Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
A tocar d'aquest carrer, a la banda de dalt, és on hi havia les Eretes i les Coves, en què Toni Cucarella ambienta algunes de les accions centrals dels records autobiogràfics de Quina lenta agonia, la dels ametllers que estan perduts. Per aquest motiu n'hi podem llegir dos fragments.
Hi havia coves a les Eretes; coves que havien esdevingut amagatalls nostres. En algunes es feia terreta d'escurar. Les mares ens hi enviaven sovint per recollir-ne. Rascàvem la paret amb un ganivet rovellat; en acabant la terra despresa l'abocàvem en un veixell a propòsit. Odiava fer terreta. Tots odiàvem fer terreta. Les mares no eren gens oportunes quan ens cridaven per fer-nos-en l'encomana: sempre, fóra l'hora que fóra, havien de trencar-nos la seguida del joc. I ningú no t'ajudava a fer-la aviat per continuar jugant. "A qui li toque li toque", era la sentència. Cadascú havia d'assumir la que li pertocava. Ens reuníem a la Cova Gran, la qual havíem designat quarter general nostre. Abans de l'entrada hi havia una mena de trinxera natural on sempre s'estava algú a la guaita. L'altra cova important, la Mitjana, no permetia que s'hi resguardara ningú; de més a més, era la principal "fàbrica de terreta".
La nit de Sant Joan havíem preparat la preceptiva foguera enmig del carrer: andròmines velles, branques seques dels ametlers perduts, argelagues... Ben bé tot el barri participava en la celebració. Tothom havia tret les taules al carrer per sopar a la serena, al caient de la rosada. No debades aquella nit també l'anomenàvem del Ros, pel costum de passar-la tota a la intempèrie, fins a l'alba. Hi havia qui, al punt de la mitjanit, enfilava cap al riu, a l'assut de Vallés, per fer-hi la primera capbussada de l'any. Els enamorats buscaven un camp d'alfàs per rebolcar-s'hi, a fi que els déus de la fertilitat beneïren el seu amor. Miquel l'herbesser, que tenia una taula d'alfals part de baix del Palassiet, hi feia guàrdia amb l'escopeta perquè les rebolcades solien deixar-li l'herbassar tot esclafat. I les xiques fadrines, que dies abans podien haver anat a demanar promès a sant Antoni de Pàdua, a la parròquia del carrer Caputxins, aquesta nit tiraven les tres faves sota el llit per conèixer els havers econòmics dels futurs marits: abundants si collien la fava sencera, regulars si era la fava mig pelada, i un matrimoni d'estretors i misèries si el palp per sota el llit les havia guiades fins a la fava descorfada. Als balcons de les Eretes s'havien instal·lat bombetes de colors per il·luminar el carrer, d'habitud fosc com una gola de llop tan bon punt s'hi ponia el sol. Gaspar l'arrier havia animat la festa tirant coets de canyeta i masclets. De més a més, havia anunciat que al punt de la mitjanit hi hauria ball a la porta de la taverna: havia llogat un tocadiscos i posaria música de pasdobles, a banda, és clar, si podia convèncer Samuel Reig, àlies Pixera, perquè bufara el seu clarinet. Dúlia havia adornat la portalada amb més bombetes de colors i banderoles de països llunyans i desconeguts.
Com l'any anterior, havíem tornat a quedar per anar a buscar la falaguera, que floria i granava només aquella nit màgica.
-Hem d'estar alerta quan la vorem florir -havia explicat Nolo Ribes a Rafel Sempere, que desconeixia la màgia de la falaguera-, perquè aleshores es començaran a eixir pertot donyets, dimonis i esperits. No hem de tindre por. Si mos ve la por, estem perduts perquè perdrem la raó i mos tancaran en un manicomi, com a Ricardet Mas, que per això es va tornar xirivia, perquè va vore florir la falaguera i va prendre por. Mosatros, com ho sabem això, hem d'aguantar. I quan tota la boterada d'esperits desapareixerà, demanarem lo que voldrem que mos ho donaran...
Altres indrets de Xàtiva: