà el confiscà i el féu un centre d'operacions tal i com documenta un fragment de les memòries d'Avel·li Artís-Gener, Tísner (Barcelona, 1912-2000). També en parla en el seu llibre de memòries Oriol Bohigas (Barcelona, 1925) que hi féu estades de jove.
En Pallejà va fer que alguns dels metges vinguessin a la nostra taula a prendre cafè i vam ampliar notablement el nostre cercle d'amics. Els vaig explicar com afeixugaria la nostra feina haver de fer cada dia dos cops el viatge Fraga-Vallfogona i viceversa i tots van coincidir que fóra una bestiesa, una pèrdua de temps amb balafiament de benzina i cotxe, i que allò calia resoldre-ho com a premissa principal. Algú va fer el suggeriment que potser a l'escola de Guimerà o a la de Ciutadella i un altre va dir que al balneari mateix hi ha dos llits disponibles, els de la cambra d'uns nois de la 46 Divisió que hi havien passat un parell de mesos i que ja se n'havien anat al front. Un metge va dir que preguntaria a la Carme, una infermera —en aquell temps encara no havien estat substituïdes per personal masculí— si romania disponible l'estança d'en Pau Gifreu, un metge que havien traslladat al Cardó.
Resultat, que aquell vespre, a Fraga, vaig dir a en Ferrándiz i l'Scotti que encara no havíem començat a revisar personal, però que ja ens havíem instal·lat i tot era a punt per engegar l'endemà. Calia notificar-ho a no sé quina entitat i dir-los que ja podien començar a enviar-nos gent i que encara ignoràvem quin fóra el ritme de despatxar i destinar els recomanats malgrat que, a ull, ens feia l'efecte que el cicle oscil·laria entre cinc i deu minuts per a cadascun. En Ferrándiz feia números mentalment i va dir que si el meu pronòstic era exacte, treballant deu hores diàries i prenent com a base el nombre de deu minuts, en un mes examinaríem prop de dos mil casos, quantitat, naturalment, que esdevenia duplicada si la mitjana de minuts era reduïda a cinc.
—Tens segur un mes de vacances —em va dir com a conclusió.
—Fabulós! Un mes de vacances treballant només deu hores diàries.
—Has comptat mai quant dura una jornada en combat?
—Menys que un Beatificat Camarada Joan a Robres, oi? Els vaig comentar la pèrdua de temps en els viatges i els vaig explicar que ja teníem resolt l'allotjament de tots tres, dels ajudants i meu, al mateix balneari de Vallfogona, gràcies a la col·laboració dels metges que hi treballaven. I que si m'autoritzaven a viure allí mateix, ja no necessitava el cotxe: que ens duguessin a Vallfogona de Riucorb i que ens vinguessin a cercar quan haguéssim acabat la tasca. El cap de la Brigada em va dir que tot allò que els explicava estava molt bé, excepte allò de tornar-los el cotxe. Va dir que costava molt d'arrencar un vehicle del Cos de Tren i que si ara que el teníem el tornàvem, volia dir que érem una colla de ximples.
—De moment, queda-te'l i més endavant ja veurem què en fem. No et passaràs el mes sencer sense donar senyals de vida, oi? Redactaràs un comunicat diari d'activitats i te'l recollirem amb enllaços, però no aniria gens malament si de tant en tant feies alguna escapada i et deixaves veure.
No sé ben bé quan devia conèixer mossèn Trens, però recordo que coincidírem al Balneari de Vallfogona a mitjan anys 40, quan m'hi vaig passar tot un mes d'agost amb els meus pares i els meus oncles Joan i Maria. Aleshores Vallfogona conservava l'antiga esplendor dels vells balnearis i recollia ja la nova onada dels nou-rics de la postguerra. Hi havia un quartet de corda al menjador que tocava sarsuela i música romàntica a l'hora dels àpats però que cada dissabte s'ampliava amb una bateria i algun altre instrument escadusser per organitzar els balls d'allò que es deia una «cena a la americana». El 15 d'agost se celebrava una mena de festa major que començava amb l'espectacle litúrgic de mossèn Trens —més aviat un amable i sofisticat concert de gregorià—, continuava amb un arròs de pollastre sota la pèrgola del jardí i s'acabava amb un gran ball on les senyores lluïen les primeres aproximacions a l'elegància internacional que encara permetia l'autarquia franquista, els senyors es disfressaven de fosc i el jovent iniciava la complicadíssima operació del ligue, mai acabat d'aconseguir i només culminat en la frustrant resolució sexual del «fer manetes».
Recordo unes quantes famílies d'aquell mes de balneari: l'arquitecte Josep M. Ribas i Cases amb la seva muller Carme Piera, que pertanyia a una importantíssima i acabalada família de Sants, els fundadors del Foment d'Obres i Construccions; el matrimoni Segimon Vilarasau i Montserrat Salat, elegantíssims, esportius, prims i torrats de pell com si acabessin d'arribar d'una estació d'esquí de Suïssa; 1'advocat Joan Vallès i Pujals amb la seva dona; una sèrie de matrimonis —els més rics i els més ostentosos— que provenien del consell d'administració de la firma Rocalla, dedicada als productes de fibrociment i aleshores en una dura però florent competència amb Uralita.
Altres indrets de Vallfogona de Riucorb: