Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
L'Avinguda Selgas ocupa el traçat de l'antiga carretera N- 340 que travessava la ciutat. Uneix la plaça de la Bassa amb la d'Espanya on a la dreta trobarem la font dels 25 dolls i a l'esquerra la plaça de braus. Amb un text de Toni Cucarella podem passejar el recorregut admirant en detall els diferents punts que en destaca. Completarem la lectura amb un fragment de la carta que Joan Sales va enviar a Màrius Torres quan féu estada a Xàtiva el 1937.
La muralla dels plàtans frondosos. Som a l'Albereda de Jaume I, al davant de la Casa de la Ciutat. L'edifici consistorial va ser seu del Banc d'Espanya i acull l'administració municipal des de primeries dels vuitanta.
Al seu costat hi ha una llenca de jardí urbà, el mes antic de la ciutat; la Glorieta. Les seues monumentals magnòlies són un patrimoni natural tan valuós com alguns dels edificis històrics que prompte visitarem.
Donem-li l'esquena a l'edifici municipal. Al davant, la casa Botella, l'únic edifici local netament modernista. No ens moguem encara d'aquest rodal: tot just al costat ens guaita la font del Lleó. La seua ferocitat és, però, inofensiva; ben al contrari, el seu doble doll assacia la set de propis i forasters des de primeries del segle XIX en que la instal·laren. Ací hi havia
hagut antany un dels principals portals d'entrada. A partir del darrer terç del segle XIX el perímetre emmurallat de la ciutat va ser derrocat. Ben bé de totes les entrades que franquejaven la murada que l'encerclava queda referència toponímica en els carrers respectius: Portal del Lleó, de Sant Jordi, de Santa Tecla, de Sant Francesc, de València o portal Fosc, de Cocentaina... Un pany d'aquella muralla encara resta en peu uns pocs metres més enllà de la font del Lleó. Allí mateix, protegida per un gros vidre, es pot veure també la conformació de la barbacana que reforçava la línia fortificada de la ciutat.
Mamprenguem camí pel passeig que habiten els plàtans, ara ran de l'avinguda de Selgas. L'antiga frontera que separava la ciutat de les hortes va ser reemplaçada per aquesta altra murada de robustes platanàcies. «Extramuros de Játiva se encuentra una vasta alameda poblada de rondosos alamos», va anotar a mitjan segle XIX Pasqual Madoz. Siguen aquells «alamos» -«àlbers» en la traducció valenciana- o aquests actuals plàtans, el ben cert és que a la tardor s'inunda de pàmpols el passeig, a més de provocar serioses al·lèrgies i molèsties oculars a la primavera, quan les llavors revolen pertot. En compensació, ofereixen una fresca, prolongada i tapida ombra en la tòrrida estació estiuenca.
En arribar a l'altre cap del passeig trobarem la plaça de bous, construïda en els anys 20 per l'arquitecte Demetri Ribes, autor també de l'estació del Nord de València. El cèlebre «Gallito» la considerava la més gran de món, ja que ni en la vesprada que ell i Bienvenida hi compartiren cartell aconseguiren d'omplir-la.
Xàtiva, dimarts 16 de març de 1937
Estimat Màrius:
Xàtiva és tot el que queda del paradís perdut. Voldria quedar-m'hi a viure, si bé ho faria amb la por d'ensopegar a qualsevol moment amb l'àngel de l'espasa de foc que me n'expulsaria. Imagina't una plana ampla delimitada per un cercle de muntanyes; la ciutat es troba arrambada al peu de les muntanyes i de cara a migdia. És una ciutat petita, potser com Valls però molt més ciutadana. Les cases són polides i silencioses; les noies cada dissabte freguen les aceres corresponents a la seva. No es limiten a escombrar-les com als pobles i ciutats petites del Principat; les freguen. És un refinament que ell sol acreditaria Xàtiva com la ciutat més polida del món. Tot hi té aquell aire entre senyorial i pagès que és tan agradable de respirar; pertot s'exhala un perfum de fruita i de flors, de vi i d'alls; sí, d'alls, però a mi l'olor dels alls tendres m'agrada. El terme té un extens regadiu amb unes grans plantades d'alls i d'hortalisses i fruiters de tota mena. De tant en tant vora un rec hi ha un desmai o bé, cosa potser encara més bonica, una palmera datilera prima i tan alta que sembla tocar el cel amb el seu ventall de palmes. Ni cal que et digui que entre tants perfums predomina el de les taronges. Pels caminets de l'horta van els «llauraors» en els seus cavallets lleugers i tot és ric, ufanós, paradisíac. Les xiques són altes i ben fetes, amb uns ulls que semblen versos de Baudelaire. S'hi parla un català diví, amb unes consonants sonores més sonores que enlloc; tu, fill de Lleida, t'hi trobaries com a casa teva.
Llàstima que una absurda qüestió de noms ens separi; aquí no es volen dir catalans i nosaltres no ens volem dir valencians. Admeten que el que nosaltres parlem també és valencià; però, afegeixen, «mal parlat». El moviment valencianista ha pres una gran embranzida amb la revolució; pertot arreu, a Xàtiva i segons em diuen a totes les ciutats del país, veuries les quatre barres; a Xàtiva onegen pertot amb la sola excepció de la nostra caserna. Nosaltres, els catalans, enarborem una bandera vermella i negra que de tan «universal» que vol ser resulta que és la mateixa de la Falange. Aquesta mania de l'universalisme ens deu venir de la nostra decadència, que ens ha convertit en uns papanates; però m'estimo més no parlar de coses tristes.
Altres indrets de Xàtiva: